Mare i filla de la mà en l’elit de l’handbol

«He jugat mundials, finals, ascensos i descensos però mai havia viscut una cosa semblant. És una sensació única i molt bonica». A Marizza Faría encara se li talla la veu recordant el debut de la seva filla en la Divisió d’Honor. I no és per menys. Perquè als 38 anys, la capitana del BM La Calzada va complir un somni a l’abast de ben poca gent: disputar un partit d’elit al costat de la seva filla Yeruti. Corria el minut 55 i al pavelló La Arena de Gijón les mirades anaven del 40x20 de la pista a la banqueta. Perquè una juvenil de 16 anys començava a córrer per la banda. Era el moment, Yeruti Faría era a punt de debutar a Primera Divisió. «Va entrar estant jo a la pista i la sensació va ser molt estranya, una barreja d’emocions difícils de descriure perquè se’m va escapar un somriure però alhora volia plorar», repassa emocionada per a EL PERIÓDICO la llegenda de l’handbol paraguaià. La seva filla ho viu amb més desimboltura i calma. «El fet d’estar convocada ja era molt especial per mi per compartir banqueta amb la meva mare, però durant la setmana no vaig tenir temps per estar nerviosa. Amb l’institut al cap, no vaig donar importància a la convocatòria fins que va arribar el dia. I quan vaig sortir a la pista vaig estar molt feliç però també la vaig mirar i vaig pensar: ‘Tot el dia amb ella, una altra cosa més amb la meva mare’. Va ser una sensació indescriptible». Homenatge amb el dorsal Amb el 99 a l’esquena, en una clara picada d’ullet a la seva progenitora, que porta el 9 i dirigeix l’equip des de la primera línia, Yeruti de seguida va demostrar que porta els gens de la seva mare. «Per si el debut en el partit estrella de la jornada, davant les càmeres de televisió i la seva mare sobre la pista fos poca cosa, la nena va entrar, va provocar un set metres, el va marcar i va donar una assistència. Ho va fer genial», recalca la Marizza recordant que la seva filla encara té molt per aprendre i que el millor que podria fer és allunyar-se de les comparacions i treballar per la seva pròpia carrera. Tot i que de vegades és difícil. «Intento copiar-la molt. De tant veure-la se’m fa inevitable no intentar copiar el seu estil, m’encanta el seu joc en equip». El que no disfruta tant la Yeruti són les comparacions. Perquè a casa i com a mestra té una llegenda que sap el que és disputar un Mundial i que ha aconseguit penjar-se la medalla de bronze en els Jocs Panamericans. «No és pressió, però em fa molta ràbia que em comparin amb ella. De vegades m’agradaria ser la ‘Tuti’ més que algú que s’assembla o que juga com la seva mare. Perquè, dic jo, si soc aquí és perquè als entrenadors els agrada el meu joc». Por de les passades maternes I com no els ha d’agradar si amb 16 anys i en el seu debut en la màxima categoria estatal, la Yeruti va decidir fer cas omís als nervis i va encarar amb desimboltura la defensa rival en la segona pilota que tocava. L’acció va acabar en pena màxima i amb molta fredor es va oblidar que havia fallat cinc penals en el seu últim partit com a juvenil i va enviar l’esfèrica al fons de la xarxa. Tota una declaració d’intencions d’una jugadora que només té por de les passades de la seva mare. «No tinc més pressió per jugar amb ella, al contrari, la meva mare m’aporta tranquil·litat perquè és molt organitzada i prefereix que altres em corregeixin abans que fer-ho ella, però en els entrenaments sempre penso: ‘Tant de bo no em passi ella la pilota perquè em rebentarà els dits’. Les seves passades són molt fortes». Com forta ha sigut la seva carrera, a la qual ja no li queda res. O sí. I és que, preguntada per un partit amb la seva filla amb la selecció, la Marizza esbufega i argumenta que veure a prop la possibilitat de jugar amb la Yeruti ha sigut una motivació extra per continuar donant guerra després d’una temporada complicada per les lesions. «Vaig dir que volia jugar amb la meva filla després de guanyar la Copa de la Reina però parlava l’adrenalina, no era un objectiu real. I tot i que l’entrenadora em motivés demanant-me una campanya més per aconseguir-ho, sempre he tingut clar que no m’arrossegaré per les pistes. Contra l’edat no es pot lluitar». Tampoc contra l’addicció a un estil de vida que té l’handbol d’estendard. «Sé que es vol retirar donant el 100%, però si fos per mi continuaria perquè no m’imagino la meva mare sense jugar a handbol». Tot i que aquest moment arribarà i llavors, la saga de les Faría continuarà viva en les mans de la Yeruti.

Mare i filla de la mà en l’elit de l’handbol

Marizza i Yeruti Faría fan història en l’handbol espanyol jugant juntes un partit de Divisió d’Honor

El més llegit