Els penals condemnen Espanya i la deixen a la porta del paradís

A la porta del paradís es va quedar Espanya. Just al llindar després de portar Itàlia al límit, firmant un imponent partit, dominant el joc, controlant gairebé tot, tenint resposta per superar el gol inicial de Chiesa. És una derrota amb honor. Però una derrota. Tot i que, en el fons, potser és un triomf perquè Luis Enrique ha sabut guiar aquesta jove selecció fins a Wembley sembrant una llavor d’esperança. Hi ha futur. I per descomptat, present, com va quedar demostrat amb un equip que va tenir la pilota, desfigurant Itàlia, que es va colar a la final de l’Eurocopa en la tanda de penals.

I en Morata, primer, suplent, després revulsiu, es va resumir l’alegria i el dolor d’Espanya. Va generar entusiasme amb el gol de l’empat, va provocar després frustració quan el seu penal, era el quart, va ser aturat per Donnarumma. Després, Jorginho va complir l’ofici del llançador a qui no l’afecten les pressions, mentre que Pedri, un nen que no va fallar ni una passada en els primers 90 minuts, plorava a llàgrima viva a Wembley. No hi havia cap consol per al jove talent del Barça, mentre Luis Enrique, orgullós de l’obra que ha construït en temps rècord, es dirigia a la grada de l’estadi londinenc per aplaudir els milers d’aficionats que estaven encara a l’estadi.

Reconeixement etern

Després, el tècnic anava abraçant, un a un, tots els seus futbolistes. En cada abraçada hi havia un gest de gratitud i reconeixement etern cap a aquests nois que han demostrat que Espanya està de tornada. No és només orgull ni caràcter sinó el compromís amb una manera de jugar que va ofegar Itàlia, tot i que es va trencar des d’aquest punt que no oblidarà. Des dels 11 metres amb què va eliminar Suïssa. Des dels 11 metres on queia amb Itàlia.

Però no hi ha millor llegat que el que va deixar el joc d’Espanya. Un llegat per iniciar un camí ple d’esperança perquè amb la selecció, n’hi ha prou amb mirar el partidàs de Dani Olmo, el primer penal del qual va anar al Tàmesis, ha completat un procés d’aprenentatge impagable. Potser a Qatar es reculli el treball construït en aquest torneig on Luis Enrique ha aconseguit un triomf inesperat: la gent s’ha connectat, de nou, amb la selecció. El seu futbol mereix tot el respecte i el reconeixement perquè no només ha competit sinó també ha exhibit la guia per als pròxims mesos.

Davantera dinàmica

Valent com sempre va ser Luis Enrique. I cruyffista com evoquen les seves atrevides decisions. Johan posava Laudrup de ‘fals nou’. I Guardiola, amic de Lucho, ho va fer al seu dia amb Messi. O al City amb De Bruyne. No fa tant Espanya eren «Morata i 10 més», com sostenia el seleccionador espanyol. Però a Wembley, conscient que Chiellini i Bonucci, els centrals d’Itàlia, viuen més tranquils quan tenen un davanter a prop dels seus veterans cossos, l’asturià va treure aquesta figura. Va enviar Morata a la banqueta per compartir xandall de secundari amb Gerard Moreno i va apostar per una davantera dinàmica en la qual Dani Olmo, el jove nascut a la Masia que ha madurat a Croàcia i ara a Alemanya, oferís una càtedra del que és un ‘fals nou’. Astut, creatiu, llest, mai va viure a l’àrea ‘azzurra’ generant descontrol a aquest expert eix. No només això. Espanya li va treure la pilota a Itàlia, demostrant una excel·lent personalitat perquè va esquivar amb calma la pressió ordenada per Mancini. En els primers 45 minuts, ‘la Roja’, que tornava a anar vestida de blanc, va fer el doble de passades (316) que els italians (151). Quan el va necessitar aquesta imberbe selecció, parida per Luis Enrique, va assumir el risc, generant superioritat a través de tenir la pilota. I tenir-la amb sentit i imaginació amb Pedri oferint una pàgina més de la seva màgia en el que s’intueix que és un catàleg infinit. Una monumental passada, espatllada després pel mal control d’Oyarzabal, va demostrar que l’adolescent canari, que ha traspassat la barrera de la majoria d’edat, no es deixa intimidar pel rival (era Itàlia i les seves quatre estrelles de campiona del món cosides al pit), ni, per descomptat, per l’escenari. A Wembley, al país on van inventar el futbol, van assistir sorpresos a Pedri, un nen que juga com si cada gest fos una lliçó de futbol.

La vella Itàlia

De sobte, després d’una fogosa arrencada inicial, Itàlia va canviar en el que sempre ha sigut. Un equip especulatiu, amb 9 i fins a 10 jugadors per darrere de la pilota. Però no era culpa seva. Era culpa del joc d’Espanya. Del brillant i modern joc d’Espanya, a qui li faltava el premi del gol (Donnarumma va evitar un verinós xut de Dani Olmo) per trobar la recompensa més que merescuda. Però els partits no es mereixen. Es guanyen. I Mancini, just quan el cronòmetre indicava els minuts finals d’una primera part on Itàlia, i no només la selecció sinó tot el país, suplicava per tenir la pilota més enllà de 10 segons, va descobrir Emerson, el suplent de Spinazzola, cavalcar pel flanc esquerre. Va entrar el lateral esquerrà del Chelsea a l’àrea d’Unai Simón deixant anar un endimoniat xut que va repel·lir el travesser d’Espanya. Del no-res, una ocasió més que perillosa, símptoma que la vella Itàlia estava de tornada, dolguda com estava perquè li havien arrabassat el tresor de la pilota a la nova Itàlia.

