Alberto Ginés: «N’hi ha que creuen que els esportistes no podem tenir ideals»

¿La medalla d’or de Tòquio li ha canviat la vida? El 5 d’agost és una data que recordaré perquè vaig guanyar una medalla d’or i, per molt que faci a París, la primera sempre serà especial. La meva vida ha canviat un munt en l’aspecte mediàtic. Hi ha gent al carrer que em reconeix. Però també sé que si a París no aconsegueixo una medalla alguns ho veuran com un fracàs. Però va anar a Tòquio amb un objectiu diferent de proclamar-se campió olímpic. L’objectiu era París 2024. En el Preolímpic, al classificar-me, em vaig dir ‘ja estic content’ i a Tòquio ‘cal intentar arribar a la final’. Després, ‘ara lluitaré per les medalles’. I, després, mira el que va passar. Als 15 anys deixa Càceres, la família, i ve a Sant Cugat. Els meus pares sabien que a mi m’agradava escalar i sempre em van dir que farien tot el possible perquè jo em pogués entrenar en condicions. Van arribar a recórrer 1.200 quilòmetres en un cap de setmana perquè jo pogués escalar. Així que al venir al CAR de Sant Cugat la meva mare ho va passar fatal perquè era un fill que se n’anava a 800 quilòmetres i no al poble del costat. A mi també se’m va fer molt dur. Era molt introvertit i no tenia cap amic. ¿Ara ja ho porta millor? Al venir aquí només coneixia el meu entrenador i els seus fills. Al CAR no hi havia cap altre escalador. Després ja em vaig començar a relacionar i a fer amics. Ara ja no me’n vull anar. Aquí tinc la meva segona família. ¿I els estudis? Vaig a l’escola que hi ha al CAR, on em vaig treure el primer de batxillerat. El segon curs ja em va agafar amb la pandèmia i només vaig poder estudiar cinc assignatures amb la previsió d’acabar-les el 2021 després dels Jocs, que després es van ajornar i després de la medalla ha sigut un caos. Si abans ja em costava gestionar-lo tot ara cal afegir un altre inconvenient als estudis amb tots els actes als quals he anat després d’aconseguir la medalla. No soc gaire organitzat i em costa quadrar-ho tot. Sort que ja tinc un equip de comunicació que m’ajuda amb les gestions. ¿Hi ha pocs rocòdroms a Espanya? Només vostè pot aconseguir que se’n construeixin més. Hi ha rocòdroms, però no estan enfocats en l’alt rendiment, sinó en l'aspecte comercial als que estan començant, a famílies que hi van el cap de setmana. Els que competim no som el seu negoci. El que cal aconseguir és que el CAR i altres centres d’alt rendiment tinguin els seus rocòdroms perquè els escaladors ens puguem entrenar. ¿Són moltes hores d’escalada cada dia? Dues o tres. No podem estar 12 hores entrenant-nos perquè tenim un hàndicap molt important amb la pell. Hi ha un moment en què les mans et fan molt mal i fins i tot sagnes i llavors no rendeixes gaire perquè surten llagues. Aquí entreno a Gavà. Tardo una hora amb cotxe des de Sant Cugat. Abans gairebé se’l coneixia més per la seva activitat a les xarxes socials. Un dels problemes que tenim els esportistes és que se’ns veu com una figura que estem per entretenir el públic i alguns creuen que no podem tenir els nostres ideals i mullar-nos en temes d’actualitat. I no només de política. A mi i a altres esportistes que ens mullem en aquests temes simplement pel fet de parlar de racisme, masclisme i homofòbia ja se’ns titlla que tenim certa ideologia i que som d’una manera. Al final tots som éssers humans, que pensem i que hem de tenir la nostra ideologia com qualsevol altre perquè som persones normals. Ha rebut amenaces per criticar Vox. Ho he dit en més entrevistes. Crec que aquesta formació tracta temes que no s’haurien de tocar i que al final són qüestions de drets humans: com el matrimoni homosexual, etcètera. Són drets que cal tenir sí o sí i que no han de debatre’s. Per parlar-ne m’han arribat a amenaçar de mort i això és un gran problema en aquest sentit. A Twitter escric el que penso. ¿No canviarà? Al final tinc certa influència en persones més joves i si tinc un altaveu he d’intentar utilitzar-lo per educar o transmetre idees que crec que són positives. Llocs per reivindicar. ¿No és que sigui gaire ràpid viatjar des de Barcelona fins a Càceres En això estem tots els extremenys. Hi ha un aeroport a Badajoz i només dos vols des de Barcelona a la setmana, que a més són cars. Si te’n vas amb tren trigues vuit hores. Aquest és el problema pel qual no vaig gaire a Càceres. Tant de bo hi hagués un AVE per poder arribar en quatre o cinc hores. Per això no pot anar allà només per a un cap de setmana. I, a més, a Extremadura no hi ha rocòdroms.

El més llegit