L’últim rècord de Mariano Haro

D’aquí poc més d’un mes Mariano Haro farà 81 anys. Des que el 2019 va patir un ictus és reticent a comunicar-se amb la premsa. A Becerril de Campos, un petit poble de Palència de menys de mil habitants, segurament no hi haurà mai més un atleta tan gran i tan important com va ser Haro fa 50 anys, en una època en què, a diferència d’ara, tot just hi havia gent corrent pels carrers. I quan s’identificava un corredor, lluny d’anomenar-lo ‘runner’, una cosa així com una espècie d’objecte volador no identificat, la gent li cridava: «Mira, un Mariano Haro». Dani Mateo (2.08.23 hores en marató) va néixer a Sòria fa 31 anys i va créixer en una època on els carrers de totes les ciutats, a qualsevol part del món, s’omplen de milers de corredors populars que fan de la pràctica atlètica, en ocasions, fins i tot un mètode de vida. I aquest dimarts va tenir l’honor de batre un rècord aconseguit 14 anys abans que ell naixés, una vella plusmarca d’Haro, la que va establir a Anoeta (Sant Sebastià) el 9 d’agost del 1975 quan al llarg d’una hora va recórrer 20 quilòmetres i 493 metres. El vell Anoeta on va córrer Haro no tenia les condicions de terra que ara presenten tots les pistes, per exemple, la de l’Estadi Olímpic Camilo Cano de la Nucia, en terres alacantines, on Mateo, també amb un calçat totalment diferent del dels anys 70, ha arribat als 20,593 quilòmetres i ha superat Haro amb 100 metres més de distància, cosa que fa encara més gran la gesta del vell mite de l’atletisme espanyol. ¿Qui era Haro? A Mateo, com a la resta dels millors atletes contemporanis, li han hagut de recordar qui era Haro; joves fondistes que han recorregut a les velles imatges recopilades a Youtube i al desaparegut No-Do franquista per veure’l córrer, perquè ell, des de la seva retirada, a finals dels 70 a causa d’una lesió al genoll, es va haver de conformar amb caminar, encara que ho fes ràpid, tot i que no tant com quan era un noi i trotava cada dia des de Becerril de Campos a Palència, 16 quilòmetres, mentre caçava alguna perdiu pel camí. Llavors es corria per les sensacions, en un esport que no es preparava sota la tiraria de les ‘app’ i els ordinadors. Les d’Haro estaven destinades a resistir amb el fred castellà de l’hivern i la duríssima calor estiuenca. Quatre vegades va ser subcampió del Cros de les Nacions (l’avantsala del Mundial de l’especialitat) i perquè internacionalment es creuava amb Lasse Viren, astre finlandès. Gairebé sempre queia derrotat davant el poder del nòrdic, una hegemonia que tenia un secret. «Tots sabíem que es canviava la sang quan la majoria d’atletes espanyols només li atacàvem el bistec i la vitamina C», va explicar Haro en una entrevista publicada en aquest diari el 2006. Els controls antidopatge Ara, també, els controls antidopatge són altres coses i esports com l’atletisme, colpejat per escàndols com els denunciats a Rússia, miren de reposar-se i fins i tot de convertir en un esdeveniment mediàtic el repte de Mateo, retransmès en ‘streaming’, avalat per patrocinadors, amb llebres de pagament, i fins i tot superant el tremend inconvenient d’haver hagut de realitzar-se a porta tancada, a causa de la maleïda pandèmia. En un temps en què les grans marques no seduïen els astres de l’atletisme (per exemple, Mo Farah té amb 21.330 metres i bons rèdits el rècord mundial de l’hora), Haro guanyava totes les carreres de 10.000, 5.000, 3.000 obstacles i cros que se celebraven a Espanya. Després es va dedicar a la política. Va ser alcalde del seu poble durant gairebé 24 anys, fins que es va barallar amb el PP, tot i que va continuar sent un home de dretes.

L’últim rècord de Mariano Haro

Dani Mateo, en la seva preparació per a Tòquio, supera en 100 metres la plusmarca de l’hora del mític fondista castellà.

L’atleta de Palència va establir la plusmarca l’agost del 1975 a Anoeta amb una distància de 20 quilòmetres i 493 metres.

Als anys 70 va ser una de les grans estrelles de l’esport espanyol.

El més llegit