L’increïble repte d’Astrid Fina

La vida d’una persona pot canviar en un segon; un semàfor verd a l’encreuament entre els carrers Consell de Cent i Padilla de Barcelona i un cotxe que apareix a tota velocitat, que impacta sobre el peu dret a sobre de la moto. A partir d’aquí, un drama d’hospitals durant tres anys amb la decisió més dura que mai de la vida hauria de decidir una persona i encara menys Astrid Fina (Barcelona, 1983): l’amputació del peu. «Vaig trigar un any i mig a decidir-me». Astrid tornava del Camp Nou. Anava a casa seva després de presenciar a la grada un Barça - Vila-real. I va ocórrer l’accident. Fins aleshores tota la seva relació amb l’esport se centrava a seguir partits de futbol com a espectadora i alguna sessió de ‘spinning’ al gimnàs. Només havia trepitjat la neu de petita, en una excursió amb l’escola. ¿Posar-se a sobre d’una taula de ‘snow’? ¿Preparar uns Jocs Paralímpics? ¿Guanyar una medalla? Un nou món se li va presentar a Astrid quan, ja adaptada a la pròtesi, un amic li va proposar anar un cap de setmana a Baqueira: «I a Viella em vaig quedar». De la mà de Marc Galver s’estrena aquest divendres al CaixaForum ‘Astrid’, un meravellós documental de 60 minuts que es projectarà a les sales de Barcelona, Sitges i Viella, i que recull el canvi de vida d’una persona que pateix un greu accident de trànsit i que nou anys després es penja la medalla de bronze en la prova de ‘snowboard cross’ dels Jocs Paralímpics de Pyeongchang. «Va ser el 2012 i a Baqueira on em van proposar que entrés a l’equip paralímpic de ‘snowboard’. No hi havia cap noia. Era un repte per a mi. M’ho vaig pensar. Al principi va ser un projecte dur i boig. Queia molt. Però ja vaig començar a marcar-me l’objectiu d’acudir als Paralímpicos de Sotxi. El primer que vaig aprendre va ser més la tècnica que la velocitat. I per aquesta raó vaig tenir certa sort a Sotxi. El dia de la competició feia molta calor, més de 20 graus i van haver de canviar de pista. Ens van fer descendir per una de vermella i els meus contrincants més veloços queien a la neu. Jo anava més lenta, però més segura, per la qual cosa vaig aconseguir un diploma olímpic». Astrid ja estava perfectament adaptada a la pròtesi amb el que feia una vida normal. «Després d’haver anat tant temps en cadira de rodes o crosses jo tenia sempre la maleta preparada per viatjar. Vaig deixar la meva feina [ella és auxiliar d’infermeria però en l’època de l’accident treballava en una joieria, res a veure amb l’esport], vaig llogar el pis de Barcelona i me’n vaig anar a viure Viella. Al principi, fins que no vaig obtenir resultats, no tenia ni patrocinadors ni beca, així que ho vaig passar bastant malament perquè gairebé no podia ni posar gasolina per anar a veure la meva mare». La seva mare, Gemma Paredes, va ser el seu principal recolzament i la persona amb qui es va abraçar a Corea després de conquerir la medalla paralímpica. Gemma i el seu entrenador, Albert Mallol, són els altres dos protagonistes del documental. La retirada «A finals de l’any passat vaig decidir deixar la competició. Ja no era feliç entrenant-me. Ja n’hi havia prou de trencar-se més espatlles o més costelles per les caigudes. Ara prefereixo ensenyar l’‘snow’ com a monitora de Baqueira. Estic en període de pràctiques, però és un any molt complicat perquè per les restriccions a causa de la pandèmia gairebé no hi ha esquiadors. El meu desig és especialitzar-me com a entrenadora de persones amb alguna discapacitat». I, segur, que vist el seu afany, força i tenacitat Astrid ho aconseguirà.

L’increïble repte d’Astrid Fina

El 2009 va ser arrossegada per un cotxe quan tornava de veure un partit del Barça i poc després va haver de prendre la difícil decisió i autoritzar que li amputessin el peu dret.

Un documental, de la mà de Marc Galver, s’estrena aquest divendres on s’explica la vida de l’esportista des de l’accident fins que aconsegueix una medalla en els Jocs Paralímpics del 2018 en ‘snowboard’.

El més llegit