Lucas Eguibar, un campió en el nom del seu germà

La setmana passada Lucas Eguibar es va coronar campió del món de boardercross de snowboard. La seva victòria a l’estació sueca d’Idre Fjäll va ser un alliberament després que als últims temps la sort hagués girat l’esquena a aquest donostiarra de 27 anys, que ja havia donat mostres del seu talent guanyant la Copa del Món la temporada 2014-2015 i la plata individual i per equips als Mundials de Sierra Nevada del 2017. L’accident del seu germà Nico abans dels Jocs de Sotxi 2014 i la mort del seu entrenador, Israel Planas, abans dels de Pyonyang 2018, on va ser l’abanderat espanyol, havien truncat la preparació de les dues cites olímpiques. L’or mundial li dona tranquil·litat per afrontar els reptes que queden fins als Jocs de Pequín 2022, on confia que la tercera sigui la bona. ¿Com canvia l’or mundial la seva manera d’encarar-ho tot? La ment està una mica més tranquil·la perquè l’objectiu d’aquest any ja l’hem complert. Intento esforçar-me per no estar relaxat sinó, al revés, per estar amb el nerviosisme que cal tenir abans de la carrera. Ens continuem jugant molt tot i que ja sigui campió del món. Cal continuar pressionant. Però després d’aquests quatre anys complicats ha de ser un alliberament. Estic supercontent i superfeliç. La pena és que just aquesta setmana tenim Copa del Món [dijous va ser segon a Àustria] i gairebé no ho podem disfrutar però és així, la temporada és molt curteta. La setmana que ve ja seré a casa i ho celebraré. ¿Què li ha dit el seu germà? Que estan molt contents, que van viure la carrera amb molta intensitat, que s’ho van passar molt bé i estaven molt orgullosos. Ayer en la Gala Nacional del Deporte junto a mi hermano Nico. Conocimos a gente maravillosa y nos lo pasamos genial! pic.twitter.com/3oIXDUg5hC — Lucas Eguibar (@lucaseguibar) 8 de marzo de 2016 El 2013 el Lucas estava amb la seva mare i la seva germana, veient un documental sobre Kevin Pearce, un ‘rider’ que havia tingut un accident que li havia provocat lesions cerebrals, quan la seva mare va rebre una trucada. El Nico, el germà gran del Lucas, havia tingut un accident de cotxe. A l’arribar a l’hospital el primer que va sentir va ser que el Nico estava en coma i amb danys cerebrals. Li donaven sis hores de vida però va sobreviure i, després de dos mesos sense entrenar, el Lucas va anar als Jocs de Sotxi, on va obtenir un diploma olímpic després que el fessin caure a la semifinal. Els germans Eguibar van fer un pacte: El Lucas ho donaria tot a la pista si el Nico ho donava tot per recuperar-se al màxim. ¿En quin punt està el pacte? Era un pacte, intento que el meu germà continuï fent coses i ell es motiva amb mi. Ell veu que continuo entrenant molt, treballant molt i a sobre ara continuo aconseguint coses. I això el motiva moltíssim. Això els va unir molt i els va motivar mútuament. En general ens va unir tota la família, a mi, la meva germana, el meu germà i la meva mare. Estem superunits. I tot i que jo visc sol i ells junts ens veiem moltíssim. Aprofito per anar a sopar amb ells sempre que puc. Després del que va passar ens vam ajuntar moltíssim. Avui dia la família és el més important que tinc. Quan passa una cosa així tan jove, amb 19 anys, això ha de fer canviar la visió de la vida i les prioritats, igual que li està passant a molta gent amb la pandèmia. Em va canviar completament. Jo crec que no soc el mateix i crec que per bé. El meu germà no va quedar gaire ben parat d’allò però és superfeliç, que és el que més feliç ens fa als altres. Desgraciadament aprenem molt de les coses dolentes. Que ens ha de passar alguna cosa perquè n’aprenguem, com ens ha passat ara amb la pandèmia. Ens ha hagut de passar això perquè molta gent canviï. I això és trist. ¿Com es recompon algú quan li passa una cosa com això del seu germà o com la mort del seu entrenador? No sabria dir si quan ets més jove o més adult és gaire diferent, a mi m’ha agafat com m’ha agafat. ¿Com ho vaig portar jo? Crec que en general bastant bé, he après molt i només em quedo amb les parts bones: disfrutar de la vida, aprofitar tot el que tenim, i en el