L’elèctrica banqueta d’Espanya

No hi ha calma amb Espanya. Ni tampoc amb la seva banqueta, submergida en un trànsit traumàtic des de fa temps. Ni tan sols en el seu període de més èxit, amb la conquesta de l’Eurocopa del 2008, amb Luis Aragonés, l’ideòleg del canvi cultural del futbol espanyol, unit al Mundial del 2010 i l’Eurocopa del 2012 amb Vicente del Bosque, el pacient hereu que va millorar aquest llegat, va trobar en ‘la Roja’ la tranquil·litat que necessita. Menys calma hi ha ara fins i tot, obligada a remodelar amb èxit, però sense les meravelloses peces d’abans (ni rastre de cap altre Casillas, ni s’entreveu un nou Xavi ni cap altre Iniesta, no hi ha senyals d’aquest letal Vila o astut Torres), una selecció que ve del desert. Terra àrida i aspra que va conèixer el Brasil-2014, va repetir després a l’Eurocopa de França del 2016 o al Mundial de Rússia-2018, símbols del viatge regressiu d’una Espanya que ja no domina ni tampoc governa com feia abans, gairebé de manera dictatorial, amb la pilota. Per una raó o una altra, la banqueta de ‘la Roja’ s’ha convertit en una cadira elèctrica, similar a la de qualsevol club, que crema tot entrenador. Fins i tot Luis, el revolucionari que va obrir la ruta de l’excel·lència, va sortir de mala manera el 2008 quan va voler seguir i va descobrir llavors que la federació ja havia escollit Del Bosque. Curiosament, el de Salamanca ha sigut el més longeu en l’època recent de la selecció. Vuit anys va resistir. En els quatre primers va elevar Espanya al cim de l’Everest aconseguint el reconeixement universal viatjant a la memòria i exercint, alhora, d’utopia per a la resta de les Espanyes que han vingut. I que vindran. Quatre últims anys en què va assistir a primera fila al desastre de Brasil-2014 i a l’oportunitat perduda de França-2016, símptoma ja inexcusable que els temps de bonança s’havien acabat. El màgic parèntesi, no aconseguit per cap altra selecció del món, es va estendre entre 2008 i 2012. Era la perfecció. El cisma de Krasnodar El cisma de KrasnodarDes d’aleshores, Espanya ha viscut, i ja de forma permanent, en la recerca del que va ser. I qui sap si mai més tornarà a ser. Va arribar Lopetegui, un tècnic diferent. La pausa i saviesa de Vicente contrastava amb el nervi i vertigen que desprenia Julen a peu de camp. Va firmar un excel·lent camí cap al Mundial de Rússia sense saber llavors que en aquell mateix moment estava certificant un final tan traumàtic que ni tan sols la seva obra amb el Sevilla, a qui ha portat a grans conquestes a la Lliga i a l’Europa League, li permetrà oblidar tot el que va succeir a Krasnodar, la ciutat russa que va haver d’abandonar d’amagat tot just 48 hores abans de l’inici del torneig. Havia firmat amb el Madrid sense avisar abans Luis Rubiales, el president de la federació, que el va acomiadar de manera fulminant. Hierro, que era el director esportiu federatiu, va penjar el vestit a l’armari, es va posar el xandall i va dirigir a Espanya quatre partits: una victòria i tres empats de tornada a casa sense deixar cap empremta a Rússia, submergida la selecció en la rutina del fracàs. Començava llavors la il·lusionant era de Luis Enrique, tot i que es va truncar ràpidament i tristament la revolució que havia dissenyat. Tan sols 11 mesos, 10 partits i un camí aparcat abruptament per la tràgica malaltia de la seva filla, que va acabar morint. Arrencava el fugaç pas de Robert Moreno, ajudant de l’asturià, tant a la Roma, Celta i Barça, a qui ell després no li va perdonar la seva falta de lleialtat. Tot just sis partits va estar el català de seleccionador. Fins i tot en la seva absència, «el projecte sempre era de Luis Enrique», com solia recordar Rubiales. I fa poc més d’un any,el març del 2020, Lucho tornava al seu lloc. A la banqueta de ‘la Roja’. Una banqueta cada vegada més incòmoda perquè el record d’aquella inoblidable visita al paradís continua sent massa pròxim. Aquesta nostàlgia angoixa i tortura el seu inquilí. Els últims seleccionadors espanyols (2004–...)

El més llegit