Cinc claus per les quals Madrid vol ser olímpic el 2036

La vicealcaldessa de Madrid, Begoña Villacís, va sorprendre aquest dimarts amb l’anunci que la ciutat treballa per allotjar els Jocs Olímpics del 2036. Sorpresa no tant per l’ambició olímpica de la capital, que ja ha sigut quatre vegades candidata, sinó per fer-ho de forma inesperada durant una entrevista radiofònica i al marge del seu soci a l’Ajuntament, el Partit Popular, i del mateix alcalde, José Luis Martínez Almeida. Tan al marge que des de la mateixa alcaldia es van afanyar a desmentir la líder de Ciutadans. «Davant l’allau de preguntes que estem rebent, us aclarim que des de l’alcaldia desmentim que Madrid estigui en aquests moments aspirant a presentar-se als Jocs Olímpics del 2036. Moltes gràcies», mirava de concloure la nota del consistori, després que Villacís anunciés, amb la mateixa rotunditat, el contrari. Aquest dimecres, l’alcalde ha sigut més tebi en la negativa a l’assenyalar que «s’està treballant a testar quines són les possibilitats, quin és l’ambient en el qual es podria desenvolupar una eventual candidatura», insistint que «encara no s’ha pres aquesta decisió». La disputa entre socis no sembla la millor manera de començar una etapa preolímpica. Però, en qualsevol cas, ¿pot Madrid aspirar a ser seu olímpica el 2036? Aquestes en són algunes de les claus. Un nou procés d’elecció Madrid es va quedar tres vegades consecutives amb la mel als llavis en el seu afany per aconseguir els Jocs del 2012, 2016 i 2020 (ja ho havia intentat el 1972). La candidatura sempre va ser valorada com excel·lent de partida, però a l’hora de les votacions, secretes, Londres, Rio i Tòquio es van emportar la victòria. Aconseguir uns Jocs comporta molt temps de treball subterrani, sovint massa opac. El COI, fart d’escàndols per suborns, va optar per canviar la tradicional fórmula d’elecció de la seu. La licitació ja no consisteix en un concurs obert entre ciutats aspirants, amb votacions eliminatòries a l’estil del guanyador d’un ‘reality’. Les ciutats aspirants acudeixen ara directament al COI, el comitè executiu del qual analitza detalladament els projectes proposats. De tots els aspirants, l’organisme n’elegeix un, que presenta a l’assemblea (amb un informe en què tot són felicitacions, per descomptat) perquè l’aprovi o no, cosa que a la pràctica suposa que la cúpula del COI tria i l’assemblea ratifica. Així va ser elegida Brisbane (72 vots a favor, 3 abstencions i 5 en contra) i així ho serà també la seu del 2036. «No ens podem permetre una quarta candidatura fallida», ha dit alguna vegada Almeida. D’aquesta manera, el fracàs queda molt més diluït i el temor de presentar-se és menor. El COI, a més, s’estalvia passar vergonya, com el 2014, quan només van optar a l’edició del 2024 París (guanyadora) i Los Angeles (immediatament premiada amb els del 2028). La política de rotació de continents Madrid va perdre contra Londres la batalla pels Jocs Olímpics del 2012 i va insistir de nou per intentar allotjar els del 2016. Una decisió a priori poc intel·ligent, ja que, per la tradicional rotació de continents, la del 2016 estava gairebé condemnada a sortir d’Europa (per primera vegada els Jocs se’n van anar a Sud-amèrica, a Rio de Janeiro). Ni tan sols la del 2020, la del «‘relaxing cup of café con leche in plaza Mayor’» d’Ana Botella es va celebrar al Vell Continent. Tòquio es va adjudicar uns Jocs Olímpics després ajornats i trastocats per la pandèmia. «Vist això, encara bo que no ens els van donar», va dir al seu dia Almeida. Al 2036 s’hi arribarà després de dues edicions extraeuropees. Després de París-2024, Los Angeles i Brisbane (Austràlia) acolliran els Jocs del 2028 i 2032, respectivament. Mai en més de 100 anys d’olimpisme modern s’han celebrat tres edicions consecutives fora d’Europa, tot i que candidates per fer-ho n’hi ha. El Comitè Olímpic d’Indonèsia ja ha anunciat que Jakarta tornarà a oferir-se, l’Índia estudia les opcions d’Ahmedabad i Bombai i fins a 12 ciutats xineses (entre les quals, Wuhan, la zona zero del coronavirus) es postulen amb més o menys força per al 2036. Els comitès olímpics del Canadà i Mèxic també somien ser elegits. No obstant, el més natural seria un retorn a Europa. Els possibles rivals europeus Donant per bo que els Jocs del 2036 seran europeus, tres semblen els grans rivals d’una hipotètica candidatura madrilenya. Fa pocs dies, Vladímir