Itàlia debat sobre la seva multietnicitat després de l’èxit als Jocs Olímpics de Tòquio

Lamont Marcell Jacobs, la nova estrella de l’atletisme italià i europeu, l’home més ràpid del món, va ser rebut dilluns passat com un heroi a la seva arribada a Fiumicino, l’aeroport de Roma. Jacobs, de mare italiana i pare afronord-americà, caràcter temperat i veu tranquil·la en públic, i qui era un perfecte desconegut a Itàlia fins als Jocs Olímpics, va agrair els compliments i es va mostrar sorprès pel moment excitant, insòlit, que ha generat al seu país des que l’1 d’agost va guanyar la carrera dels 100 m en 9,8 segons, regalant-li a Europa una medalla que no tenia des de 1992. Però el que no es va arribar a saber del cert és si Jacobs sabia en aquells instants que, darrere d’aquesta expectació, també hi havia una polèmica activada dies abans per la sol·licitud del president del Comitè Olímpic Italià (Coni), Giovanni Malagò, que es concedeixi la nacionalitat a menors estrangers, o de pares estrangers, talentosos en àmbit esportiu. «Demano agilitar els tràmits per aconseguir l’anomenat ius soli (en llatí, dret de terra) esportiu», havia dit Malagò, al justificar la seva petició com una proposta útil per no perdre joves prometedors. 🥇 ¡¡MARCELL JACOBS LAMONT, NUEVO CAMPEÓN DE LOS 100 METROS!! 🇮🇹⚡ Un italiano, nuevo oro olímpico en los 100m. El último europeo en ganar fue Linford Christie en Barcelona Disfruta cada momento imperdible de los Juegos Olímpicos de Tokio en directo en la App de @Eurosport_ES pic.twitter.com/1Ap3D7tkrc — Eurosport.es (@Eurosport_ES) 1 de agosto de 2021 No ha de sorprendre. Per al públic italià, Jacobs, l’atleta de 26 anys nascut a El Paso que diu expressar-se amb un anglès passable i parla italià amb accent de la Llombardia, la regió del nord on es va criar, és molt més que l’atleta del moment. Encarna una multietnicitat mai abans vista en una delegació olímpica italiana, un punt a favor dels defensors d’aquest model de societat després d’anys de polèmiques sobre la qüestió migratòria. «L’esport ha reflectit un país més alineat amb el món modern i avançat. No és qüestió de com i quan ens convertirem en un país nou. Ja ho som», va escriure, per exemple, ‘Il Corriere della Sera’. «Dels 384 esportistes de la delegació italiana a Tòquio, 46 són atletes nascuts fora d’Itàlia, als cinc continents, molts d’ells procedents de l’Àfrica, Amèrica, i fins i tot un d’Àsia i un altre d’Austràlia. És la primera vegada», afirmen des del Coni, a l’explicar que aquests esportistes se sumin als atletes nascuts a Itàlia de pares immigrants. Fins als 18 anys És el cas concret d’Eseosa Fostine Desalu, el velocista nascut a Casalmaggiore (també a la Llombardia) de pares nigerians, i que també ha sigut un dels 70 atletes italians que van obtenir les 40 medalles italianes en els Jocs Olímpics. La qüestió és que Desalu, guanyador a Tòquio d’un or amb l’equip italià masculí en la 4x100 d’atletisme, no va poder competir en tornejos nacionals fins a complir els 18 anys, quan finalment va poder demanar la nacionalitat (a diferència, en realitat, de Jacobs, que va obtenir el passaport per filiació), com estableix la legislació italiana actual. La historia que hay detrás de #Desalu es interesante y emocionante. Habla sobre leyes de inmigración y ciudadanía. Y de la dignidad de la madre Nigeriana del #atleta que renunció a aparecer en tv y tener su minuto de fama porque estaba trabajando, cuidando de una anciana. + pic.twitter.com/qbXrmIVoTZ — Diogenes Sentimental (@diogenessentim1) 7 de agosto de 2021 Per això la intervenció de Malagò va tornar a obrir el debat sobre la reforma de la llei de ciutadania, estancada des de fa anys al Parlament, després que en la seva última versió es proposés convertir en italians els menors nascuts a Itàlia fills d’immigrants que han cursat estudis al país o tenen algun mèrit esportiu. «Si esperem fins als 18 anys per obtenir la naturalització [..] el risc és que l’esportista es retiri o se’n vagi al seu país d’origen», va dir Malagò. Més encara que avui tant Desalu com Jacobs integren aquest 69% dels atletes olímpics italians que són militars o policies. ¿Una nova llei? Amb això com a punt de partida, Enrico Letta, líder del Partit Demòcrata, no va malgastar l’ocasió i va dir que «sí, Itàlia necessita una llei nova». I fins i tot la ministra d’Interior, Luciana Lamorgese, una tecnòcrata que habitualment avança amb els peus de plom, va augurar que els partits arribaran a «una síntesi política». «Aquests joves han de sentir-se part integrant de la societat», va afirmar en una entrevista amb ‘La Stampa’. I així també Matteo Salvini, el líder de la ultradretana Lliga, i Giorgia Meloni, cap de Germans d’Itàlia, tampoc van trigar a reaccionar. En sentit invers, per descomptat. El que és paradoxal –o potser la prova que a Itàlia res és definitiu–, és que, de fet, en casos puntuals el país ja ha concedit en el passat –en sordina, això sí– la nacionalitat a esportistes amb talent. Així la va obtenir el 2019, per exemple, el lluitador cubà Abraham Conyedo Ruano, que a Tòquio va guanyar el bronze en els 97 quilos masculins d’estil lliure. Una mostra més que el que realment ha reflectit l’esport aquesta vegada és un desafiament rotund al soroll polític.

Itàlia debat sobre la seva multietnicitat després de l’èxit als Jocs Olímpics de Tòquio

Una setmana després del tancament de Tòquio 2020, les medalles donen aire a la lluita dels fills d’immigrants per aconseguir la nacionalitat italiana

Els triomfs dels velocistes Lamont Marcell Jacobs i Eseosa Fostine Desalu impulsen les peticions polítiques que es nacionalitzi al més aviat possible joves amb talent esportiu

El més llegit