L’últim cartutx: gairebé la meitat de les Lligues es van resoldre a la jornada final

Era el nen i, clar, els nens no se n’assabenten. Era l’abril del 1971. Sarrià estava que no hi cabia una ànima més: 44.000 espectadors. Els periquitos, deien, no es jugaven res al partit. Era, sí, l’última jornada de la Lliga 70-71, amb tres aspirants: València, Atlètic i Barça. Els xes, dirigits pel mite Alfredo Di Stéfano, havien de guanyar per ser campions, tot i que els matalassers i els culers, que s’enfrontaven a l’estadi Manzanares, encara estaven més obligats que els de Mestalla. El cas és que el València de La Saeta rubia va caure a Sarrià (1-0) amb gol de Lamata i els de Marcel Domingo i Vic Buckingham van fallar a parts iguals (1-1) al feu matalasser. I els del Turia es van proclamar campions, més per error dels seus perseguidors que per encert seu a la bombonera de Sarrià. Aquesta va ser una de les 38 Lligues, de les 90 que porten disputades, que es van decidir a l’última jornada. Sembla mentida ¿oi? Però, segons explica Pedro Martin, expert de la COPE, el 42,2% dels títols de Lliga s’han decidit a l’últim cartutx. Jugant-s’ho tot als últims 90 minuts, l’Atlètic ha arribat nou vegades com a líder i sempre s’ha coronat campió. El Reial Madrid, que té 34 Lligues (l’Atlètic, 10), s’ha quedat sense títol les 10 vegades que s’ha presentat segon a l’última jornada. «La meva primera prima» Tornem a Sarrià. Tot just xiular Ángel Franco Martínez el final del partit, Di Stéfano es gira a la tribuna i amb els seus dos dits índexs oberts com un Jesucrist pregunta si el partit del Manzanares ha acabat empatat (1-1). Sí. Són campions. Sobre la gespa comença la festa. La festa dels dos equips. I el veterà extrem José María agafa de l’orella el nen, que no era cap altre que Daniel Solsona, el que acabaria convertint-se en un dels mites blanc-i-blaus, i li diu: ¡Vine amb mi, xaval!». I se l’emporta a un saló de Sarrià on el capità obre un maletí atapeït de bitllets de 1.000 pessetes. I comença a repartir-los entre la plantilla. »¡Va ser la meva primera prima de tercers!», explica ara Solsona, partint-se de riure. «Ens van prevaler els dos, Atlètic i Barça, perquè l’única possibilitat que ells fossin campions, al marge d’encarregar-se de guanyar el seu partit, cosa que no van fer, era que nosaltres derrotéssim el València. ¡I vam cobrar una bona quantitat!». Al nen d’or no cal preguntar-li quant era. «Ni ho recordo, seriosament. Va ser molt. Jo, que era un sant, tot el que guanyava ho entregava a casa, l’hi donava al meu pare. ¡Però si tenia 18 anys!». I, sí, tot just arribar a casa, el Dani va agafar el grapat de bitllets i l’hi va entregar al senyor Daniel. L’última jornada No ens hauríem d’estranyar tant pel fet que gairebé la meitat de les vegades, el títol de Lliga s’hagi decidit a l’última jornada. I no hauríem d’estranyar-nos perquè la primera Lliga ja es va decidir a l’últim partit. Més encara: el títol de la temporada 1928-29, barallat entre Barça i Reial Madrid, el van guanyar els culers al derrotar, l’últim partit, que no va ser un últim partit sinó un duel ajornat, a l’Arenas de Getxo. Així va ser com van començar a dilucidar-se els títols de Lliga, llavors menys importants que el títol de Copa. Tothom sap que la majoria de títols se’ls emportaven (emporten) el Barça i el Reial Madrid. Però tothom recorda l’explosió del futbol basc, ¿oi? Primer de la mà de la Reial Societat d’Alberto Ormaetxea i l’Athletic Club de Javier Clemente. Cada