moment que estem disfrutant més de tot. Cada vegada que podem sortir a passejar o veure la família, disfrutar el moment. Hem d’estar superagraïts de tenir el que tenim. Jo crec que és la manera de veure les coses, sobretot després de l’accident del meu germà. Ell té moltes dificultats per parlar, per caminar, per a moltes coses en general. El meu germà era superesportista, com jo, i ara no pot fer cap esport. És una persona que s’ho va prendre superbé. Ell ho diu: ‘o m’aferrava a un clau roent o res’. Moltíssima gent que passa per aquests accidents es deprimeix i és normal. Una persona que ho podia fer tot, perquè el meu germà feia absolutament de tot: anava a pescar, després a treballar, després sortia i se n’anava a jugar a rugbi... i de la nit al dia no pot fer res. Sortir de tot això i a sobre estar feliç i no pensar en les altres coses em va fer veure la realitat en molts aspectes. Els esportistes que busquem la perfecció i confonem competició i coses personals... M’ha passat bastant. Durant uns anys em vaig tornar molt seriós, jo que sempre estava molt feliç i era un torracollons. Amb aquest paper que intentava crear del Lucas esportiu, més seriós, que intentava construir, em va passar que el Lucas personal ja no era tan feliç. I després d’això em va fer valorar que no té res a veure ser madur i seriós amb què tu no siguis feliç i estiguis somrient i fent broma. I intento ser així. Seguiré peleando y haré que nuestros éxitos suenen en el cielo. Hasta siempre Isra. https://t.co/ZAsQu25YLq pic.twitter.com/QuSPXyCa3D — Lucas Eguibar (@lucaseguibar) 17 de marzo de 2017 De vegades és normal construir un mur emocional en situacions així. És molt difícil i és normal ajuntar els dos papers que tenim tots: jo soc esportista però hi ha gent que té la seva feina. Cal fer un esforç perquè si no el teu treball et va menjant la teva vida. Dir-ho és molt fàcil i fer-ho és més difícil. Tot i que l’esport em flipa i fer snowboard m’ultraflipa encara més i sempre estaré agraït a poder viure d’això, com tot té una part dolenta: viatjo molt, gairebé sempre estic lluny de la meva família, els amics, de casa meva. I hi ha molts dies que no em ve de gust entrenar. I és normal. I he de pujar un dia sí, i l’altre també, tot i que faci mal dia o plogui jo he de continuar entrenant. I busco la motivació. Als pics tens dies bons i dolents, i tot i que siguin dolents has de continuar entrenant. Hem de donar el 100% de nosaltres. Durant uns anys aquests dies dolents m’afectaven molt. Ara m’agradaria estar-ho celebrant amb la meva família, em fa mal l’esquena d’una caiguda però penso ‘mira, soc a Àustria, tinc competició’. Sempre cal buscar el costat positiu a les coses, perquè sempre hi haurà alguna cosa. Un dia que no somrius és un dia perdut. Ara la sort sembla que li torna a somriure. Bé, no sé si canvia la sort, segur que hi ha una raó perquè no hagi guanyat aquests anys. I aquesta raó segurament està en mi, que alguna cosa he fet malament. Jo crec en la sort, que cal tenir-ne una mica o molta per a moltes coses a la vida. Per una cosa o una altra, aquells anys que apuntaven tan bé no han acabat com esperava però mira, amb tot el que va passar amb el meu germà va fer que em plantegés molt el que volia fer jo amb la meva vida. Tenia 19 anys, era la pretemporada per anar als Jocs, pensava que la vida seguiria, que la meva família hi seria per sempre i ens aniria genial i que tots moriríem de vells. I això del meu germà va ser un cop molt dur al principi perquè no m’ho creia. Vaig estar bastants dies sense dormir perquè no m’imaginava que el meu germà era a punt de morir. No entrava al cap. ‘Si aquesta tarda ha estat amb mi’. I després li donaven sis hores de vida. Em preguntava com pot passar això. I em vaig adonar que en un moment se’ns pot acabar aquest xollo que tenim. Des d’aleshores no és que visqui amb por, al revés, visc amb molta alegria però mai se m’oblidarà que aquestes coses poden passar. I després em va passar amb el meu entrenador el 2017. I després just després dels Jocs del 2018, que va ser un mal moment per mi, perquè vaig anar com a abanderat i favorit