Entrevista a Gervi Deferr: «Vaig caure en un cercle viciós d’alcohol i depressió del qual vaig tardar 10 anys a sortir»

Tots creiem conèixer el Gervi Deferr campió (Premià de Mar, 1980), el gimnasta que es va penjar dos ors i una plata en tres Jocs Olímpics consecutius. Però segurament l’exercici més difícil i arriscat en la seva vida l’ha fet donant llum a la seva història personal, la seva caiguda als inferns i la seva resurrecció al llibre ‘El gran salto’. És una autobiografia escrita amb l’ajuda del periodista Roger Pascual i que surt a la venda aquest dimecres publicada per l’Editorial Península, del Grup Planeta. El projecte del llibre, explica Gervasio Deferr en aquesta entrevista a la seu de Planeta, a la qual es presenta amb el somriure i energia contagiosos de sempre, enfundat en una samarreta de Queen i un bigoti a l'estil de Freddy Mercury («És el meu particular homenatge», diu), va néixer després de compartir una reflexió sobre la vida i la gimnàstica en una entrevista amb EL PERIÓDICO a final del 2020. L’impacte del seu testimoni i les mostres d’afecte i suport el van empènyer a compartir la seva història. ¿Per què neix aquest llibre? Fa temps que la idea em rondava pel cap. Però quan em vaig retirar, es va plantejar i no va tirar endavant. Des d’aleshores fins ara han passat gairebé 12 anys, en què he tingut les pitjors batalles de la meva vida. No havia desaparegut. Però estava perdut a les ombres. Intentant trobar-me i passant-m’ho molt malament fins avui, quan em trobo per fi, una altra vegada, amb mi mateix, ara ja em sento més tranquil i serè. I ara que he arribat a aquest punt d’estabilitat, és un bon moment per presentar els 30 anys de la meva carrera, més els últims 10 que han sigut un turment. Ha sigut un viatge molt intens, amb moments apassionants. He plorat i he rigut moltíssim, fent-ho amb Roger Pascual, que ha sigut el meu acompanyant en aquest viatge, i estic molt content amb el resultat. En veurem la repercussió. El meu objectiu era explicar la història de veritat i que quan em llegeixin els que m’estimen i em coneixen, que em sentin a mi. La gent té una imatge seva de l’esportista triomfador, medallista olímpic, però fa l’efecte que tenia la necessitat de mostrar el que s’amaga darrere de les medalles. Vull que la gent entengui que els esportistes perdem moltíssimes vegades per aconseguir guanyar unes quantes. Que tot i que hagis sigut campió olímpic, la teva vida pot ser que no sigui la d’un guanyador i també es pot caure en el pou més profund. Ara es parla de la salut mental per Simone Biles, que havia de guanyar a Tòquio medalles a dojo i va decidir que era més important la seva salut. Doncs jo vaig entrar en una depressió no diagnosticada en el seu moment. Vaig caure en barrina, en un cercle viciós d’alcohol i depressió i he tardat 10 anys a sortir-ne i tornar a trobar-me. Però hi ha amics meus i companys que no ho han aconseguit. Quan em vaig retirar em vaig quedar perdut. Va tenir poc recolzament, tot i que quan en vaig demanar, sí que vaig rebre ajuda. Però potser era tard, o massa tard. I ho dic perquè les autoritats, el CSD, el COE, ho tinguin en compte i preparin la gent amb temps, perquè de sobte, de tenir-ho tot, passes a un buit molt complicat. Les medalles estan bé, però també que se sàpiga tota la resta. És una biografia descarnada, en què parla també de la seva relació amb l’alcohol, les drogues, el seu ingrés en un centre de desintoxicació. Vaig tenir moltíssim temps quan vaig haver d’internar-me en un centre de desintoxicació per pensar. Només llavors vaig poder fer-ho amb claredat. Realment he fet moltes coses malament i no culpo ningú per això. Explicar-ho també és una manera de curar-se. Poder verbalitzar tot el procés és una gran teràpia. Volia treure-ho i escopir-ho sense temor al què diran, perquè importa menys el què diran que tenir-ho aquí dins i que em faci de verí. Jo necessitava treure-ho. Ja està. La gent feia conjectures sobre mi. Ara és tot clar. Aquí hi explico tota la veritat. Ara, això sí, per poder fer un llibre, calia fer-lo des d’aquí (assenyala l’estómac) i des d’aquí (es toca el cor). Havia de ser des del punt més profund d’un mateix. I jo crec que l’he fet així. Parla dels casos d’amics morts i grans esportistes com Jesús Rollán, Blanca Fernández o Yago Lamela. ¿L’espanta ara veure que es va moure molt a prop de l’abisme? En el seu moment em va espantar poder acabar com ells. Jo els esmento amb moltíssim respecte i carinyo perquè han sigut tots amics meus i realment vaig sentir moltíssim la seva pèrdua. Em vaig veure reflectit en el que els va passar. Vaig veure que podia acabar igual. Però vaig tenir la sort de tenir la gent que tinc al meu costat, la meva família i els meus amics, que em van donar suport i em van recolzar en el moment que anava a caure del tot. Però podria haver-me passat a mi si no me n’haugés adonat en el seu moment i no hagués demanat ajuda. Seguiria en aquell bucle. No hi havia manera