un d’ells van aconseguir dos títols consecutius. Els donostiarres, que havien perdut el ceptre en benefici del Reial Madrid a l’última jornada de la campanya anterior al perdre a Sevilla, van guanyar la Lliga el 1981 i el 1982 i els lleons, la van conquerir el 1983 i el 1984. No deixa de ser curiós, cridaner, que els artistes de Sant Sebastià aconseguissin el seu segon títol vencent a l’estret Atocha l’Athletic, l’etern rival. Però, això sí, la primera Lliga, la conquerida a El Molinón, el 81, és la bona, l’apoteòsica, ja que la van guanyar, a l’últim minut, perdó, a l’últim segon de l’Sporting-Reial Societat (2-2), quan Jesús Zamora va marcar, després del 90, el gol de l’empat i del títol. Menys d’un minut «Anàvem 2-1, ja que dos gols de Mesa havien remuntat el nostre aconseguit, de penal, per Kortabarria», explica el centrecampista donostiarra. «I recordo que vaig passar davant la banqueta de l’Sporting quan un dels seus jugadors preguntava quant faltava i li van dir: ‘Un minut’. ¡Mentida!, quedava molt menys. El cas és que menys Luis [Arconada], tots estàvem ficats a l’àrea de l’Sporting. Jo sabia perfectament on era, vaig visualitzar l’àrea petita, el porter, la porteria. Gorriz va xutar sense voler xutar, sense voler marcar, sense voler centrar, la pilota em va arribar a mi que, insisteixo, estava mentalitzat que la tindria, control i ¡zas! gol, títol. Ho tenia claríssim. Fins i tot diria que ho vaig fer amb els ulls tancats. Tremend, s’acaben de complir 40 anys d’allò. Quan ets un club petit, no dic ja aquest any l’Atlètic, no, parlo de nosaltres, de la Reial, o aprofites aquestes ocasions o ja no tornaran». El cas és que aquest gol prodigiós, miraculós, gairebé únic («no, no, únic», diu Zamora), va provocar una de les decepcions, sí, sí, tal com llegeixen, de la història del Reial Madrid. ¿Per què? Perquè els blancs, que havien de guanyar al Valladolid al vell Zorrilla (van vèncer, 1-3), havien d’esperar la derrota de la Reial Societat per cantar la victòria. El cas és que Juanito, el rebel i tremend Juanito, havia promès que, si guanyaven el títol, tornaria de genolls al vestuari. Cosa que va passar sense ser cert. Juanito, creient-se que l’Sporting havia marcat el tercer gol, el 3-1 (algú el va cantar a la grada), va començar la seva peregrinació de genolls fins que Vujadin Boskov, el seu entrenador, se li va acostar i li va dir: »Aixeca’t, Juan, aixeca’t, que ha empatat la Reial, s’ho han merescut». A aquells dos títols donostiarres van seguir dos títols dels lleons de San Mamés. El primer (1983) amb el Reial Madrid de parella de l’últim ball. Els blancs havien de guanyar a Mestalla a un València necessitat del triomf per no descendir i entrenat per Koldo Aguirre, exjugador de l’Athletic. I el Reial Madrid va perdre, mentre els lleons golejaven, a Las Palmas (1-5), i treien la gavarra a la Ria. Aplaudiments infinits «Va ser tremend, la veritat», reconeix ara Andoni Zubizarreta. «El partit de Las Palmas no va poder començar pitjor, ja que De Andrés va marcar l’1-0. Vam remuntar 1-5 i, a l’acabar el partit, el públic de l’Insular aplaudia d’allò més sense adonar-se que aquella golejada, unida a altres resultats, descendia el seu equip. Aquell final va ser molt desconcertant. I, per descomptat, el que sí recordo va ser quan el gran Piru Gainza entra al nostre vestuari i, després d’abraçar-nos a tots, va dir: ‘Xavals, no sabeu el que heu fet’. L’endemà, quan vam arribar a Bilbao, vam entendre aquella frase. Va ser