Drama i glòria de Leopoldo Luque

«Tota la meva vida s’explica aquell mes del 1978». Així relatava Leopoldo Luque el que per a ell havia suposat aquell Mundial. El seu inconfusible bigoti, els seus cabells embogits, els seus gols i el seu dolor són part imprescindible del títol aconseguit per l’Argentina. En el seu cas particular va ser el triomf d’un futbolista que va haver d’esquivar massa obstacles per recollir la glòria que l’esperava una tarda de juny a l’Estadio Monumental. Luque va tenir una estrena brutal en un torneig que des del principi va estar marcat pel seu escàs futbol i la seva enorme duresa. César Luis Menotti havia convertit el de Santa Fe en davanter centre, perquè Kempes disfrutés d’una mica més de llibertat. «Vostè té la mobilitat i la potència que ha de tenir un davanter centre» li havia dit ‘el Flaco’. Va marcar en l’estrena contra Hongria i després ho va fer contra França, gràcies a un xut extraordinari des de fora de l’àrea, el gol que a la fi suposaria la classificació de l’Argentina per a la segona fase. En aquest partit va començar el petit calvari que Luque viuria durant el campionat. Una luxació al colze Poc després d’anotar contra els francesos va anar a parar a terra de forma violenta i al voler aixecar-se amb rapidesa el colze se li va enganxar i va patir una important luxació. Va sortir del camp en llitera, amb un mal terrible, quan es va adonar que Menotti ja havia fet tots els canvis i que es quedarien amb deu futbolistes els minuts que faltaven per al final. Es va aixecar, va demanar que li subjectessin el braç com poguessin i amb l’extremitat mig penjant va acabar el partit. En aquell moment de puntual felicitat el futbolista de River Plate no podia imaginar el que unes hores abans havia succeït a uns quilòmetres de Buenos Aires. El seu germà ‘Cacho’ pensava anar amb un grup d’amics al partit contra França. Quan van intentar aconseguir bitllets per desplaçar-se a la capital es van trobar que no hi havia res disponible i, una mica desanimat, va passar per casa dels seus pares. La carretera maleïda Un veí que es dedicava a transportar verdures li va dir que havia d’anar a Buenos Aires i li va oferir la possibilitat de portar-lo. ‘Cacho’ va pujar a la petita camioneta i junts van iniciar el viatge fins a la capital. Enmig de la intensa boira que hi havia aquell dia, el conductor no es va adonar que un camió estava aturat al mig d’un revolt. L’impacte va ser brutal i van morir els dos ocupants del vehicle. L’accident s’havia produït a San Isidro, a molt pocs quilòmetres de la destinació. Luque es va assabentar de la tragèdia l’endemà al matí. Els seus pares van aparèixer al lloc de concentració i quan els va veure, sorprès, es creia que anaven a veure’l preocupats per la lesió al colze. Luque va abandonar la concentració i va iniciar el viatge de tornada a Santa Fe amb els seus pares i amb el cos del seu germà, que havien anat a recollir a San Isidro. Ningú el va ajudar en aquests tràmits, ni la federació argentina, ni les autoritats militars. Els companys de la selecció van recórrer a un fons comú perquè pogués pagar d’urgència el trasllat del cadàver a casa seva. Abans d’anar-se’n, Menotti se li va acostar per acomiadar-se’n i només li va dir: «Faci el que vostè senti, però no oblidi que aquí el necessitem». Al cap de poques hores Luque havia passat de marcar el gol més important de la seva vida a estar davant del fèretre del seu germà amb el braç immobilitzat per una dolorosa luxació. Absència i derrota contra Itàlia A ‘Cacho’ el van enterrar el mateix dia que l’Argentina va perdre contra Itàlia en l’últim partit de la primera fase. Allà, desfet pel dolor que suposa perdre un fill, el seu pare li va dir: «Has de tornar. Has lluitat tota la vida per això, t’ho mereixes. I, a més, sense tu perden». Luque encara va passar uns dies a Santa Fe meditant i consolant els seus pares. Finalment va fer la maleta i es va presentar davant de Menotti disposat a enfrontar-se al Brasil en el segon partit de la segona fase. «El conec bé. Vostè no ho ha tingut mai fàcil, sempre ha hagut de lluitar» li va dir el seleccionador a la seva arribada. I era cert el que explicava Menotti. Leopoldo Jacinto Luque va haver d’emigrar al futbol regional quan era un jove meritori després que li tanquessin la porta de l’equip de la seva vida. Nascut a Santa Fe el 1949, on un des de petit elegeix entre ser del Colón o de l’Unión, va ser la seva padrina la que va inclinar la balança al regalar-li una samarreta de l’Unión. Per això la il·lusió de la seva vida era jugar en aquell equip. Els primers anys Va ingressar en les categories inferiors, però l’esperança va durar relativament poc. Era juvenil quan el coordinador es va acostar a ell i li va dir: «No facis perdre el temps al teu pare. Busca’t una feina, continua estudiant perquè en el futbol no arribaràs lluny. Hi ha massa nois millors que tu». I va iniciar una ruta per diferents cessions en les lligues regionals, però els seus intents de retorn a l’Unión sempre acabaven amb una xerrada davant el mateix personatge i el mateix conte, que hi havia