Glasgow: 15 anys d’un drama de l’Espanyol

A Gorka Iraizoz, la nit abans del partit li va costar dormir. «Surto a les fotos amb una marca a la cara perquè no em podia adormir i em vaig començar a rascar fins que em vaig fer una ferida. Em picava tot, pels nervis», rememora, desfent el camí fins a la final de la Copa de la UEFA del 2007, contra el Sevilla. El partit va ser «una bogeria», segons Luis García. El Sevilla, llavors vigent campió, es va avançar amb gol de Adriano Correia. L’Espanyol, vigent campió de Copa, va empatar amb gol d’Albert Riera. En el minut 68 va arribar l’acció que va trencar el partit: l’expulsió de Moi Hurtado, per doble groga. «De la meva carrera, és el moment que la gent em recorda quan m’atura. Va ser injust. No s’hauria atrevit amb un equip top, però era Moisés del Espanyol», apunta. L’abraçada amb l’assistent Hores després de parlar amb EL PERIÓDICO escriu un missatge: «¿Has vist aquesta de Casemiro? El que deia avui». Aquella vermella encara el persegueix. El seu pare era a la grada. Va ser l’única vegada que va agafar un avió en la seva vida. Ell afirma que va sentir ràbia, frustració i impotència. I més amb l’1-2 de Kanouté (m. 105). El va veure en una televisió del vestidor, com el 2-2 de Jônatas (m. 115). «Ens vam abraçar amb el Jordi, l’assistent. Va ser una explosió. ‘Això ja no ens ho treu ningú’. Per això va ser doblement cruel: perquè el futbol ens va donar vida per després acabar de matar-nos». Perquè Andrés Palop va ser infranquejable en els penals. Luis García va fallar el primer. «Aquell penal va marcar la meva vida. L’he recordat milers de vegades. He plorat moltíssimes vegades. Mai he plorat tant com després de la final. Qui sap què hauria passat després si hagués ficat el penal». El dubte dol, la ferida sagna: «Això no cicatritzarà mai, sincerament. El meu pare va morir fa dos anys i és una cosa que sembla que cicatritza, però que sempre està allà. Sempre hi penses. Perquè és part de la teva vida. És una cosa amb què has d’aprendre a conviure. No ho pots canviar». El consol de Palop Pandiani va encertar el seu penal. Però Jônatas i Torrejón van fallar. Palop va aturar els seus xuts i es va imposar a Gorka en la tanda. L’exporter basc no ha tornat a veure aquest partit: «Mai més. Em va deixar una empremta de dolor». Quan el xut de Torrejón es va estavellar en Palop es va quedar en blanc: «No em podia moure. Em vaig quedar paralitzat, veient córrer els jugadors del Sevilla. Kameni va ser el que se’m va acostar primer. La primera frase va ser ‘s’ha acabat’ i ens vam posar a plorar». Palop, MVP del partit, va sortir corrents cap als seus companys, però abans es va aturar a la banqueta catalana: «Tinc una gran amistat amb Rufete. Vaig anar a abraçar-lo i a consolar-lo. ‘Perdona, Rufo, ho sento molt per vosaltres. He fet la meva feina’. No em sortien les paraules». Mentrestant, Riera mirava la porteria: ell havia de xutar el cinquè penal, segons l’ordre marcat per Valverde. Ja no va fer falta. Aquell dia va decidir que mai més tiraria el cinquè penal: «Recordo la ràbia que vaig sentir». El pare de Riera Després de la tanda va arribar la tristesa. Va ser la primera vegada que Riera va veure plorar el seu pare. L’ha vist plorar dues vegades: aquell dia i el que va néixer la seva primera filla. «Recordo ens alleujàvem, ens ajudàvem en aquell moment tan trist». Però reivindica que, de vegades, les llàgrimes baixen plenes de satisfacció: «Ho vam donar tot. Glasgow és història, com Leverkusen. I no s’ha d’oblidar. Prossegueix Gorka: «El dol va ser llarg. Perdre sense haver perdut cap partit en tot el torneig és difícil d’assimilar. Però el temps t’ensenya que vam construir una cosa que perdura. Ho recordem cada 16 maig. Com les històries que s’expliquen d’avis a nets». Hurtado afegeix: «La millor sensació és una cosa que no haguéssim viscut si haguéssim guanyat: arribar aquí enfonsats i que la gent ens esperés a Montjuïc. Això va ser més que guanyar la UEFA, sincerament. Perquè quan guanyes la gent sempre està allà, però que estiguin orgullosos quan perds és al màxim que podem aspirar els esportistes. No hi ha títol que et faci més feliç que l’orgull de la teva gent». El missatge de Torrejón Aquella nit, qui més va plorar va ser Marc Torrejón. Avui rebutja parlar. «Mai m’ha agradat i ara que ja no estic vinculat al futbol m’ho puc estalviar», però amb un breu àudio de WhatsApp deixa clar què va ser el 16 de maig del 2007: «La final de la UEFA va ser l’hòstia. Sense final feliç, però va ser de puta mare».

Glasgow: 15 anys d’un drama de l’Espanyol

Exjugadors de l’Espanyol rememoren la tràgica final de la UEFA del 2007 perduda als penals davant el Sevilla.

«Mai he plorat tant com després d’aquell partit. Això no cicatritzarà mai», afirma Luis García.

El més llegit