apoteòsic tot». Tan apoteòsic, sí, com el següent títol de l’era Clemente, que es va produir, l’any següent, a San Mamés ¡guanyant 2-1 a la Reial!, l’etern rival. «Aquella vegada depeníem de nosaltres. Vam començar guanyant amb un gol de Liceranzu i la Reial ens va empatar per culpa meva, quan Uralde va rematar de cap i jo la toco, al meu primer pal, però la pilota entra, tot i que sembla que no entri. Pícar de mi, serveixo ràpidament, com si no hagués sigut gol, però el linier, que sí que va veure que la pilota havia entrat, assenyala el centre del camp. Per sort, faltant 10 minuts, Liceranzu va tornar a marcar el gol del triomf, que era el gol número 3.000 de l’Athetic a la Lliga». El doblet a continuació Hi va haver celebració, sí, però menys, ja que pocs dies després l’Athletic, que va aconseguir el doblet, tenia la final de Copa contra el Barça. El cas és que ‘Zubi’ va ser requerit, a peu de camp, per la televisió basca i, quan va acabar l’entrevista, va arribar al vestuari ¡i ja no quedava ningú! «Se n’havien anat tots a Lezama a seguir la festa i em van deixar allà, tirat, sol com una burilla. És més, li vaig haver de demanar sisplau un empleat del club que m’acostés a Lezama». I parlant de l’últim cartutx, del ‘rien ne va plus’ de la ruleta, tots recorden, com no, que el meravellós ‘dream team’ de Johan Cruyff va guanyar tres de les seves quatre Lligues (només es va salvar la primera) a l’última jornada: les dues de Tenerife i la del penal fallat per Miroslav Djukic. Tot allò de Tenerife va començar amb el fitxatge de Jorge Valdano com a entrenador dels canaris, en llocs de descens, a vuit jornades del final. Van ser, expliquen, mesos ardents a Tenerife, més a la primera campanya del filòsof argentí que a la segona, quan ja van entrar, fins i tot, a Europa. «Van acomiadar a Solari i va venir Jorge (Valdano)» explica Quique Estebaranz, que d’aquell Tenerife devastador va fer el salt al Barça. «La seva arribada va ser una eufòria, pura adrenalina per a tothom, canvi de mentalitat total. Perquè, tot i que molts no se’n recorden, abans de remuntar, el primer any, aquell 0-2 al Reial Madrid, ja ens havíem salvat del descens, a la penúltim jornada, a Gijón, després de derrotar abans, ¡compte! a tres de grans com Sevilla, València i Barça». Quique recorda que després d’aquella remuntada i de donar el títol al Barça, Manolo Hierro va explicar a ‘El Larguero’, de la SER, que Toño Hernández, capità del Tenerife, li va reconèixer que havien rebut prima d’un tercer «tot i que no em va dir de qui». «Jo, la veritat, si hi va haver prima, algun llest es va emportar la meva part», explica Estebaranz. «La veritat és que saltem al camp amb un pessigolleig massa intens. No en donàvem ni una i això que li teníem unes ganes al Reial Madrid de nassos, ja que ens havia guanyat els cinc partits que havíem jugat contra ells en els anys previs». El cas és que Hierro i Hagi van marcar el 0-2 a la mitja hora. Era impossible que al Reial Madrid se li escapés el títol. «Però allà arribo jo i, abans del descans, faig un golàs ‘a l’estil Messi’, gairebé com el que ens va donar la salvació a El Molinón, i col·loco l’1-2 al marcador. Total, que entrem al vestuari i Jorge ens diu: ‘¡Els tenim! ¿Els heu vist les cares?’