Ander Mirambell: «Anar als Jocs és el premi, però fa anys que fem coses meravelloses»

«Tinc por aixecar-me un dia i que tot hagi sigut un somni, per tants moments viscuts, per la gent que he conegut, per coses úniques». A pocs dies de competir en els Jocs Olímpics de Pequín que s’inauguren aquest divendres, Ander Mirambell (Calella, 17-02-1983) disfruta el seu moment. La seva classificació en la prova de skeleton, una modalitat que de la qual ningú parlava a Espanya abans que ell es llancés a practicar-la, ja és per si mateix un èxit en la competició masculina. Però la presència en els seus quarts Jocs («és que ja no és un miracle, són quatre», afirma orgullós) dona una dimensió sorprenent a la somiadora aposta que va realitzar fa 17 anys en contra de tots els pronòstics. I la seva elecció juntament amb la rider Queralt Castellet, com a capdavanters de la delegació espanyola, que acudeix a Pequín amb 14 esportistes, és la cirereta al pastís que assaborirà aquests dies. Mirambell va segellar el bitllet per a Pequín en la prova de la Copa del Món disputada a Saint Moritz, per quedar-se just per darrere del Canadà o Suïssa en el rànquing mundial. En aquest circuit, a més, va aconseguir un nou rècord històric de velocitat (139,9 km/h), poc després de superar la covid i perdre gairebé dos quilos de massa muscular, fet que dona encara més valor a la seva conquista. «Anar als meus quarts Jocs és brutal i té un punt surrealista, perquè no entrava en cap dels meus somnis quan vaig començar el 2005. Quatre Jocs són molts anys sent entre els millors. El premi és anar als Jocs. Però portem fent coses meravelloses tots aquests anys», valora l’esportista espanyol, en una conversa amb El PERIÓDICO. Feliç pel seu èxit i també per la seva elecció com a abanderat, el repte de Mirambell ara és superar-se a si mateix, després del seu 24è lloc a Vancouver 2010, el 26è a Sotxi 2014 i el 23è a Pyeongchang 2018. «Em surt l’adrenalina per les orelles. El cos em demana anar a rebentar-ho tot a Pequín i lluitar pel millor resultat que hagi fet mai», explica. Escriure la seva història Mirambell és un exemple més de la determinació que empeny els esportistes a saltar barreres i a escriure la seva pròpia història i converteix en icònica la imatge inicial dels seus primers passos, quan va abandonar l’atletisme i es va endinsar en un món desconegut, privat de recursos, i calçant-se unes sabatilles customitzades amb un ratllador de formatge a les soles, per aconseguir més agafament sobre el gel. «La sensació quan estàs arran de terra amb el trineu és meravellosa, com si poguessis enlairar-te i sortir volant», remarca sobre la seva passió per l’skeleton. «Busco a Netflix i no veig cap història així, la veritat. Hi ha molta il·lusió i sacrifici darrere. Molta gent em preguntava per què feia el que feia. Doncs per viure moments així. Valia la pena, sí», assegura l’esportista barceloní, llicenciat en Ciències de l’Activitat Física i l’Esport, amb un màster en direcció de futbol, que va treballar, entre d’altres, per a LaLiga juntament amb Javier Tebas, i que s’ha reinventat mil vegades per seguir endavant amb el seu somni, entre altres coses com a comentarista dels partits de l’Espanyol (del qual és un declarat seguidor) del Bàsquet Manresa (del consell d’Administració del qual va formar part tres anys) o d’Eurosport en aquests Jocs quan acabi la seva participació. L’exemple de la seva dona «Ara t’adones que has fet una cosa molt gran vivint al costat de la platja, sense tenir un trineu competitiu, sense tenir una estructura professional, sense una beca els britànics de 40.000 a 60.000 euros per esportista. Buscant-te la vida a l’estiu per mantenir la família. Jo crec que tot el que hi ha a darrere, és molt més important que la punta d’iceberg que és el que es veu», reflexiona Mirambell, que ha aconseguit que el seu exemple arreli. Ara exerceix de director esportiu en la Federació d’Esports de Gel i guia un grup d’atletes al CAR de Sant Cugat. «Deixar un llegat és molt millor que unes medalles, que acaben omplint-se de pols», reflexiona. L’exemple de la seva parella, Irina Rodríguez, subcampiona olímpica de sincronitzada a Pequín 2008, amb la qual té un fill de tot just dos anys, Kai, ha sigut una referència en la seva feina. «Ella entén millor que ningú el que significa lluitar per uns Jocs», explica que quan acabin aquests Jocs s’haurà d’asseure amb els seus per veure quin és el pas següent, si val la pena lluitar per seguir fins al Mundial del 2022 a Saint Moritz o fer un pas al costat per escoltar algunes de les ofertes que truquen a la seva porta per dirigir nous projectes, fora d’Espanya, que el mantinguin unit a la seva passió.

Ander Mirambell: «Anar als Jocs és el premi, però fa anys que fem coses meravelloses»

El pilot de skeleton disfruta de l’èxit de la seva quarta presència olímpica en la qual serà un dels abanderats de l’equip espanyol

El més llegit