nois millors que ell. Van acabar per deixar-lo en llibertat i les coses van canviar radicalment amb el seu pas per l’Atenes de São Tomé, on es va atipar de fer gols. Va fitxar llavors pel Rosario i a la temporada següent l’Unión de Santa Fe, rendit a l’evidència, el va repescar. El ‘Pato’ Rossi, l’home que anys abans l’havia menyspreat, es va acostar a ell per disculpar-se i per pregar-li que aquelles converses quedessin per a ells. Luque no l’hi va perdonar mai. Jugador de Primera Des d’aquell moment la seva carrera es va disparar. Va arribar a Primera amb l’Unión de Santa Fe, on va estar a les ordres de Juan Carlos Lorenzo, que es va preocupar que guanyés pes i el cuidava com si fos el seu propi fill. Poc després va ser el River Plate qui el va contractar el 1975, quan ja anava camí dels 27 anys. La seva carrera no havia estat precisament encatifada de pètals de flors, havia passat una vida per jugar en un dels grans del futbol argentí. A partir d’aquell moment van arribar els derbis apassionants amb els Boca, els gols en clàssics, la crida de la selecció i finalment la convocatòria per jugar al Mundial del 1978. Menotti el va convertir en una de les seves peces indispensables. Dins i fora del camp. En aquelles setmanes anteriors al Mundial es va convertir en una espècie de capa protectora d’un juvenil anomenat Maradona, que tenia el món boig i que més d’una vegada li havia dit que ell era un dels seus ídols. El dia que es va anunciar la llista definitiva de jugadors que acudirien al campionat, ‘el Flaco’ va reunir tot el planter i els va dir: «És millor donar els noms dels descartats perquè acabarem abans. Se’n queden fora Bottaniz, Bravo i Maradona». Luque en aquell moment es va sentir en l’obligació de consolar el més jove i va anar a buscar Maradona: «Diego, jo tinc gairebé 29 anys, jugaré un Mundial en la meva vida. Però tu en jugaràs tres (van ser quatre) i seràs campió segur». Luque dubtava d’aquella decisió i com a segon capità l’hi va anar a dir a Menotti: «¿Per què el nen?». «Doncs perquè no el vull cremar», va ser la resposta del tècnic. Infiltrat per aguantar el dolor A tot això es referia Menotti quan es va reunir amb ell després del viatge a Santa Fe per acomiadar el seu germà. Quedava pendent l’assumpte del colze. El tècnic li va dir que el necessitava contra el Brasil, que li farien un embenat molt fort i que l’infiltrarien perquè aguantés el dolor. I així va ser. Va reaparèixer en la batalla que va ser aquell partit. Va jugar de forma pèssima i es va rebre cops de tota mena. Però l’Argentina va empatar i va deixar el passi a la final pendent d’una golejada al Perú en el tancament de la segona fase. Luque va firmar un doblet en aquest xoc decisiu que va fer entrat l’equip de Menotti en el partit pel títol contra Holanda. La resta és llegenda del futbol. L’Argentina es va emportar el títol en el cèlebre partit que van resoldre els gols de Kempes i Bertoni en la pròrroga. Luque ja era campió del món. Mentre el Monumental esclatava de felicitat ell només recordava el seu germà, de com hauria disfrutat veient-lo allà. Luque va continuar jugant al River Plate fins el 1980, va conquerir cinc títols nacionals, i després va rotar per diversos clubs fins a la seva retirada tres anys després. A més, es va implicar en la lluita de les Madres de la Plaza de Mayo, que reclamaven l’esclariment de les milers de desaparicions que havia portat a terme la dictadura de Videla. Allò el va convertir en un personatge incòmode i els ‘milicos’ van arribar a segrestar-lo i a amenaçar-lo en un descampat de liquidar-lo. Retrobament amb Maradona Però no es va empetitir i va seguir al costat de les Madres de Mayo. El seu pas per la selecció també es va esvair i ja no va estar a l’equip que preparava el Mundial d’Espanya. Va jugar alguns partits més ja amb Maradona. Amb ell va viure un dels seus últims dies grans. Un amistós a Escòcia. Feia temps que no marcava i estava una mica apagat. Llavors va passar a veure Diego a la seva habitació i li va transmetre les seves inquietuds. El jove només li va dir: «Mestre, no es preocupi que demà farà dos gols». I així va ser. Maradona li va donar dues assistències i Luque es va treure de cop la ràbia que portava dins. Després van arribar els anys a les banquetes, fins que en fa sis va haver de deixar-ho després de tenir un infart a què va sobreviure de miracle. I es va apartar ja del futbol. «Déu m’ha donat una segona oportunitat», va manifestar en aquell moment. Però el coronavirus ja va ser una altra història. Es va contagiar a principis de gener i després d’una sèrie de complicacions Leopoldo Luque, un dels herois de l’Argentina el 1978, va morir el 15 de febrer als 71 anys.

Drama i glòria de Leopoldo Luque

Mort el 15 de febrer a conseqüència de la Covid-19, va ser un dels herois de la selecció argentina en el Mundial 1978.

El seu germà va morir durant el torneig al patir un accident de trànsit i el futbolista va haver de deixar la concentració de la selecció ‘albiceleste’.

Va recolzar les Madres de Mayo, motiu pel qual va ser segrestat i amenaçat de mort.

El més llegit