Pànic a la premsa: Naomi Osaka no està sola

Massa sovint els periodistes veiem els esportistes com màquines, com peces intercanviables que, a la primera que no funcionen, llencem a les escombraries. «Tinc por del què diran, de la premsa, de la mirada de la gent», escrivia Robert Enke al seu diari; una reflexió que recull Ronald Reng a Una vida demasiado corta, la biografia d’aquest porter exblaugrana, castigat per les depressions i que es va suïcidar el 2009 quan havia de ser el titular d’Alemanya en el Mundial-2010. Naomi Osaka ha decidit plantar-se i ha renunciat a Roland Garros desconcertada per la polèmica que va iniciar per no anar a les rodes de premsa per «salut mental». La tennista japonesa, a més d’ajudar a trencar l’estigma d’aquest tipus de trastorns, posa sobre la taula la pressió que noten molts esportistes joves davant l’escrutini dels mitjans. «Hi ha gent que es pregunta com és possible poder competir davant 5.000 persones a un alt nivell i no enfrontar-se a 25 periodistes. Mentre que el tennis, per exemple, es juga amb l’hemisferi dret, parlar es fa amb l’hemisferi esquerre. Això explica per què de vegades hi hagi esportistes que no sàpiguen explicar el que ha ocorregut. Perquè són aprenentatges diferents i del segon moltes vegades no tenen una preparació específica. I això pot generar angoixa i veure la roda de premsa com un territori hostil», explica Xesco Espar. Després d’haver de posar-se davant els micròfons quan era tècnic del Barça d’handbol, ara prepara també jugadors com Carolina Marín i entrenadors per fer el mateix sense que això els suposi un focus extra d’estrès. «Fa 50 o 25 anys un esportista només havia de ser hàbil competint. Ara molts comencen a entendre que no només són els partits en si, sinó tot el que hi ha al voltant com els mitjans i els patrocinadors. I per això necessiten treballar altres habilitats». «Quan no et trobes a gust per l’aclaparament, la pressió, la inseguretat, evites contestar segons quines preguntes. I això et pot afectar molt» RAFA MUÑOZ Rafa Muñoz sap bé el que és estar atabalat davant la premsa. Després de batre el rècord del món de 50 papallona i guanyar dos bronzes en el Mundial de Roma-2009 el va tenallar una depressió que el va fer estar dues vegades a punt de suïcidar-se. «Quan no et trobes a gust per l’aclaparament, la pressió, la inseguretat, evites contestar segons quines preguntes. Penses ‘per què em pregunten això, si no vull que m’ho preguntin’. I això et pot afectar molt». Ell recomana simplement no contestar les preguntes que incomodin. «No estàs obligat a contestar. Jo ho he fet amb algunes en què no em trobava còmode en algunes entrevistes. Recomano no parlar, ser el més breu possible, si te n’has d’anar, doncs te’n vas». Mentre alguns esportistes tenen mànagers que els filtren les entrevistes i els assessoren comunicativament, ell (com molts altres) no en tenia. «Gastes molta energia innecessària. Recordo que un dia vaig sortir d’una carrera que havia anat malament; havia tingut un petit enfrontament amb la federació, em van punxar i vaig parlar més del compte. Després ja no nedes tan bé». Hauria agraït formació en aquest àmbit, igual que en la gestió de l’èxit. «Tu entrenes per al que et toca però no per parlar en públic, ningú t’ensenya a gestionar la por escènica davant els mitjans. Et fan preguntes que no controles i fiques la pota. Determinats comentaris poden molestar o ferir molt. Molts esportistes s’han perdut pel camí per aquestes coses», reflexiona. I assenyala que ara, amb les xarxes, encara hi ha més perill. «Quan jo competia no hi havia Instagram i Facebook no era el mateix. Ara un vídeo viral pot amplificar una cagada i fer molt mal». «Em posava molt nerviós en les entrevistes. Amb les xarxes m’hauria amagat una mica més per no passar la vergonya que passes de jove» TONI VELAMAZÁN «Amb les xarxes m’hauria amagat una mica més per no passar la vergonya que passes de jove», reconeix Toni Velamazán, una de les perles de la quinta del Mini. Johan Cruyff li va donar l’alternativa al Barça el 1995 