Entrevista a Víctor Gutiérrez: «Hi ha homofòbia a l’esport i al waterpolo»

Va esclatar a plorar per ràbia al relatar-ho. ¿Com està ara? Estic moltíssim més tranquil, més relaxat, dissabte sí que és veritat que se’m van moure moltes coses a dins. Jo afortunadament no estic acostumat a aquest tipus de comentaris ni de violència. Va ser un dia complicat. No m’ho esperava i va ser dur. Tot el dolor i la ràbia de dissabte s’ha transformat en moltíssima energia i força per tot el carinyo de moltíssima gent que m’està donant suport, del club, dels meus amics, i estic molt decidit que això no caigui en sac foradat. Que se sancioni, que no quedi impune. ¿Quina resposta ha tingut del món del waterpolo? En general moltíssim carinyo no només dels meus companys d’equip sinó també de professió. He parlat amb el president de la Federació Espanyola de Natació, que m’ha dit que obriran les diligències pertinents per investigar l’ocorregut. Dissabte no va poder quedar recollit a l’acta perquè els àrbitres no ho van sentir però hi ha companys meus testimonis i gent a la grada que ho van sentir també. Faré tot el possible perquè aquest tipus de violència no es perpetuï als recintes esportius. Que hi hagi tolerància zero i que s’assenyali públicament i des de les institucions aquest tipus de comportaments. Inicialment va evitar donar el nom del jugador, però aquest diumenge ho ha fet. ¿Per què ha revelat finalment que va ser Nemanja Ubovic? Vaig voler donar un espai perquè el jugador fes el correcte i es disculpés amb mi. Una vegada m’he despertat i he vist que el jugador no s’ha posat en contacte amb mi i no hi ha hagut cap condemna per part del CN Sabadell he pensat fer-ho [després d’aquesta entrevista el club ha fet un comunicat en contra de qualsevol «actitud homòfoba, xenòfoba i racista» i expressant que lamenten i condemnem els fets ocorreguts durant el derbi]. La LGTBI-fòbia no s’amaga i cal posar-hi nom i cognoms. I el més correcte és assenyalar la persona que ha comès aquest tipus de violència contra mi perquè la Federació com el CSD i el seu club tinguin totes les eines per sancionar-lo, que crec que és el que ha de passar. La LGTBIfobia no se oculta ni esconde. Se señala. Tras el paso de las horas y después de no haber recibido ningún tipo de disculpa por parte del jugador, he decidido no proteger a la persona que ayer me insultó. El jugador es @Ubavkb del @CN_Sabadell — Víctor Gutiérrez (@victorg91) 18 de abril de 2021 ¿S’ha interessat algun jugador del Sabadell per la seva situació? Sí, he rebut missatges de jugadors del Sabadell que m’han enviat moltíssim carinyo i recolzament. Cal pertànyer a una altra època per veure en aquest tipus de comentaris i violència una cosa positiva. Crec que és una cosa que ja no toca, que és d’una altra època però que desgraciadament es continua produint. Si em passa a mi, que soc una persona de l’elit d’un esport, amb 30 anys i visible, què no els passa a nois i noies joves, menors d’edat, en camps de futbol, pistes de tennis i piscines. Si això em passa a mi, què no li passarà a altra gent. Des que va sortir de l’armari, ¿havia tingut alguna experiència així a la piscina? Havia viscut algun episodi d’homofòbia però sempre he intentat llançar un missatge positiu, constructiu. Penso que ja hi ha prou missatges negatius sobre aquest tema com per llançar-ne un altre més. Però no he volgut amagar-me més perquè crec que li faig un flac favor al col·lectiu, a l’esport. Tapant aquest tipus de situacions no s’avança. I dissabte vaig dir prou. És un jugador amb qui he compartit molts campionats, el conec des de fa molts anys i el que cal fer és denunciar-lo i no tapar-lo. Abans no ho havia compartit. ¿Per què aquesta vegada no ha volgut deixar-ho passar? Perquè em recordava quan fa 30 o 40 anys una dona maltractada no denunciava el marit, o volia tapar-lo. Faig flac favor al que penso, al col·lectiu i a l’esport. Aquestes coses passen, passen tots els dies i no s’ha de mirar cap a un altre costat. Cal posar nom i cognoms i intentar que no es torni a repetir. Si callo estic sent còmplice i no faig res per intentar canviar-ho. Diu que el que li va fer més mal va ser que ho digués no durant el partit sinó després. Sí, altres episodis els he intentat justificar al pensar que a 200 pulsacions un potser diu coses que al final no pensa, que ho creu, per desestabilitzar el rival. Però quan a l’acabar el partit, amb les pulsacions baixes, torna a dir-ho en un perfecte espanyol (és serbi, podria haver-ho dit en el seu idioma i no me n’hauria assabentat) ho fa perquè jo m’assabenti del que vol dir, per fer-me mal. Això és el que em va fer més mal. Quan s’acaba el partit, estàs més relaxat i el que ha passat es queda allà, jo no li vaig voler donar més importància però ell va tornar a dir-m’ho, a més davant de la gent, i em va afectar ¿Calla massa vegades pensant que es perjudica l’esport? Totalment. Jo