Putin va anunciar al Fòrum Econòmic Oriental que no és descartable que Rússia es postuli. No sembla el millor moment, poques setmanes després que la sanció pel dopatge d’Estat obligués els atletes russos a competir a Tòquio sota la bandera del seu comitè olímpic, però el veto a organitzar competicions internacionals s’acaba el 2022. Fa tres anys el país ja va organitzar un Mundial de futbol, així que tot és possible. Kazan i Sant Petersburg semblaven les ciutats amb més opcions (Moscou va arribar a ser ciutat aspirant per al 2012), però el president Putin va posar sobre la taula una altra urbs bastant més oriental: Vladivostok. Una altra urbs amb reconeguda ambició olímpica és Istanbul, derrotada en l’última votació per Tòquio el 2013. La batalla política entre l’alcalde de la ciutat i el president turc, Recep Tayyip Erdogan (cap ministre va acompanyar la proclamació de la candidatura el mes de juliol passat), li resta força. Menys concreta però molt més atractiva (i innovadora) resulta la proposta alemanya de celebrar els Jocs conjuntament a Berlín i Tel-Aviv. El 2036 farà 100 anys de la cita celebrada a la capital alemanya sota el règim nazi. Celebrar uns Jocs de la mà amb Israel tindria un impacte brutal, i serviria també per rememorar i curar el moment més negre de la història de l’olimpisme: la matança de Munic, quan el grup terrorista palestí Setembre Negre va entrar a la Vila Olímpica i va assassinar 11 esportistes de la delegació israeliana. «És només una visió», reconeixen en qualsevol cas els impulsors de la idea. Un nou model de Jocs ‘low cost’ Els japonesos eren reticents a acollir els Jocs del 2020 i no només per la pandèmia, sinó per l’enorme cost que suposa la cita. La ruïna d’Atenes (tot i que la mala gestió grega hi va tenir molt a veure) va fer obrir els ulls a la necessitat de reduir costos. La inversió necessària continua sent enorme, però, amb el beneplàcit i l’impuls del COI, s’han llimat alguns aspectes. El pressupost de París 2024 serà de 4.900 milions, pels 15.000 de Londres i de Tòquio (tot i que alguns càlculs eleven els costos de la cita japonesa a 26.000). Menys participants, aprofitament d’instal·lacions ja existents, construcció d’altres d’efímeres... L’objectiu és frenar una despesa que s’havia desbocat en les últimes edicions, incloses la d’hivern. Només així es preveu que l’ofensiva de Madrid pugui tenir el suport de totes les institucions. La candidatura podria optar per ‘deslocalitzar’ competicions. Algunes de manera obligada, com la vela, però també d’altres per a les quals es compta amb instal·lacions molt costoses en altres punts d’Espanya, com el piragüisme d’aigües braves (la Seu d’Urgell), el rem (Sevilla) i el ciclisme en pista (València o Palma). El pes del cognom Samaranch Pocs moments tan recordats en l’imaginari col·lectiu dels barcelonins i catalans com l’anunci el 17 d’octubre del 1986 a càrrec de Juan Antonio Samaranch que els Jocs del 1992 se celebrarien «‘à la ville de... Barcelone’». El president del COI va modernitzar l’olimpisme i, pel camí, va fer el millor regal a la seva ciutat, que va respondre amb «els millors Jocs Olímpics de la història». «Samaranch va aconseguir uns Jocs que difícilment podríem tenir», recordava, ja com a president de la Generalitat, Pasqual Maragall, llavors alcalde de la ciutat. Madrid somia que la història es repeteixi. I un dels asos a la màniga torna a portar el cognom Samaranch. L’actual president del COI, Thomas Bach, completarà el 2025 el període màxim de 12 anys que estableix la Carta Olímpica, i Samaranch Jr. és un dels candidats a succeir-lo. No es talla a reconèixer-lo el president del COE, Alejandro Blanco: «El veig com a futur candidat i president del que vulgui, perquè el seu treball està sent extraordinari. Ara mateix és la persona amb més capacitat i responsabilitat al COI, exceptuant Bach», deia el mes de juliol passat. Samaranch Jr., de 61 anys, va ser elegit membre del COI el 2001, en la mateixa sessió en què el seu pare va deixar la presidència, i va passar vuit anys al comitè executiu de l’organisme, quatre dels quals com a vicepresident. Vuit anys que, diu, van ser «d’aprenentatge» i que se li van fer «massa curts». Ara ocupa altres càrrecs al COI, però no descarta gens tornar al comitè executiu ni convertir-se en el 10è president del COI. ¿Per què no un altre Samaranch dient allò d’«à la ville de...»?

El més llegit