Espanya es banya en cava amb una golejada i passa a vuitens

Espanya es va despertar amb una golejada reparadora que li va permetre somriure, i prepara el viatge dilluns cap a Copenhaguen on es mesurarà, com a segona de grup, amb Croàcia dilluns en els vuitens de final de l’Eurocopa, un torneig que es resisteix a abandonar. El gol de Claesson, el davanter suec, en el temps afegit li va treure el primer lloc perquè va esquivar la Polònia de Lewandowski (3-2).

Però després de dos partits frustrants, va posar mà Luis Enrique en la selecció i li va sortir de meravella. Valent com és, va introduir fins a quatre canvis (Azpilicueta per Llorente, Èric García per Pau Torres, Busquets, el canvi de veritat, per Rodri, i Sarabia per Dani Olmo) per reactivar un grup que estava deprimit. De sobte, i malgrat fallar un penal, va poder destapar el tècnic una selecció que necessitava alguna cosa així. Que corregués el cava i botés el públic de La Cartuja. Beneït futbol.

Malgrat tot, una tarda tranquil·la. Amb mal inici (va fallar el penal de cada dia), però sentint-se feliç al voltant de la pilota, amb Busquets teixint societats plenes de complicitat amb Pedri i Koke, Morata va acabar sent substituït, amb La Cartuja posada dreta, aplaudint-lo. Fins i tot el davanter va acabar aplaudint els aficionats. Una tarda de reconciliació, bevent cava sense parar i un estadi cridant cada passada amb ‘olès’ com si fos a l’Albero de La Maestranza.

Revolució de Luis Enrique

Tenia l’Espanya de Luis Enrique un enganyós aire tràgic. O, potser, seria més adequat remarcar l’Espanya de Morata, un davanter que transmet pessimisme en cada una de les seves accions, per molt que ell es resisteixi a claudicar. Va jugar bé al voltant de la porteria, amb intel·ligència, generant espais, obrint passadissos exteriors perquè Gerard Moreno, ancorat a la banda esquerra, i Sarabia, una altra de les novetats de la selecció, galopés des de la dreta.

En la revolució de Luis Enrique només la porteria es va mantenir al marge. Va alterar el 50% de la defensa col·locant Azpilicueta a la banda dreta, situant Èric García com a central destre i desplaçant Laporte al seu rol natural a l’esquerra, amb l’intocable Jordi Alba. Va tornar Busquets i amb ell va retornar la pressió, l’ordre, el criteri i, sobretot, la intel·ligència per liderar un equip torturat per la pressió. Amb Busi, tot fluïa. I fins i tot Pedri vivia millor, mentre Gerard Moreno, davanter afilat, dinàmic i, especialment agosarat, es movia pel costat esquerre de l’atac. Semblava que Gerard flotava. I amb Azpilicueta percudint amb menys intensitat que Marcos Llorente, un sorprenent suplent, però amb molt més perill per l’ala dreta.

Espanya jugava bé. No costa res dir-ho. Però igual de bé que jugava igual de malament rematava. I això que el partit se li va posar amb aire a favor, en teoria, sota el sol abrasador que fonia l’asfalt que envolta La Cartuja, un estadi deshabitat enmig del no-res, lluny del cor de Sevilla, a l’altre costat del riu Guadalquivir. Cremava l’asfalt i perjudicava, encara més, la indigna herba d’un camp indigne per a un torneig així. Jugava Espanya a casa seva i quan va obrir la seva porta estava feta un caos.

A Luis Enrique tot li va funcionar a la perfecció , li va sortir bé el profund canvi que va emprendre a ‘la Roja’ vestida de blanc. El més proper al Madrid que veurà el madridisme en l’univers de l’asturià. Va tocar la defensa, va mantenir el centre del camp, tot i que era tot diferent amb Busquets, i va modificar la davantera. I Espanya, no costa res dir-ho, continuava jugant bé, enemistada, com sempre, amb el gol.

Un altre penal fallat

És una enemistat tan antiga que s’entossudeix a demostrar-la a cada partit, diria que a cada minut. De nou, un altre penal a favor d’Espanya. De nou, un altre penal fallat per Espanya. Davant Polònia, va fallar Gerard Moreno. Davant Eslovàquia, va fallar Morata, convertint Dubravka en l’heroi del seu país. No sabia el veterà porter del Newcastle (32 anys) que poc després seria algú maleït.

