L’última volta del soldat

Per a Étienne Gailly no hi havia res més important que donar al seu país una medalla olímpica. Ho considerava el final de trajecte d’una complicada etapa de la seva vida que havia començat el dia en què els nazis van entrar a Bèlgica. Tenia 20 anys llavors. Massa horror de cop per a un noi ordenat que estudiava amb la intenció de fer-se advocat i que practicava l’atletisme com un petit entreteniment. Gailly, com molts d’altres, es va escapar de Bèlgica amb la idea de combatre els alemanys des de fora. Va travessar França i després de creuar el Pirineu va acabar a Espanya, on va passar sis mesos detingut per no portar documentació. Les autoritats el van alliberar després de prometre que tornaria a casa seva, però els seus plans eren ben diferents dels que confessava. A través de Portugal va arribar a Londres, on tenia intenció d’unir-se a les forces belgues alliberades. Va començar a Anglaterra la seva instrucció com a paracaigudista amb la intenció de participar en el desembarcament que s’estava preparant. En el seu temps lliure va recuperar l’hàbit de córrer i per a això es va inscriure en un club de Wimbledon, el Belgrade Harriers. No era un prodigi, però sí obstinat i dur. Els seus entrenaments es van aturar el 1944 quan va formar part de les forces que van arribar a Europa a través de Normandia. Durant un any va estar en combat, embolicat en les últimes grans campanyes que van tenir lloc a Europa, un temps que va servir per retrobar-se amb el desastre en el qual s’havia convertit el seu país. Va ser llavors quan va pensar que tota aquella gent, immersa en el dolor més absolut, es mereixia que ell fes un esforç per donar-los una petita alegria. Ell i el seu entrenador van decidir inscriure’s en la marató després d’un gairebé inexistent procés de selecció. No n’havia corregut cap en la seva vida, però tenien un pla que estaven decidits a complir. Calia cobrir aquesta distància en dues hores i mitja i això serviria. Van establir uns temps de pas i van optar per oblidar-se de tot el que succeís al seu voltant. Dos idealistes sense gaire coneixement. L’organització havia disposat que la marató, que tancava el programa olímpic, es disputés amb sortida i arribada a l’estadi de Wembley. Un recorregut una mica dur, amb diverses pujades que podien desgastar massa els poc més de quaranta atletes que es llançaven a l’aventura. Amb les ferides de la guerra encara curant-se, la cita anglesa va estar marcada per l’austeritat, però ho compensava l’entusiasme dels qui volien que la vida i l’esport seguissin el seu camí. Entre aquests entusiastes hi havia Étienne Gailly. Per si les dificultats fossin poques els organitzadors van establir les tres de la tarda com l’hora de sortida. I per aquestes coses del destí que sol ser capritxós el 7 de juliol de 1948 va fer molta calor a Londres, cosa que unit a la seva tradicional humitat va fer que les condicions fossin especialment exigents per als esportistes. D’això podia parlar amb coneixement de causa l’encarregat de donar el tret de sortida de la carrera. Va ser Daurant Pietri, l’italià que en la marató dels Jocs Olímpics de Londres de 1908 va ser desqualificat perquè diversos jutges el van ajudar a traspassar la línia de meta. Havia entrat en el vell estadi de White City completament desorientat, sense forces per sostenir-se dempeus. Fins i tot va córrer una estona en direcció equivocada i van haver de corregir-lo. Les ajudes van ser tan evidents perquè arribés a la meta que els jutges van haver de desqualificar-lo, tot i que es va guanyar el carinyo de tot el món i fins i tot la Reina el va rebre l’endemà per regalar-li una petita gerra de plata. La presència de Dorando Pietri a la línia de sortida era d’alguna forma una premonició del que estava a punt de succeir. Gailly tenia un pla i no va voler apartar-se’n ni un segon. Durant els primers quilòmetres va anar complint escrupolosament el que tenia preparat amb el seu entrenador. Aliè a la tranquil·litat amb què es van prendre el compromís la resta de rivals. Així no va tardar a marxar en solitari fins a obrir un buit amb els seus perseguidors que sempre va rondar el minut. La calor era forta, augmentava la deshidratació, però el belga va superar l’equador de la prova amb una àmplia diferència sobre els seus perseguidors en què van començar a destacar el coreà Yoon-Chil (que llavors