Kharlamov, el fill de Begoñita

El 13 de juny del 1937, amb les tropes de Franco a punt d’entrar al País Basc, Carmen Orive Abad, que tothom coneixia a Bilbao com ‘Begoñita’, va pujar al port de Santurtzi a l’‘Havana’, un vaixell de càrrega que la portaria fins a Sant Petersburg. Amb ella viatjaven 1.495 persones més, nens i joves sobretot, procedents de la zona republicana i a qui les famílies tractaven d’allunyar dels perills de la Guerra Civil. Se’ls va conèixer com ‘els nens de Rússia’ i alguns ja no tornarien mai a casa. Carmen Orive, que tenia 10 anys llavors, va desembarcar nou dies després a Rússia i va ser traslladada a Moscou, on es va criar amb una família russa. Uns anys després, poc després de la Segona Guerra Mundial, durant la visita a una sala de festes moscovita, la Carmen va conèixer Boris Kharlamov. Era un torner que havia entaulat amistat amb la comunitat basca que havia emigrat a Rússia i solia anar a aquell local per mantenir el contacte. El Boris i la Carmen es van enamorar i no van tardar a prendre la decisió de casar-se. En honor de Chkalov Tenien el just per viure i van fundar una llar a la qual no van tardar a incorporar-s’hi nous membres. El gener del 1948 va arribar el primer dels seus fills. El seu naixement va resultar tota una aventura. La Carmen va donar a llum al cotxe del Boris perquè s’havia posat de part i a la parella no li havia donat temps a arribar al centre hospitalari. La Policia, alertada per la situació, va arribar quan el nen ja havia sortit del ventre de la seva mare. «Es dirà Valeri en honor a Valeri Chkalov», va dir l’orgullós pare als agents que assistien l’escena. Chkalov era un dels grans herois de la Unió Soviètica gràcies a les gestes que havia protagonitzat com a pilot aeri. Feia deu anys que havia mort en un accident que no havia quedat mai aclarit, però les autoritats russes i el poble veneraven la seva figura. El petit Valeri, des de molt jove, va mostrar la seva habilitat i capacitat per a l’esport. El seu favorit era l’hoquei sobre gel. Tenia 14 anys quan va ser admès a l’escola que tenia el CSKA de Moscou. Era amb diferència el club esportiu més gran del país, tenia seccions de qualsevol modalitat i els seus equips eren sempre una referència. Valeri Kharlamov va ingressar a la secció d’hoquei, tot i que el responsable tècnic, Anatoli Tarassov, va desconfiar d’ell al principi perquè era massa petit. Amb poc més d’1,70 i encara lluny dels 80 quilos era massa lleuger per a un esport on el contacte físic té la seva importància. Fúria llatina Però el jove ho va compensar amb talent i velocitat. Patinava com ningú. Era endimoniadament ràpid, el seu canvi de ritme era enlluernador i anotava amb relativa facilitat. Tampoc li faltava caràcter a la pista. Callat i introvertit, es guardava la majoria de les seves opinions, però amb l’estic a la mà semblava transformar-se. Els que el coneixien atribuïen aquesta fúria a la pista a la sang llatina que li corria per les venes. La seva arribada a l’elit era imparable més enllà dels prejudicis que pogués despertar per la seva talla. Després d’una breu cessió en un conjunt més modest que va servir per convèncer els escèptics, el 1968 va pujar al primer equip, del qual ja no es mouria mai més. La seva explosió no es va quedar allà, perquè al cap de pocs mesos va ser convocat per la selecció de l’URSS per formar el que per a molts és l’equip més gran de la història d’aquest esport. La Red Army va col·leccionar títols en una dècada de veritable somni. Al CSKA, poc després de la seva arribada, el tècnic va provar una línia formada per Valeri Kharlamov, Vladímir Petrov i Boris Mikhaïlov que marcaria el seu temps. En els següents 11 anys acumularien vuit medalles d’or, dues plates i un bronze al Mundial que es disputava cada temporada. Però la glòria màxima per als russos estava als Jocs Olímpics, la cita inexcusable per a ells. El 1972, a Sapporo, durant la seva primera experiència, van arribar a la