Mancini, com és obvi, va detectar la gravetat del problema i va ajustar en l’inici de la segona meitat per activar la seva selecció. Ho va aconseguir, curiosament, amb un error amb els peus d’Unai Simòn, no tan groller, és clar, com el de Croàcia, però això va envalentir els italians, que van trobar, a la fi, Immobile. El partit no era en la segona meitat d’una única direcció, com l’afavoria a Espanya. I així en una jugada rapidíssima, iniciada per Donnarumma amb la mà, va muntar un contraatac de llibre, que va agafar l’equip de Luis Enrique descol·locat. Ni el tall inicial de Laporte va impedir que Chiesa avancés Itàlia amb un superb cop amb la dreta. Tot va ser tan ràpid que ni se’n va adonar la selecció de Luis Enrique, que va moure la banqueta d’immediat situant Morata al camp, però destinat al flanc esquerre amb Dani Olmo instal·lat en l’eix de l’atac, però de forma provisional. Després, Morata, de nou; Dani, d’11.

Al gol d’Itàlia va reaccionar bé la selecció tot i que va malgastar dues ocasions irreals de fallar, sobretot la d’Oyarzabal, sol a l’àrea petita, tot i que ni va connectar amb la pilota. El xut de Dani Olmo no va trobar ni tan sols porteria. Però Luis Enrique, que aviat va agitar l’equip amb aquests canvis, va inocular una personalitat i un caràcter a un grup de joves que té per bandera un estil de joc innegociable, a més d’un caràcter indestructible perquè el fàcil era claudicar. O deixar-se portar per l’ofici d’aquesta adulta Itàlia. Tot i que qui es va fer veritablement adulta va ser Espanya com va resumir el gol de l’empat de Morata perquè, de vegades, el futbol sí que és just. No sempre. Però, de vegades, sí. N’hi ha prou amb veure el gol espanyol. Un resum del que és aquest equip. Fidel i compromès amb la pilota de manera gairebé fonamentalista, amb una convicció religiosa. Del central esquerrà al nou. De Laporte a Morata, que va rebre d’esquena i va cavalcar a camp obert, enfrontat a Bonucci i i Chiellini, els seus amics de la Juve. En aquesta carrera anava trencant tots els fantasmes que havien niat en la seva ment des de fa setmanes. Però va necessitar, per descomptat, el caramel de Dani Olmo. Fins i tot li va treure el paper a la llaminadura el davanter de Terrassa perquè Morata, amb una precisió quirúrgica, enganyés Donnarumma amb un cop amb l’esquerra delicat i, alhora, contundent. Un gol per viure la tercera pròrroga d’una Espanya que ha madurat aquest mes que ha anat donant voltes per tot Europa: Sevilla, Copenhaguen, Sant Petersburg i Londres.

En el temps afegit, ni rastre d’Itàlia, desnaturalitzada i ofuscada com va quedar per l’excel·lent resposta de la selecció de Luis Enrique, tot i que el joc no li va arribar per guanyar, per la qual cosa es va acabar on Suïssa. En el punt de penal. I allà la crueltat del futbol va quedar simbolitzada, de nou, en Morata perquè el seu llançament va ser aturat per Donnaruma, just abans que Jorginho, en una exhibició de sang freda, firmés el penal decisiu perquè Itàlia arribés a la final de l’Eurocopa.

FITXA DEL PARTITItàlia: Donnarumma (8), Di Lorenzo (6), Bonucci (5), Chiellini (4), Emerson (6), Barella (5), Jorginho (6), Verratti (5), Chiesa (8), Immobile (5) i Insigne (5).

Entrenador: Roberto Mancini (5).

Canvis: Berardi (4) per Immobile (m. 61); Pessina (4), per Verratti (m. 74); Toloi (4) per Emerson (m. 74); Belotti (5) per Insigne (m. 85); Locatelli (4) per Barella (m. 85); Bernardeschi (s. q.) per Chiesa (m. 107)

Espanya: Unai Simón (6), Azpilicueta (6), Èric García (5), Laporte (7), Jordi Alba (5), Koke (5), Busquets (6), Pedri (7), Oyarzabal (4), Dani Olmo (8) i Ferran Torres (5),

Entrenador: Luis Enrique (7).

Canvis: Morata (8) per Ferran Torres (m. 62); Gerard Moreno (6) per Oyarzabal (m. 69), Rodri (6) per Koke (m. 69); Marcos Llorente (6) per Azpilicueta (m. 85); Thiago (s. q.) per Busquets (m. 105); Pau Torres (s. q.) per Èric García (m. 109),

Gols: 1-0, Chiesa (m. 60); 1-1, Morata (m. 80)

Àrbitre: Félix Brych, alemany (4)

Targetes grogues: Busquets (m. 51); Toloi (m. 98); Bonucci (m. 118)

Estadi: Wembley.

Espectadors: 65.000.