tenia el rècord mundial de la distància) i l’argentí Delfo Cabrera (un altre principiant que corria la segona marató de la seva vida i que tampoc apareixia entre els favorits). Passat el quilòmetre 30 Gailly va començar a trobar-se malament i va disminuir el seu ritme. Començaven a treure les fissures del pla dissenyat amb el seu entrenador. El coreà i l’argentí el van avançar quan havien cobert el quilòmetre 32. El normal és que la caiguda hagués continuat, però Gailly va serrar les dents i va treure forces d’on no n’hi havia per mantenir-se a una distància prudent dels dos primers. No es va resignar. Va entendre que la carrera consistia a sobreviure i d’això ell en sabia una mica. Als pocs quilòmetres es va trobar que el coreà Yun-Chil s’havia retirat després de desmaiar-se i a cinc quilòmetres de la meta va recuperar el cap després d’avançar l’argentí Cabrera. Ja podia veure Wembley. Ho tenia a la mà. Però just al creuar el túnel que portava a la pista, pot ser que pel canvi brusc de temperatura, va notar una dolorosa punxada al ventre. Va entrar a l’estadi i es va trobar completament buit i desorientat. Era incapaç de mantenir la línia recta, les cames no li responien. Va traspassar la línia de meta i va sentir que tenia un mur davant quan va ser conscient que encara havia de completar un altre gir a la pista de sorra de Wembley. La història de Dorando Pietri, l’home que havia donat la sortida dues hores i mitja abans, semblava repetir-se. Delfo Cabrera, molt més sencer i sense descompondre la figura, el va avançar amb facilitat en aquesta última volta. Gailly només mirava cap enrere pregant perquè no apareguessin més atletes. El públic va viure amb veritable angoixa l’escena tot i que no va poder evitar un crit d’alegria quan el britànic Tom Richards va arribar a l’estadi poc després. Va superar Gailly per aconseguir la plata. Al belga li quedava el consol del bronze, però aquells últims 200 metres eren interminables. Per escàs marge, fet una desferra, Étienne Gailly va traspassar la línia de meta en tercer lloc per aconseguir una medalla de bronze que no va poder rebre personalment. Finalitzada la carrera es va desplomar i va passar diversos dies ingressat en un hospital londinenc on van arribar a témer per la seva vida. Volia anar als Jocs de Hèlsinki A la seva tornada a Bèlgica va rebre una calorosa benvinguda, però ell estava convençut que havia fallat a la seva gent, que el bronze no servia. I el seu cap va començar a enfocar cap a la cita que hi hauria quatre anys després a Hèlsinki. Amb 30 anys tindria la preparació i l’experiència idònies per aspirar amb més garanties a la medalla d’or. Però les coses no sempre succeeixen com un imagina. Va competir a bon nivell els anys següents, però el 1950 es va produir la invasió de Corea i Bèlgica va ser un dels països que van respondre a la petició d’ajuda que van realitzar els Estats Units. Ho va fer amb un regiment de 700 voluntaris. Es van presentar 2.000 sol·licituds per formar-ne part. Étienne Gailly, que per llavors ja era capità, va ser un d’ells. Va viatjar a Corea en companyia del seu germà Pierre. Per desgràcia tots dos no van poder tornar junts a casa perquè Pierre va perdre la vida durant el conflicte. Étienne va tenir més sort. Durant la inspecció a un búnquer enemic va trepitjar una mina i va saltar pels aires. Va ser portat a Tòquio, on el van operar d’urgència i van aconseguir salvar miraculosament el peu dret, seriosament danyat. Però les ferides van suposar el final de la seva carrera com a atleta. Ja no tornaria a competir mai més, ja no tindria l’anhelada revenja de Londres. El pitjor encara estava per arribar. El 1971, amb 49 anys, tornava d’una visita als seus pares quan va patir un espectacular atropellament a prop de casa seva. Va morir gairebé a l’acte. Un drama que no acabaria allà perquè tres setmanes després, incapaç de processar el dolor, la seva dona es trauria la vida.

L’última volta del soldat

El fondista belga Étienne Gailly va patir un terrible esvaïment quan estava a punt de guanyar la marató en els Jocs de Londres de 1948 i va haver de conformar-se amb la medalla de bronze.

Combatent a la Segona Guerra Mundial, es va allistar després a Corea, on va saltar pels aires al trepitjar una mina que li va afectar un peu que el va apartar de l’esport.

Va morir atropellat amb 49 anys el 1971.

El més llegit