El mes d’octubre passat es van acumular a tot arreu els titulars que asseguraven que el Newcastle United s’acabava de convertir en el club més ric del món. I en certa manera era cert, ja que el fons sobirà de l’Aràbia Saudita que va adquirir l’històric club anglès compta amb més capital que qualsevol altre propietari del món, al voltant de 320.000 milions d’euros. Amb el suport d’aquesta fortuna i la garantia de gaudir de la cobertura d’una monarquia absoluta, el món del futbol en general i els aficionats del Newcastle en particular van creure estar davant el començament d’un megaprojecte que en poc temps pogués competir de tu a tu amb els grans clubs de la Premier League, i en última instància de tot Europa.

De passada, i això va ajudar a fer del cor fort davant la realitat de passar a ser propietat indirecta d’una dictadura misògina, homòfoba i integrista, els seguidors del Newcastle es van treure de sobre Mike Ashley, propietari des del 2007, que fa anys que estava portant el club a una deriva de mediocritat, incloent-hi els dos primers descensos (el 2008 i el 2015) des del 1989.

Mbappé, Haaland...

Els primers rumors, encoratjats per la premsa més sensacionalista del Regne Unit, dibuixaven alineacions faraòniques, especulant amb la possibilitat que Kylian Mbappé, Erling Haaland, Paul Pogba, Raheem Sterling o Jules Koundé recalessin a curt o mitjà termini a St. James’ Park i imaginant una banqueta en què les ordres les donés Zinedine Zidane, Antonio Conte o Diego Pablo Simeone.

La realitat, no obstant, és molt diferent tres mesos i un mercat de fitxatges després. Malgrat que el Newcastle ha sigut el club que més diners ha gastat a tot el món durant el mes de gener, ha sigut incapaç d’atraure talent de primer nivell. Ni tan sols d’un segon nivell, ja que des d’Anglaterra es va informar d’ofertes per jugadors com Diego Carlos, Álvaro Morata o Ousmane Dembélé que van ser rebutjades.

La inversió total feta per les ‘garses’ en aquest mercat ha sigut de 102,1 milions d’euros, segons les dades recopilades pel portal Transfermarkt. L’operació més cara ha sigut el fitxatge de Bruno Guimaraes (42 quilos), un centrecampista brasiler amb cert caixet internacional procedent de l’Olympique Lyonnais francès.

El nom més destacat, no obstant, és el de Kieran Trippier, pel qual han pagat al voltant de 15 milions d’euros a l’Atlètic. En aquest cas, el Newcastle es va aprofitar de la voluntat del lateral de tornar al més aviat possible a Anglaterra i de l’escàs interès dels principals clubs de la Premier per reforçar aquesta parcel·la del camp ara mateix.

Perfil mitjà-baix

Completen la llista d’adquisicions Chris Wood, davanter neozelandès de 30 anys que suma tres gols amb el Burnley aquest curs i per qui el Newcastle ha pagat 30 milions; Dan Burn, central de 29 anys que en fa tot just dos i mig que està a la Premier a les files del Brighton que els ha costat 15 quilos, i Matt Targett, lateral esquerre de 26 anys que arriba cedit per l’Aston Villa, després del fitxatge de Lucas Digne pel conjunt de Birmingham.

El xoc entre expectativa i realitat és més que evident, per molt que aquests cinc fitxatges elevion amb total seguretat el nivell de la plantilla del conjunt del nord d’Anglaterra. Una cosa que necessiten de manera imperiosa, ja que continuen ancorats a les posicions de descens a la Championship, d’on pràcticament no han sortit en tota la temporada.

Aquesta incapacitat del Newcastle per accedir a contractacions a l’altura del seu pressupost real ja es va visibilitzar quan van acomiadar Steve Bruce, el seu anterior entrenador, a finals d’octubre. Es van estudiar diversos noms de tècnics de primer nivell i l’elegit va ser finalment Unai Emery, amb caixet a la Premier després del seu pas per l’Arsenal i amb la medalla d’haver portat mesos enrere al Vila-real a guanyar l’Europa League.

L’oferta econòmica que va rebre el tècnic donostiarra va ser important i temptadora, però la va acabar rebutjant. Al cap i a la fi, suposava deixar a meitat de curs un equip de Champions per prendre els comandaments d’un que penava en les posicions finals de la taula a la Premier.

Perill de descens

El Newcastle va acabar contractant llavors Eddie Howe, que estava a l’atur després d’haver descendit amb el Bournemouth la temporada anterior. És un entrenador amb solera a Anglaterra, ja que va agafar els comandaments del modest equip el 2012 a la League One (la tercera categoria) i va aconseguir fer-lo pujar a la Premier per primera vegada en la seva història i sumar quatre permanències seguides, però està lluny de ser un tècnic de prestigi internacional.

El futbol, en definitiva, ha reportat un bany de realitat i humilitat a l’Aràbia Saudita. El projecte megalòman arribarà tard o d’hora, però de moment el Newcastle és un club sense excessiu poder d’atracció que està en zona de descens amb tot just 15 punts (dues victòries i nou empats) en 21 partits.

Amb els jugadors contractats aquest mes hauria d’haver-n’hi prou per sortir del pou i arrencar un nou projecte a l’estiu, però l’amenaça del descens a la Championship és més que real. I allà caldria veure quina és la postura que adopta una propietat regentada per una dictadura, per definició poc acostumada que les circumstàncies externes decideixin per ella.