Fa 30 anys estaven a punt de tornar a cruixir les costures dels Balcans, aquella regió del món que va generar l’espurna de la Primera Guerra Mundial i que sempre ha produït més història de la que és capaç de digerir, segons va dir un visionari Churchill. Començaven els 90, amb prou feines s’entreveien les tenebres que vindrien i, just abans que el continent fos aspirat pel forat negre de bombes i vergonya, hi va haver l’èxit més gran en la història del futbol d’aquella part del planeta. L’Estrella Roja de Belgrad, un clàssic menor de les competicions europees, va guanyar la Copa d’Europa a l’imposar-se a l’Olympique de Marsella en una final disputada a Bari (Itàlia) i en què no hi va haver més gols que els de la tanda de penals que va decidir el títol. El partit va ser ronyós, decebedor, perquè els dos equips hi anaven amb jugadors que ja eren excepcionals o estaven a punt de ser-ho: Papin, Waddle, Stojkovic, Prosinecki, Savicevic... Cap va fer res, la tenalla nerviosa d’aquest tipus de xocs va desconnectar els fils creatius i allò va ser un avorriment de més de dues interminables hores llargues.