he viscut un altre tipus de situacions però he callat per protegir l’esport que practico, que m’ha donat moltíssimes alegries, la grandíssima majoria de persones que són al món del waterpolo i que no tenen res a veure amb aquest tipus de comportaments i actituds. I pensava que si jo surto dient aquestes coses igual s’entelaria una mica la imatge del waterpolo en general, que no és just. Però és que tampoc es pot deixar passar perquè si no, les coses no canvien. Sempre dic que el que no és visible és com si no existís. Hi ha homofòbia a l’esport i al waterpolo. Jo en vaig ser víctima aquest dissabte i no en seré còmplice callant. ¿Quin paper ha de tenir l’esport davant aquestes conductes? Cal generar un espai segur al món de l’esport, que ningú senti por de mostrar-se tal com és. Condemnar i perseguir aquest tipus d’actituds als recintes esportius ja des de la base. Que aquest tipus de comentaris no es puguin permetre per part d’aficionats, ni companys ni rivals. L’esport té la clau del canvi de molta part del pensament de la societat. És el mirall en el qual molta gent es mira. I res ha canviat en els últims 40 anys. Els mateixos comportaments que sentíem als 80, els crits de ‘Michel, maricon’ els sentim el 2000 amb ‘Guti, maricon’ i fins fa dos anys els hem sentit amb ‘Cristiano, maricon’. I de manera impune: no es castiga, ni condemna ni queda recollit a l’acta. L’esport ha de ser espai segur i és molt important que entre tots ho aconseguim El PSOE planteja parar cinc minuts els partits de futbol quan hi hagi crits homòfobs. ¿Creu que serviria parar els partits davant insults homòfobs o racistes? Crec que sí, seria bon senyal. Tot el que sigui condemnar la LGTBI-fòbia i no permetre-la és avançar. Fa 20 anys vèiem tirar plàtans als jugadors negres en estadis de futbol i fins i tot hi havia gent a qui li feia gràcia. Ara el racisme es persegueix, es condemna, s’intenta buscar els infractors, es prohibeix la seva entrada en recintes esportius, se’ls sanciona econòmicament. Ha sigut a base d’insistència des dels equips, federacions i institucions. I és el que ha de passar amb el tema de la LGTBI-fòbia a l’esport Lilian Thuram plantejava que l’infractor en casos de racisme perdi els punts. ¿Creu que seria una bona opció per combatre la LGTBI-fòbia? Crec que un equip no ha de pagar pel pensament retrògrad d’un o alguns dels seus jugadors. La major part d’esportistes i persones condemnen aquest tipus d’actituds. Crec que no seria just i que el que caldria fer és identificar i sancionar aquesta persona que perpetua aquests comportaments. ¿Es va plantejar sortir de la piscina o parar després del primer insult? Et passen moltes coses pel cap: ¿què fer, què li dic, li contesto, l’agredeixo, vaig a l’àrbitre? Però no volia que em tragués del partit. Ens jugàvem el partit més important de la temporada, la tercera plaça i l’accés a Champions i vaig pensar que podria anar no només contra mi sinó contra el meu equip. Vaig decidir fer cas omís, reprimir-ho al meu interior, perquè potser estava entrant en el que ell volia, treure’m de polleguera. El partit va continuar amb tota normalitat i va ser fora quan no vull donar-li la mà pel que em diu a l’aigua i és quan em torna a insultar. I això ja em sembla una altra tessitura, un altre context completament diferent i allà és on ja vaig saltar. Hi ha pocs esportistes que surtin de l’armari i menys mentre encara competeixen. A Espanya, cap futbolista. ¿És per por d’incidents com el seu? Per por del rebuig dels seus companys. El que és esportista sap que un vestidor és com una família i hi ha molta por del rebuig dels teus companys. Hi ha també por del rebuig del públic. Jo soc un jugador d’esport petit però m’imagino un jugador anar a estadis rivals i sentir cada diumenge a 40.000 o 50.000 espectadors dient-li maricon i entenc que un no s’hi vulgui prestar perquè ha d’estar molt molt molt conscienciat. I també hi ha por que marxin patrocinadors. Pensem en gran en el futbol, però no oblidem que hi ha molts esportistes d’esports minoritaris que poden dedicar-se a l’esport i practicar-lo gràcies a petits mecenes i patrocinadors i la por que se’n vagin pot significar que deixi de practicar l’esport. Com a activista, ¿com valora l’augment d’incidents homòfons (l’últim informe de l’Observatori contra l’homofòbia parlava d’un 40% d’agressions físiques o verbals més)? M’agrada fer una lectura positiva perquè evidentment crec que no és positiu que hi hagi un repunt però crec que ara es denuncien, cosa que crec que abans no passava. La gent ha perdut la por d’anar a la comissaria i denunciar que ha patit una situació d’LGTBI-fòbia. I és molt important que no callem. Que quan aquestes situacions passin tinguem l’eines necessàries per posar-ho en coneixement i en mans de la justícia i que no quedi impune. No és que n’hi hagi més sinó que la gent s’anima més a denunciar-ho.

El més llegit