El Barça i l’Atlètic segellen un empat d’impotència per donar vida al Madrid

Un empat d’impotència. Impotència va tenir el Barça per resistir davant el valent Atlètic en la primera meitat i després en la segona després de malgastar un parell de grans ocasions, estrellat davant Oblak. Si a l’inici l’heroi de la tarda va ser Ter Stegen, després li va tocar el torn al porter de l’Atlètic, deixant els dos aspirants al títol en mans del Madrid. Si l’equip de Zidane guanya el Sevilla serà el líder i l’amo absolut del seu destí. La tarda en què un empat va ser una derrota per als blaugranes, i fins i tot per als blanc-i-vermells perquè el conjunt de Zidane és el gran triomfador del Camp Nou.

En la primera meitat el Barça no va existir. Només va seguir viu gràcies a les mans de Ter Stegen en uns 45 minuts en què no va fer res. No va tenir el control, ni la pilota, ni el govern, ni estabilitat defensiva, sotmès a un estrès cada vegada que l’Atlètic, que portava l’assolellada tarda al seu territori, s’acostava al porter alemany. L’equip de Koeman havia d’atacar. I ni atacava ni defensava. A més era tot tan accidentat (primer la lesió de Lemar que va privar de verí l’atac matalasser i després el cop que va enviar Busquets atordit a la dutxa a la mitja hora i va acabar a l’hospital passant proves mèdiques) que fins i tot el Barcelona va sortir sacsejat. Simeone estava tranquil perquè tenia tot el que havia pensat. Tot i que lamentés no premiar aquest domini amb un gol. Koeman, en canvi, no va trobar la tecla.

Només Messi

Feia la sensació que no es jugués una Lliga. Només Messi. I només Messi. I ningú més que Messi, desorientat fins a l’extrem màxim de no saber què fer amb la pilota. Koeman patia des de la llotja i patien els blaugranes perquè no n’hi havia prou amb l’excepcional aparició de Leo, cavalcant durant 45 metres, eliminant rivals com si fossin nens, fins que va arribar a l’àrea d’Oblak, que va firmar una monumental parada, a l’altura de la messiànica acció. Aquí va començar a jugar el Barça. I aquí es va acabar.

L’Atlètic, mentrestant, s’anava desenganyat amb si mateix al descans perquè havia tingut el triple de rematades (nou) que els blaugranes (tres). I el doble a porta (sis de l’equip de Simeone; tres del conjunt de Koeman) certificant l’aclaparador domini blanc-i-vermell.

Marejat Busquets, també va quedar marejat el Barcelona. Emmandrit com si el sol, vorejant els 25 graus al solitari Camp Nou, els hagués afectat en totes les àrees del joc. L’Atlètic estava còmode, excessivament còmode, aprofitant la fragilitat blaugrana, capaç de deixar rematar Felipe, el central brasiler, al punt de penal a la sortida d’un córner, horriblement defensat. El va picar el conjunt madrileny, renascut després d’una d’estranya i irregular segona volta del campionat en què ha anat perdent punts. De la mateixa manera que va perdre de forma inesperada l’ambició. Era un equip insípid, pla, sense suc. Sense ànima. Només Messi. I ningú més que Messi, a qui només el dinamisme de Griezmann servia d’aliat, mentre que Lenglet, en només un minut, va cometre dos errors. No va entendre que Araujo, que havia substituït Mingueza en el descans, estava més ben col·locat per rematar de cap una falta servida amb astúcia per Messi. El francès li va treure a l’uruguaià una ocasió de gol. I tampoc va entendre que Suárez ja fa mesos que no era company seu per molt que li fes una passada, que va resultar el pròleg d’un perillós xut del ‘nou’ de l’Atlètic.

Senyals de vida en la segona meitat

Als blaugranes, que van entrar ensopits en la segona meitat, els va sonar el despertador quan Alba va connectar amb Ilaix, que va topar amb Hermoso, i després Messi va descobrir Piqué, que va topar amb Oblak. Almenys l’equip de Koeman va emetre senyals que tenia certa vida. No gaire, però sí alguna, sobretot perquè la rebel·lió va en el gen de Leo, que mai claudica, ni tan sols en tardes tan estranyes en què Koeman no va renunciar als tres centrals quan va treure Dembélé com a carriler per la banda dreta suplint Dest mentre Sergi Roberto entrava per un esgotat Pedri.

I això que Simeone va voler anar contra el partit donant minuts de qualitat –hi havia una Lliga en joc– a Joao Felix, tot i que després va desfer el camí traçat amb la incorporació de Kondogbia. Tan estrany era tot que fins i tot Messi va fallar una falta còmoda per convertir-se, de forma improvisada, en lateral dret. Aquest esforç defensiu, ja en els minuts finals del partit, tornava a revelar el compromís del capità blaugrana. Leo va acabar agenollat quan va veure Dembélé rematar de cap per sobre del travesser de la porteria d’Oblak. Potser, era el gol de la Lliga. Potser el gol que canviava la història d’un campionat. I va ser, a més, a la mateixa porteria que el francès va fallar un altre gol clamorós, llavors amb el peu, davant el Liverpool. O similar a la fallada aquest curs amb el PSG, llavors amb 1-0 al marcador abans de la tempesta que va desencadenar l’1-4.

Per una raó o una altra, el Barça no pot amb els grans: 1 punt de 6 amb l’Atlètic i 0 amb el Madrid. Així resulta normal que no depengui d’ell sinó de les ensopegades alienes perquè per si mateix ja no té capacitat ni energia ni futbol.

FITXA DEL PARTITBarcelona: Ter Stegen (7), Mingueza (4), Piqué (6), Lenglet (5), Dest (4), Busquets (6), Jordi Alba (5), Pedri (5), De Jong (5), Messi (7) i Griezmann (5).

Entrenador: Ronald Koeman (4)

Canvis: Ilaix Moriba (5) per Busquets (m. 30); Araujo (6) per Mingueza (m.46); Sergi Roberto (4) per Pedri (m. 74 ); Dembélé (5) per Dest (m. 74)

Atlètic: Oblak (7), Savic (6), Felipe (6), Hermoso (6), Trippier (5), Carrasco (7), Koke (6), Llorente (6), Lemar (s.q.), Correa (5) i Luis Suárez (5).

Entrenador: Diego Simeone (6)

Canvis: Saúl (6) per Lemar (m. 13); Joao Felix (5) per Saúl (m. 66); Kondgobia (s.q.) per Correa (m. 73)

Àrbitre: Mateu Lahoz (6), valencià

Targetes grogues: Saúl (m. 34), Felipe (m. 46), Koke (m. 65), Ilaix Moriba (m. 68), Jordi Alba (m. 81), Piqué (m. 82)