i vaig caure a primera ronda, vaig arribar a casa i va morir el meu avi... Se’m van ajuntar moltes coses. Però em van fer recapacitar i veure que les coses es poden acabar en un moment. Gràcies a això ho valoro molt més tot. De vegades cal estar preparat perquè si no la vida et clava una hòstia com em va passar a mi. ¿En aquests anys s’ha plantejat parar o deixar-ho? Quan em va passar tot això del meu germà i vaig veure que es podia acabar en qualsevol algun moment és on vaig dir ‘a veure què vols fer’. Si vols fer ‘snow’, ves-hi a ‘full’. I això m’ho vaig escriure i tot. Va, fem-ho i amb mètode de treball. Perquè jo tinc l’habilitat, però crec que el treball és el que m’hi farà arribar. Sé que no tot serà pujada, que hi haurà molts alts i baixos però que el treball serà el que em farà arribar fins allà. Un munt de vegades m’ha passat pel cap si estic fent bé o malament però sempre recordo el moment que em vaig plantejar tot això. Moltes vegades tinc davallades i truco la meva família mig plorant. Tres dies abans del Campionat del Món vaig tenir un dia dolent. La meva família em va trucar molt motivada i em van veure així i em van dir: ‘¿què et passa?’. I jo ‘bé, tinc un dia d’aquests’. Tots tenim dies però cal saber quin és el nostre objectiu i que hi haurà dies dolents però que són passatgers. ¿Fa treball mental i de visualització? Fa anys en feia molt més amb el meu entrenador, el que va morir. I ara ho estic intentant recuperar. L’any passat ja vaig començar una mica i aquest una mica més i sembla que una altra vegada m’està funcionat bé. Potser és això. Seguirem provant-ho. Les preparacions físiques i tècniques són superimportants perquè per molt que tinguis un cap excepcional si no saps fer ‘snow’ no et tiraràs per on em tiro jo. Però tenir el cap per fer aquestes coses i estar en situació és important. Com el que va passar l’altre dia, a la final del Campionat del Món. Jo ja tenia una estratègia per sortir i posar-me en segona o tercera posició i esperar fins al final. Això es treballa. La visualització m’ajuda moltíssim, és superimportant. No tenim gaire temps per aprendre’ns les pistes i el treball de visualització és molt important. I també tinc rutines al matí i la nit per activar el cos, que m’ajuden a centrar-me en el meu cos, en la respiració i el que he de fer. La carrera del Mundial la tenia supervisualitzada, en cap moment vaig veure que se m’escapava l’or. Ve de molt treball de visualització. Calienteeeee🔥 is what we call that show we got to witness at the World Champ's big final of men today🔥 with @lucaseguibar 🇪🇸 battling it out until the very finish line for the gold 🥇, Alessandro Haemmerle🇦🇹 taking silver 🥈 and 19-year-old Eliot Grondin🇨🇦 bronze🥉 pic.twitter.com/cuhXyi3Avr — fissnowboard (@fissnowboard) 11 de febrero de 2021 ¿Quants milions tindries al compte si et donessin un euro per cada vegada que t’han preguntat que fas surfejant a la neu en lloc de fer-ho sobre les onades de La Concha? (Rialles) Tindria molts diners. ¿Els Jocs li’n deuen una a Pequín 2022? No sé si me la deuen o no, als Jocs s’ha de lluitar. S’ha de lluitar, treballar i tenir una mica de sort, com jo l’altre dia. Si guanyes la general de la Copa del Món [com Eguibar al 2014-2015] és que has sigut fort tota la temporada; guanyar com jo l’altre dia és un dia cada dos anys i els Jocs un dia cada quatre. Jo continuo treballant moltíssim i més després d’aquesta empenta i serà el que hagi de ser. Si no és a Pequín, ho intentaré quatre anys després i ja està.

Lucas Eguibar, un campió en el nom del seu germà

L’accident del seu germà abans dels Jocs del 2014 i la mort del seu entrenador abans dels del 2018 van truncar la seva preparació olímpica i van marcar la vida de l’‘snowboarder’ donostiarra, que acaba de guanyar el Mundial

«De vegades cal estar preparat perquè si no la vida et clava una hòstia com em va passar a mi»

«Tres dies abans del Campionat del Món vaig tenir un dia dolent. Moltes vegades em passa i truco la meva família mig plorant»

«La carrera del Mundial la tenia supervisualitzada, en cap moment vaig veure que se m’escapava l’or»

El més llegit