La Lliga de les estrelles s’ha reconvertit en la Lliga sense superestrelles. La sortida abrupta de Leo Messi, unida a la de Sergio Ramos, ha deixat un cartell de cromos sense relleu ni color. Curiosament, just l’estiu en què Javier Tebas ha col·locat molt de pressa un acord amb un fons d’inversió per injectar diners a les depauperades economies dels clubs, venent el miratge d’una Lliga cotitzada, es posa en marxa aquest cap de setmana una temporada que pinta així així. 

D’una banda, hi ha una Ligue 1, que encapçala un PSG amb tanta ambició com petrodòlars; de l’altra, una Premier que continua gastant com si amb prou feines hagués olorat la pandèmia. Qualsevol club anglès que es planteja com a única meta no baixar passa la mà per la cara a Barça i Madrid quant a inversions. És un contrast que crida l’atenció i que fa témer per les audiències dels partits de la competició espanyola, tant en l’àmbit domèstic com internacional. 

No és clar si la xifra de 15.000 socis abonats del Barça que s’han molestat a retirar entrada per al debut contra la Reial Societat és indicatiu d’alguna cosa en aquest sentit, de l’interès en declivi. Podria ser un senyal, tot i que millor pensar que en un 15 d’agost a la majoria li urgeix més buscar refugi a l’onada de calor que tornar a l’Estadi un any i mig després. 

La tornada dels espectadors

Serà el campionat del retorn esglaonat dels espectadors als camps, un 40%, segons el mandat governamental. Caldrà analitzar en el futur les assistències i si l’aficionat s’ha acostumat a la comoditat de l’experiència televisiva i de noves tecnologies en detriment de la presencialitat. Qui sap si han arrelat nous costums en l’espectador. Sense Messi, sense un Neymar o un Cristiano Ronaldo, l’expectativa de veure una cosa extraordinària cotitza a la baixa i, per tant, l’impuls de ser allà, d’experimentar en directe algun moment màgic, es dilueix.

És un campionat marcat pel concepte del límit salarial, que afecta tots els clubs però a cap de forma més sagnant que al FC Barcelona. A aquestes hores passa una cosa tan insòlita com que el jugador que ha generat una cosa semblant a una sensació d’excitació, Memphis Depay, no ha sigut encara inscrit en l’estrena de Lliga, tot i que el club confia a poder fer-ho demà dissabte. Qui ho hauria dit. Tenallat pels elevats salaris prepandèmia, el club mira de col·locar sense èxit futbolistes cars i innecessaris com Pjanic, Umtiti o Coutinho. No és fàcil trobar algú que piqui.

Un Madrid idèntic

Ni tan sols haver reforçat la plantilla amb jugadors a cost zero alleuja el Barça, tan pendent de tapar les ferides de la seva economia com de complir les condicions que exigeix LaLiga. Sense Messi, el qüestionat i després avalat Ronald Koeman ha de canviar sobtadament de pla i no extraviar-se. Si el curs passat el va iniciar amb les mans lligades, amb la paraula ‘transició’ gravada al front, aquest arrenca amb la plantilla esquerdada com el formigó del Camp Nou. 

No li va gaire millor al Reial Madrid, l’única incorporació del qual ha sigut l’austríac David Alaba. Un estiu més sense fitxar ningú sobre qui iniciar el necessari relleu generacional. De nou, Benzema, Modric, l’apàtic Bale o el sempre ranc Hazard hauran de liderar el segon projecte madridista de Carlo Ancelotti, el reemplaçament que Florentino Pérez va trobar de Zinedine Zidane.

El mandatari blanc sembla més pendent de completar la reforma del Santiago Bernabéu i de reflotar la Superlliga de bracet de Joan Laporta. Dos enemics naturals, ara junts i embarcats tossudament en un projecte incert que els enfronta a un Javier Tebas al qual li agrada el cos a cos i que donaria un dit petit per donar estocada a la Superlliga. Els tribunals han entrat en l’agra disputa.

L’Atlètic, millorat

Només l’Atlètic de Madrid sembla haver millorat les seves prestacions amb el fitxatge de l’argentí De Paul per 35 milions. Amb el renovat Diego Simeone un any més al capdavant, els matalassers miraran de reeditar el títol de Lliga amb Luis Suárez, el regal barcelonista de l’any passat, com a punta de llança i a l’espera que Joao Felix trenqui l’ou.

Una cosa que espera també el barcelonisme amb Antoine Griezmann, alliberat per a ell l’espai que ocupava Messi. Aquesta és la temporada en què el francès ha de demostrar el talent i lideratge al camp que molts li reconeixen, entre els quals, els que el van fitxar a cost de 135 milions. Difícilment el Barça podrà vendre la seva desenraonada fitxa per Europa; a veure si almenys resulta més aprofitable que Coutinho i Dembéle, aliats en el simbolisme d’una política de fitxatges que una vegada va ser megalòmana.