Teresa Portela: «Participar en sis Jocs no m’entrava al cap»

Des que es va estrenar a Sydney l’any 2000 no ha faltat a la seva cita cada quatre anys, i tampoc ho farà aquesta vegada a Tòquio (tot i que un any més tard a causa de la pandèmia), on sumarà la seva sisena presència en uns Jocs Olímpics. El somni d’aquella nena de 15 anys que somiava poder estar algun dia en la màxima competició esportiva a nivell mundial s’ha complert amb escreix. Sense perdre ni un bri de motivació i disfrutant del dia a dia, Teresa Portela no es posa data de caducitat als 38 anys. Amb la mateixa alegria amb què va celebrar fa dues dècades la seva classificació per a Sydney, la palista ha celebrat la fita de poder participar a Tòquio en els seus sisens Jocs Olímpics, als quals acudirà sense marcar-se un sostre en el K-1 de 200 metres. – Tenia un parell de possibilitats per aconseguir la seva plaça, però millor fer-ho a la primera i centrar-se ja en Tòquio. – Sí, perquè ara tinc aquesta tranquil·litat, entre cometes, de saber que hi vaig i em puc centrar en els Jocs. Fins ara Tòquio quedava en un segon pla, perquè el primer era guanyar el selectiu. – Amb 15 anys el seu somni era anar a uns Jocs. ¿Es va imaginar en algun moment que n’acabaria disputant sis? – Si ja és difícil anar a uns Jocs, imagina’t això. Anar a Tòquio suposava estar entre les cinc millors del món, i és una cosa molt complicada de fer en tots aquests anys. Que hagin passat dues dècades i hagi pogut estar en sis Jocs és una cosa increïble i un somni tan gran que no m’entrava al cap. – Amb sis participacions està fent història. – Per això aquesta classificació és un somni, una cosa que, si et pares a pensar, és molt bonica. Estic molt contenta per tota la feina que hi ha al darrere, perquè l’esport no és un camí de roses, hi ha molts moments durs, i això és una recompensa. – ¿Ha sigut molt dur aquest any després de l’ajornament? – Ha sigut diferent, però també és una vivència que li ha tocat a tothom, un obstacle en el camí. Va ser dur quan es va declarar l’estat d’alarma l’any passat, i deien que es disputarien els Jocs tant sí com no, perquè sabies que en 15 dies tindries un selectiu i jugaves en desavantatge respecte a palistes d’altres països que no estaven igual que Espanya. Quan es van ajornar va ser un alleujament, però el més difícil de portar són els dubtes sobre qüestions que no depenen de tu. – Només queden uns quants mesos per a la competició. ¿Anar-hi és ja un premi o comença a marcar-se altres objectius? – El primer premi és anar-hi, és clar, però ja n’he disputat cinc més, així que no em puc quedar aquí. M’entreno per millorar, per esgarrapar mil·lèsimes a aquests 200 metres i per arribar forta i en les millors condicions. – ¿Es conforma amb un nou diploma olímpic o anirà a buscar la medalla? – Vull entrar a la final, però en un 200 una vegada ets allà no funciona pensar a si puc quedar setena o vuitena. L’esport no és conformisme, i tots els que entren en una final olímpica de 200 tenen opcions de medalla, i després pot ser que l’aconsegueixin o no, perquè depèn de molts factors. Jo intentaré lluitar per estar a dalt de tot. – La gran incògnita serà saber com seran aquests Jocs tan marcats per la Covid-19... – Sí, hi ha molta incertesa, perquè els dubtes són continus. Si els que prenen les decisions encara no ho saben, imagina’t jo. Caldrà veure l’evolució de la vacunació... Però és clar que seran uns Jocs diferents. La motivació surt del fet que m’agrada aquest esport i disfruto no només els resultats, sinó també el recorregut. – Imagino que també lamentarà les restriccions, que impediran que la seva família pugui disfrutar-los amb vostè. – Seran molt diferents, perquè no se celebren l’any que havien de celebrar-se, amb restriccions i sense que el públic pugui accedir-hi lliurement. I sembla que a la vila olímpica només hi podran estar quatre dies els esportistes que competeixin per mantenir les bombolles, i després has de marxar. Ja havia estat al Japó amb la meva família en una competició el 2019 i la idea era tornar-hi però... almenys ens queda la fortuna d’haver estat ja allà. – ¿D’on treu la motivació després de tants anys a l’elit? – La motivació surt del fet que m’agrada aquest esport, el disfruto, i no només dels resultats, sinó del recorregut. Disfruto dels entrenaments, d’uns més i d’altres menys [rialles]. Quan fas el que t’agrada tot és molt més suportable» – ¿Coneix ja el full de ruta que seguirà en la seva preparació de cara a Tòquio? – No, encara no he parlat amb el meu entrenador [Daniel Brage], però suposo que la idea és acudir a una competició internacional, que seria la Copa del Món de Szeged (Hongria). – ¿Ja té referències de possibles rivals? – No, però el fet d’anar a una prova internacional és per agafar-les, per tenir alguna dada més. Això sí, sabent que si obtens un bon resultat no et garanteix res i si surt malament tampoc es pot donar res per perdut. – Ja són dotze anys amb Daniel Brage. Suposo que aquesta estabilitat també l’ajuda. – Per a mi suposa molta tranquil·litat, perquè conec els entrenaments, el sistema de treball, i ell sap com responc i els entrenaments que em van millor. – ¿Els de Tòquio seran els seus últims Jocs Olímpics o seguirà amb la seva idea d’anar any a any? – Vull anar any a any. No m’he posat data de caducitat. Mentre hi hagi resultats i motivació per entrenar-me seguiré. Entre cita i cita olímpica hi ha moltes coses i la motivació va sortint d’allà, perquè no funciona el fet de pensar que aquest entrenament que fas et servirà per a d’aquí quatre anys. – Vostè sempre ha tingut una facilitat innata per al 200. La teoria marca que aquesta explosivitat necessària per a aquesta distància es perd amb els anys, però sembla entossudida a portar la contrària... – En principi és així, però jo no em guio per aquestes teories ni per l’edat, sinó per les meves sensacions. Jo em sento bé i em refio del que diu el cronòmetre, perquè els resultats són reals. – ¿El seu èxit més gran ha sigut haver compaginat una carrera esportiva amb la seva vida personal? Té una filla, una feina, dues carreres i una tercera en camí... – És que és una cosa fonamental, perquè la vida no es redueix a una sola cosa. És la feina, la meva vida i les meves necessitats personals, un puzle que et dona equilibri i capacitat per poder aguantar tot això. – ¿Canviaria les sis participacions per una medalla? – No, em quedo amb les sis i amb els 20 anys a l’elit. Per a mi això ja és una medalla, tot i que si en poden ser sis i una medalla, molt millor.

Teresa Portela: «Participar en sis Jocs no m’entrava al cap»

La palista gallega, de 38 anys, compleix a Tokio la seva sisena cita olímpica.

«Anar a Tòquio suposa estar entre les cinc millors del món».

«Vull arribar a la final, però aconseguir una medalla ja depèn de molts factors».

El més llegit