i va jugar durant sis temporades a l’Espanyol, on ara és el cap de captació de futbol set. Avui dia viu amb normalitat la seva tartamudesa i fins i tot es riu de si mateix però de jove i adolescent li feia vergonya. «Em posava molt nerviós en les entrevistes». Admet que amb les xarxes socials en què es posa la lupa en tot i tot es viralitza s’hagués tancat més. La seva relació amb la premsa va canviar arran d’una entrevista en què es va publicar una cosa de la qual no havia parlat. «És un abans i després del meu tracte amb els periodistes. Començava a anar amb la selecció [va guanyar la plata olímpica a Sydney] i jugar en clubs de Primera. I vaig començar a ser molt distant amb la premsa». Bunquerització Velamazán considera que el tracte dels futbolistes i la premsa ha canviat «per bé o per mal». «Abans tots érem molt més pròxims». El Barça, l’equip en què es va formar, va començar a blindar els jugadors ja en l’època de Frank Rijkaard, tot i que va ser amb Pep Guardiola a la banqueta que ja es va bunqueritzar. Un procés que han seguit la majoria de clubs, limitant les compareixences dels tècnics i jugadors, que se senten més còmodes comunicant a través de les seves xarxes socials (gestionades generalment per agències), en què tenen el control del missatge. Sota la direcció de Carles Folguera, el Barça va impulsar el programa Masia 360, en què els juvenils feien tallers de xarxes socials i comunicació impartits, entre altres, per Manel Fuentes, per aprendre a comunicar en públic. «És fonamental que els joves jugadors tinguin acompanyament de clubs i federacions en aquest àmbit. Imagina’t com parlàvem qualsevol de nosaltres en públic als 17 anys. I és un treball que s’ha de fer des de molt petits», assenyala David Espinós, expert en comunicació i fundador de l’agència Khimera. «Jo sempre poso l’exemple de Sergi Guardiola, jugador del Valladolid que va fitxar pel Barça i a les vuit hores era al carrer per tuits que havia fet amb 15 anys». Espinós creu que «bunqueritzar molts clubs és passar d’un extrem a l’altre, molt per por del que diran de mi i el pitjor enemic de la comunicació és la por» i que el que hi ha d’haver és un acompanyament en l’àmbit comunicatiu, igual que n’hi ha en el nutricional, el físic o el psicològic. . I tenir clar que «no s’ha de donar l’opinió sobre tot», sigui en roda de premsa, entrevistes o xarxes socials, tot i que es pregunti. En aquest sentit és paradigmàtica la resposta de Jürgen Klopp al ser preguntat per la Covid. «Gent famosa sense coneixement parlant del que hauria de parlar gent amb coneixement. ¿Política, coronavirus, per què jo?». We completely agree with Jürgen Klopp here. If you want meaningful insight on COVID-19 don't ask football managers. Ask experts in epidemiology, virology, pandemics or infectious diseases who specialise in the area. We can help find them for you!#coronavirus #primaryinsight pic.twitter.com/JlLkdc2ktF — techspert.io (@techspertio) 6 de marzo de 2020 Als tècnics que no tenen la retòrica de l’alemany, Xesco Espar els ensenya en la seva acadèmia d’entrenadors a «no parlar en públic sense saber què dir», preparar les rodes de premsa i entrevistes per connectar les preguntes amb la part que tinguin preparada per evitar el bloqueig de quedar-se en blanc, fugir del conflicte i evitar distraccions del seu treball real. Per no deixar-se atrapar per preguntes imprudents com les que denunciava amb mestria César Luis Menotti. «Hi ha un conjunt de periodistes que analitzen amb una supèrbia que no correspon amb la seva condició de periodista. ‘Jo el penal l’hauria tirat’. No, tu no l’hauries tirat ni el tiraràs mai perquè no entraràs mai al camp de Boca a jugar 11 contra 11. Llavors aprèn a escoltar el que se sent quan s’entra amb la samarreta al camp. Sigues prudent i hi ha una imprudència que també atrapa els entrenadors». "Vos no sos entrenador.(...) Hubo una época en que los periodistas eran muy respetuosos" Cesar Luis Menotti pic.twitter.com/YBxlPtAnCv — Futbol por las venas (@futbolxvenas) 30 de mayo de 2021

El més llegit