Després del penal, la selecció de Luis Enrique va desaprofitar dues ocasions. Pedri li va donar un gol a Sarabia. Però es va equivocar en la rematada final. Azpilicueta li va regalar un gol a Pedri (amo d’accions tècniques que van aixecar gestos d’admiració a la grada sevillana), tot i que després el canari ni tan sols va impactar la pilota. Tot passava a l’àrea petita eslovaca, l’escenari del crim esportiu de Dubravka. Vist això, o sigui que Espanya era incapaç d’embocar les oportunitats, el porter eslovac es va transformar en el golejador de ‘la Roja’.

Més que un porter va semblar un pivot de bàsquet picant de mans la pilota a la cistella. Però no era ni la zona ni l’esport que li tocava fer, per la qual cosa aquest autogol el va enfonsar de tal manera que va desaparèixer del partit. Es va enfonsar, empassat per aquesta lamentable errada transformada en una estàtua de cera en el 0-2 quan Gerard Moreno, amb una fe indestructible, es va obstinar per una pilota que no tenia cap sentit fins que va assistir amb una precisa centrada perquè el ‘francès Laporte’ rematés de cap el gol de la tranquil·litat.

L’alleujament del gol

Llavors, Luis Enrique va embogir, va mirar cap a la grada i va festejar aquest gol com qui obre joiós una ampolla de cava, vessant el líquid per tot el país. En temps de misèria, si no marques un gol, que te’l regalin és tot un tresor. Tot i que el tècnic, amb una alineació molt més racional (un lateral dret, Azpilicueta, fent de lateral, un central dret, Èric García, en el seu vestit habitual, un central esquerrà, Laporte, amb la seva disfressa de sempre), va aconseguir cohesionar a una selecció entorn de la majestuosa figura de Busquets, l’última relíquia del que va arribar a ser un dia aquesta Espanya.

Per una tarda, una assolellada tarda andalusa, la selecció va tenir un dibuix racional fins i tot en les seves imperfeccions (no remata amb encert) i amb valuoses ajudes alienes (Eslovàquia va ser una amiga), va demostrar que està en l’inici d’un projecte de regeneració. Però no volia anar-se’n tan aviat a casa deixant, a més, golassos (excel·lent en l’origen, toc, control, profunditat i definició en el 0-3 de Sarabia) per a l’esperança o aquest sublim cop de taló, 60 segons després d’entrar en el camp, de Ferran Torres. Desenfrenada com estava, demanava més i més cava incapaç d’acabar la festa que, ja des de la pissarra, havia dissenyat Luis Enrique, valent i atrevit en les seves conviccions. Contents tots, tècnic i jugadors, perquè es van retrobar amb el que volen ser: una selecció reconeixible, que fa de la pressió defensiva un art, capaç d’aparèixer en gran en el moment de més tensió del torneig. No volien gols. Doncs en van deixar cinc, la golejada de l’Eurocopa. I dilluns l’espera Croàcia a Dinamarca.

FITXA DEL PARTIT Espanya: Unai Simón (6), Azpilicueta (7), Èric García (6), Laporte (7), Jordi Alba (6), Koke (8), Busquets (9), Pedri (7), Sarabia (8), Morata (5) i Gerard Moreno (7).

Entrenador: Luis Enrique Martínez (8).

Canvis: Ferran Torres (7) per Morata (m. 66); Thiago (6) per Busquets (m. 71); Pau Torres (6) per Èric García (m. 71); Adama (5) per Gerard Moreno (m. 77); Oyárzabal (5) per Azpilicueta (m. 77).

Eslovàquia: Dubravka (3), Pekarik (4), Satka (4), Skriniar (5), Hubocan (4), Kucka (4), Hromada (4), Haraslín (4), Mak (4), Hamsik (4) i Duda (6).

Entrenador: Stefan Tarkovic (3).

Canvis: Duris (4) per Duda (m. 46); Lobotka (4) per Hromada (m. 46); Weiss (s. q.) per Mak (m. 69), Suslov (s. q.) per Haraslin (m. 69); Benes (s. q.) per Hamsi.

Gols:: 0-1 (m. 31), Dubravka (en pròpia porteria); 0-2 (m. 45 + 3), Laporte; 0-3 (m. 56), Sarabia; 0-4 (m. 67), Ferran Torres; 0-5 (m. 71), Kucka (pp).

Àrbitre: Björn Kuipers (6), neerlandès.

Targetes grogues: Duda (m. 13), Busquets (m. 40), Jordi Alba (m. 60), Skriniar (m. 90).

Estadi: La Cartuja

Espectadors: 12.580