Vicente Moreno: «La ment és el més important, guanya i perd partits»

Va coincidir al planter del València amb Albelda, Farinós, Palop o Angulo, però la seva carrera com a jugador es va desenvolupar bàsicament al Xerez, on és un mite. A les banquetes, ha triomfat allà per on ha passat. El Nàstic i el Mallorca van elevar el seu nivell a les seves ordres. Ara viu la felicitat a l’Espanyol, al qual ha tornat a Primera amb mestria. Vicente Moreno Peris (Massanassa, València, 46 anys) transmet tranquil·litat i sentit comú, just el que faltava en un club convuls com el periquito. Disfruta parlant de futbol i viu amb passió la seva professió. Han passat ja uns dies des de l’ascens certificat a Saragossa. ¿Com se sent després de veure la reacció de tots els periquitos? Sento molta felicitat, tinc una sensació de felicitat absoluta, d’alleujament. És aquesta tranquil·litat de veure a la fi que hem aconseguit l’objectiu. Fer tanta gent feliç és meravellós. El millor ha sigut això. Veure tants seguidors contents i orgullosos del seu equip. ¿Ha parlat amb Chen? ¿Què li transmet el president? No he parlat encara amb ell. Em va enviar un missatge felicitant-me. Durant la temporada sí que hem parlat diverses vegades. N’he sentit sempre la confiança, està molt al dia a dia per ser tan lluny. Se’l veu molt implicat, coneix molt bé tot el que passa. No és fàcil amb la distància i la diferència horària. «Tinc una sensació de felicitat absoluta. Veure tants periquitos orgullosos del seu equip és meravellós» Vostè ja va dir en la seva presentació que venia a l’Espanyol per tornar-lo on havia de ser. ¿Han sigut complicats aquests 10 mesos? Ho teníem tot molt clar just després firmar. Vaig parlar amb Rufete i l’objectiu estava definit i marcat. No hem pensat gaire en això, la clau era treballar. Ha sigut una temporada llarga, la Segona Divisió dona per a molt, però hem tingut una gran regularitat. També hi va haver alguna ensopegada inesperada, però és natural. És veritat que vam patir certs moments de nerviosisme just després de no guanyar un partit, però ho vam salvar bé, treballant molt i parlant poc, que és el que cal fer. Des de Rufete a l’últim futbolista, passant per tots els empleats del club, es tenia clar l’objectiu. ¿Quin vestidor es va trobar i com ha anat evolucionant? El primer que cal dir és que era un vestidor de molt nivell futbolístic, es va mantenir gairebé la totalitat de la plantilla amb un esforç molt gran. No va ser fàcil convèncer determinats jugadors. Després cal reconèixer que l’estat anímic no era el millor, venien d’una situació traumàtica amb el descens, però vam revertir-ho tot molt ràpid, amb una predisposició magnífica. Els jugadors ens van ajudar que el canvi es produís en poc temps. Un bon ambient és bàsic per treballar bé i perquè els resultats arribin. Darder va dir aquesta setmana que vostè els va canviar la mentalitat amb quatre xerrades. ¿Com ho fa? ¿Tan important és la ment? Escoltar això dels jugadors s’agraeix, et dona felicitat, t’anima a continuar treballant més si és possible. No és només un treball meu, és de molta gent, tothom ha empès en la mateixa direcció. La ment és el més important, guanya i perd partits. La taula es compon d’una sèrie de potes per tenir estabilitat. El tema del cap és clau, són diverses potes. Per mi, és una qüestió d’anar de cara, d’empatitzar molt amb els jugadors, que vegin que ho sents com ells, que tot el que els dius i fas cada dia és en benefici de l’equip, però també de forma individual per a cada un. Els grans protagonistes de l’ascens han sigut l’afició, que ens ha ajudat molt malgrat no ser a l’estadi i, sobretot, dels jugadors. ¿Com s’ha relacionat amb Raúl de Tomás? Estic encantat amb ell, em sembla un paio fantàstic. Com a futbolista no fa falta definir-lo, no el descobriré jo ara. Com a humà és un noi genial, molt implicat, amb moltes ganes de revertir la situació. La seva actitud i el seu rendiment han sigut excel·lents. Al març l’equip va sortir dels llocs d’ascens directe amb una sèrie d’empats i va tornar cert temor i pessimisme entre els periquitos. ¿Va percebre aquesta sensació? Aquests temors són habituals a tots els equips. Si hi sumes que vens d’un any difícil, s’entén que siguin una mica pessimistes i negatius. Cal donar-hi naturalitat. Nosaltres vam estar sempre tranquils, percebíem el que ens transmetia l’equip. Sabíem que arribaríem a bon port. És una sort estar en un club amb tanta exigència. Això és bo, vol dir que estàs en un lloc important. Era tan gran l’exigència que dues derrotes i tres empats ja era considerat com una ratxa molt molt negativa. A Segona li puc assegurar que una ratxa negativa de veritat consta de moltes més ensopegades. «El cap és el més important. És una qüestió d’anar de cara, d’empatitzar molt amb els teus jugadors, que