. I jo pensant, quina tela, com per mirar-los la cara estem. Tornem al camp i, al minut o gairebé, Butragueño falla un mà a mà amb Manolo i, a la següent jugada, li anul·len l’1-3 a Milla, que jo crec que era gol legal. De sobte, ens expulsen a Villarroya (m. 73) i allò es converteix en la poció d’Asterix i Obelix. ¡Vam volar! i vam acabar remuntant 3-2». I, després de les dues Lligues blaugrana de Tenerife (per cert, el Barça va acabar agermanant-se amb els canaris, fins al punt que els van convidar al Joan Gamper i el Tenerife els va guanyar el seu trofeu, al Camp Nou, 1-3), va arribar (1994), la Lliga de Djukic. «Aquell any –explica Paco Jémez, ara entrenador i llavors company «inseparable» de Djukic–, Bebeto havia dit que no pensava llançar un penal més, que tiraria les faltes ¡i en va posar un munt!, però no els penals ja que, l’any anterior, n’havia errat alguns i no volia llançar-los. I sí, aquella temporada només Donato havia llançat els penals, però... però, en aquell partit, Arsenio ja havia substituït Donato i, quan es va assenyalar el punt fatídic, no li va quedar més remei a Djukic que llançar-lo ell». I va fallar. «El meu error va ser dubtar entre esperar que es mogués el porter o xutar fort, fort. Vaig dubtar i vaig fallar», explica el jugador serbi, que assegura haver vist el llançament mil vegades «perquè forma part de la meva vida i, segur, ho tinc arraconat, quiet, en algun lloc del meu cervell». «Jo només puc explicar una cosa –continua explicant Paco Jémez-; Miroslav i jo vivíem al mateix carrer al costat de Riazor, jo al número 32 i ell, al 34. Anàvem sempre junts. De l’estadi als nostres portals hi havia un dos minuts caminant. ¡Aquella nit, vam tardar una hora i quart! Va ser tremend, milers de persones se li acostaven per abraçar-lo, tocar-lo, besar-lo, consolar-lo, no hi havia manera d’avançar ni un mig metre. ¡Una hora i quart! Tothom volia consolar-lo. Va ser boniquíssim, mai ho oblidaré». «Jo tampoc oblidaré, la cara del president Ramón Calderón quan Varela va marcar el 0-1. I dic que no l’oblidaré perquè jo solia tenir el costum de veure els partits a la llotja», explica el mallorquí Nando Pons, llavors ajudant de Gregorio Manzano, tècnic de l’RCD Mallorca, que a l’última jornada de la Lliga 2006-07, visitaven el Santiago Bernabéu, on els blancs havien de guanyar els vermellencs per assegurar-se el títol contra un Barça, a qui no li va servir de res golejar (1-5) el Nàstic. «La cara de Calderón va ser tot un poema quan, al minut 16, Varela, que aquella tarda va tornar boig a Roberto Carlos ens va avançar al marcador. És més, després del descans, per poc es posa a plorar ja que, tot just tornar al camp, Casillas va ficar una de les seves mans i va salvar el 0-2 també de Varela. Si ens haguéssim posat 0-2, no ens guanyen, ¡oi tant que no!». El cas, explica Pons, és que, al minut 64, Capello ja n'estava fart de Beckham i va ficar Reyes. «I Reyes ens la va fer bona, fins a l’extrem que va marcar dos dels tres gols amb què ens van remuntar. Ens va guanyar Reyes, no el Reial Madrid, però jo puc dir que vaig veure la cara de la por, de la derrota, la suor freda de Ramón Calderón a la llotja, sí». Coses de l’últim cartutx, de l’última bala, del porta gran o infermeria, el moment, ja veuen, que s’han decidit el 42,2% dels títols de Lliga en les últimes 90 temporades.

L’últim cartutx: gairebé la meitat de les Lligues es van resoldre a la jornada final

L’última data del campionat ha ofert grans moments que són història del futbol espanyol, com la promesa de Juanito, els miracles de Tenerife i el penal de Djukic

A l’Atlètic mai se li va escapar el títol arribant líder a l’última jornada, i el Madrid mai el va conquerir sent segon

El més llegit