de sortir d’aquell cercle viciós. En aquesta recerca d’un projecte i de nous reptes, apareix el gimnàs de la Mina com una taula de salvació. Va ser un projecte que havíem parlat temps enrere, perquè l’any 2000, quan vaig guanyar la primera medalla olímpica a Sydney, vaig ajudar Juan Carlos Ramos a muntar l’escola de lluita de la Mina. I mig de broma mig seriosament, li vaig dir: «Hauríem de fer el club de gimnàstica». I sempre em va quedar aquesta frase rebotant al cap. És un projecte que va néixer de la voluntat de moltes persones, però que he fet meu i em fa feliç. Ho faig per una tasca social. Per amor a l’esport. Perquè vinc d’una família sense recursos i pensant que en un barri sense recursos és on havíem de ser. El repte era canviar les seves vides a través de l’esport i la Mina era el lloc. Però amb el temps m’he retroalimentat d’aquest projecte, que ha passat de ser una tasca social a la meva salvació, la meva escapatòria, la meva vida. Ara estic amb el projecte del llibre, però per a mi el primer és la Mina, el meu gimnàs, els meus nens, les meves competicions... Al llibre es confessa contrari a l’autoritarisme que ha viscut en l’esport, sobretot dels entrenadors. Entenc l’autoritat dels entrenadors, però la veig d’una altra manera. Crec que un entrenador ha de dirigir i acompanyar. No vull que els nois aprenguin només a fer la vertical. Vull que evolucionin cada dia com a gimnastes i persones. Amb els nens he trobat el meu lloc. Em sento bé. Sé que estem fent una bona feina. No som herois, no som res. Sé que estem fent una tasca social, però som un gra de sorra de tota aquesta gent del barri de la Mina que vol tirar endavant. Però ara estic al meu lloc. Ja no vull grans victòries, ni grans derrotes. Vull estar tranquil. Ja no em vull barallar amb ningú. Ja no alço la veu. A l’estar calmat amb mi, estic calmat amb els altres. Abans era un terratrèmol interior. En una entrevista recent afirmava que el problema de l’esport és que els que manen no han fet mai esport. La seva aposta per un medallista com Ray Zapata li dona encara més la raó. L’exemple de Ray era clar. ¿Com és que no s’adonaven del seu potencial? Els demanava que confiessin en el meu criteri. Però em deien que tenia 16 anys i queera molt gran. I jo pensava que calia lluitar-ho perquè el Ray s’ho mereixia. És un talent innat. Els vaig demanar que deixessin que fos el primer gimnasta amb qui pogués treballar. Al final ha tingut la seva oportunitat. Per a un entrenador, per a algú que estima l’esport, aquest tio és una passada. Tretze anys després és medalla de plata. Em sento més que orgullós, però ¡compte!, que se l’ha treballat i se l’ha guanyat ell, tot i que jo la senti també part de mi. Impacta que després de 25 anys en l’esport d’elit digui que està obligat a començar de zero ¿No li ha servit per guanyar-se la vida? A mi durant molt temps m’han dit: «Doncs haver estudiat». M’entrenava vuit hores al dia, sis dies a la setmana. Quatre mesos abans de les competicions importants no hi havia ni caps de setmana. ¿Quan volein que estudiés? Tinc tres medalles olímpiques però em queden 15 anys d’hipoteca per endavant. I no és que hagi guanyat molts diners i m’ho hagi gastat en drogues i alcohol. No. He tingut aquests problemes i els explico sense embuts. Però no ha sigut aquest el problema. El problema és que en aquests esports no es guanyen diners, i em sembla perfecte que en guanyin en d’altres, però que sigui una mica més equilibrat. Els esports minoritaris som sempre els grans oblidats, menys als Jocs, que és quan tots treuen pit. No ho fem per diners o reconeixement. Ho fem per passió, perquè ens agrada. Però que ens hàgim conformat que les coses siguin així, no vol dir que pensem que sigui just. El llibre és molt dur, però deixa un missatge al final d’esperança, que es pot sortir i donar la cara. Si no som capaços de veure el que ens ha perjudicat i ens ha fet mal no podrem canviar. A mi cridar-ho als quatre vents em serveix, em fa comprometre’m amb la resta del món. Quan la gent no sap alguna cosa, és molt fàcil ocultar-se. Per això he estat 10 anys que ningú sabia res de mi. Ara perquè no em passi més ho crido als quatre vents. Això és perillós. Potser no li passa a una persona que no sigui tan addictiva. A mi gairebé m’enfonsa la vida. L’altre dia em preguntaven si després d’haver sortit del centre m’havia atrevit a fer una cervesa. Me l’he pres per posar-me a prova. Per veure que era impossible tornar-me boig una altra vegada. No li tinc por, però intento ser prudent. He après per no tornar a l’abisme mai més.

Entrevista a Gervi Deferr: «Vaig caure en un cercle viciós d’alcohol i depressió del qual vaig tardar 10 anys a sortir»

El triple medallista olímpic publica ‘El gran salto’, una autobiografia en què descobreix la persona fràgil darrere el campió

El llibre, editat per Península, explica els seus èxits esportius, però també la seva vida al límit, la caiguda a l’abisme i la resurrecció

El més llegit