vegin que ho sents com ells» ¿S’ha valorat poc l’ascens a l’aconseguir-se amb la plantilla més cara? Les estadístiques diuen que en els últims 15 o 16 anys som el primer club que ascendeix en el primer intent amb el pressupost més alt. Tan fàcil no deu ser. És veritat que amb bons jugadors el percentatge de possibilitats augmenta, però ningú t’ho regala. Cal treballar molt i aquí del primer a l’últim ho han fet. Només amb el pressupost no ho hauríem aconseguit. L’Atlètic, per exemple, no ho va aconseguir fa dues dècades i ara pinta campió a Primera. És cert, ho vaig viure de prop. El descens de l’Atlètic em va agafar com a jugador del Xerez i vam lluitar contra ells fins al final per l’ascens el 2002. Sé bé de què va això. Ells van estar lluitant el seu primer any a Segona i al final van pujar el Tenerife, el Betis i el Sevilla, a qui nosaltres vam eliminar de la Copa estant a Segona B. Llavors vam pujar a Segona i vam lluitar amb l’Atlètic, que va ascendir amb el Racing i el Recreativo. Nosaltres vam quedar quarts. Va viure dos ascensos com a jugador amb el Xerez i en porta quatre com a tècnic. ¿Com es disfruta més? ¿Al camp o a la banqueta? Jo els he disfrutat tots molt, cada un amb la seva particularitat. Com a jugador tens la sort d’estar al terreny de joc, fins i tot vaig fer un gol en l’ascens a Primera amb el Xerez. Et sents més protagonista al estar sobre la gespa. Tants ascensos és senyal que han anat bé les coses, però també em vaig emportar alguna decepció. Amb el Nàstic vaig jugar un ‘play-off’’ de Segona B a Segona A i el vam perdre a Llagostera. I de Segona A a Primera ens vam quedar al camí contra l’Osasuna. «De jugador ja em vaig treure totes les titulacions d’entrenador. Soc un friqui del futbol, disfruto amb bogeria. Hi dedico mil hores» En la seva etapa de jugador ja es va treure el carnet d’entrenador i la titulació de director esportiu. ¿Tan clar tenia que volia ser tècnic? Ho tenia clar, sens dubte. No sabia si entrenador professional o del futbol de base, però m’atreia, notava que em cridava. Vaig començar amb els infantils, vaig disfrutar moltíssim i em vaig adonar que volia entrenar professionalment. Amb els nois vam jugar un ‘play-off’’ i vam pujar de categoria. Es va crear l’infantil del Xerez i vam ascendir. Jo vaig ser molt pròxim sempre a l’entrenador quan jugava, empatitzava molt amb els tècnics. Ja sent jugador em vaig treure totes les titulacions d’entrenador sense saber per on tiraria. Amb contracte en vigor vaig renunciar a l’últim any i vaig passar a entrenar. ¿Té algun referent? M’agraden tots els entrenadors. Al final a tots ens agrada el bon futbol. L’important és saber gestionar tots els registres i adaptar-se a les diverses circumstàncies. En un mateix partit es necessiten coses diferents, cal tenir elements de tots els estils. No m’encasello en cap perfil. La meva aspiració és poder fer bé el que ens proposem i necessitem en cada moment. «Veig un Espanyol de molt potencial. L’Atlètic, el València o el Sevilla van passar per Segona. Cal capgirar la situació, créixer, millorar i tornar més fort» ¿Quantes hores de futbol consumeix? ¿Es considera un friqui del seu esport? Això sí, ho he de reconèixer. Soc un friqui del futbol, m’agrada molt la meva feina, disfruto amb bogeria, hi dedico mil hores. Molt temps. Ja no són les hores que treballes in situ a la ciutat esportiva, que en són moltes. Te’n vas a casa i hi ets de cos, però no de ment. Això absorbeix molt. Si vols dedicar-te a aquesta professió és el que hi ha. M’agrada tota classe de futbol, també el femení. Veig de tot. M’agraden els partits de les lligues internacionals, però els segueixo menys del que voldria. Quan estic treballant em centro més en la categoria en què estic. Si no, perds temps veient altres coses que en el dia a dia no utilitzes. Intento tenir-ho tot controlat. ¿Quin futur veu a l’Espanyol a Primera? És aviat, el primer és acabar bé la temporada. Tenim l’opció de ser campions, és una possibilitat bonica. A partir d’aquí ja ho veurem. Veig un club de molt potencial, considero que el projecte que porta entre mans Rufete té molt bona pinta. A curt i mitjà termini auguro un futur bo. L’Atlètic, el València, el Sevilla... van passar per Segona. Al final gairebé ningú s’escapa d’aquesta possibilitat. Pocs són els que no han tingut aquest accident. El que cal fer és capgirar la situació, créixer, millorar i tornar més fort.

Vicente Moreno: «La ment és el més important, guanya i perd partits»

L’entrenador de l’Espanyol explica en una entrevista amb EL PERIÓDICO la transformació de l’equip des de la seva arribada al desitjat ascens 10 mesos després

El preparador blanc-i-blau rememora la seva trajectòria a les banquetes i explica les seves inquietuds en una professió que viu amb la màxima implicació.

El més llegit