final contra els Estats Units. En ple context de la Guerra Freda, que immediatament es traslladava a qualsevol competició esportiva, el triomf era una necessitat nacional. I no van fallar fent bo el pronòstic. L’URSS es va penjar l’or i el millor en l’enfrontament contra els nord-americans va ser Kharlamov. Al tornar del Japó ja era una absoluta celebritat, un símbol per al país. La sorpresa dels canadencs La cita de Sapporo el 1972 se la va perdre el Canadà, ja que tots els seus jugadors eren professionals a la NFL (en aquell moment estava prohibida la seva participació) i van triar quedar-se a casa abans que presentar un equip que no els feia justícia. Per compensar-ho van desafiar els russos a una sèrie de vuit partits (la meitat a cada país) per resoldre quin era el millor equip del món. Va ser allà on els canadencs van descobrir la magnitud d’aquell prodigi que era Kharlamov. En el primer partit la seva exhibició va provocar una commoció al país canadenc, i els informatius televisius i periòdics van obrir amb la inesperada derrota d’un equip que creien imbatible i amb el recital d’aquell petit jugador que patinava a una velocitat mai vista. La primera derrota va pujar el nivell i l’agressivitat dels següents enfrontament entre les dues seleccions. Es va arribar a superar el límit en alguns moments. Kharlamov va patir la fractura d’un turmell en el sisè partit després de rebre una desproporcionada entrada per part d’un rival, Bobby Clarke, i es va perdre la resta de la sèrie, que, fins aquell moment, registrava tres victòries de l’URSS, un empat i una derrota. L’opinió pública canadenca va considerar aquell fet com un deshonor per a l’hoquei del seu país. Sense Kharlamov a la pista els russos van perdre els tres últims partits contra el Canadà. Clamor popular Quatre anys després es va repetir la història. Una altra medalla d’or olímpica després de guanyar 4-3 a Txecoslovàquia a la final. Kharlamov va fer el gol definitiu. Una altra vegada els fastos, la glòria, les abraçades dels dirigents russos, el clamor popular. I una altra gira per enfrontar-se en aquesta ocasió als professionals nord-americans, que també volien participar del festival. Van tornar els recitals i també els cops. Aquesta vegada va ser Ed Van Impe el que el va atacar amb una violència desmesurada. Allò només va servir perquè la seva figura s’engrandís més. Era l’ídol dels nens russos. Un jugador colpejat pels rivals americans, incapaços de frenar el seu talent i la seva velocitat. Allò era un caramel per als òrgans de propaganda soviètics, que esbombaven l’assumpte amb alegria a tota hora. Però les gires i els enfrontaments davant els professionals també van servir perquè la NFL mirés de reclutar el jugador del CSKA. Els Philadelphia Flyers li van oferir un contracte de 1.200.000 dòlars a l’any per incorporar-lo al campionat. No hi va haver gran debat sobre l’assumpte. Kharlamov va tancar aquesta porta immediatament, malgrat que li estaven oferint la possibilitat de resoldre la vida. També era conscient que les autoritats del seu país no consentirien mai la seva sortida per caure a les xarxes del capitalisme nord-americà. Públicament va al·legar que el seu desig era continuar defensant la samarreta del CSKA i de la selecció del seu país, i que la Lliga professional era massa violenta i no es jugava l’hoquei net i àgil dels països de l’Est. Derrota amarga Encara acudiria a una altra cita olímpica, el 1980, on va conèixer l’amarg sabor de la derrota. A Lake Placid els universitaris americans van aconseguir el que es coneix com el ‘miracle de gel’, van derrotar l’intocable equip vermell. Kharlamov sempre es va retreure aquella derrota per no haver estat al millor dels seus nivells. Després de la derrota va tenir un temps de descans en la selecció. Els responsables de la federació volien començar a provar gent jove per anar preparant el relleu generacional. Durant una d’aquestes concentracions va tenir un accident terrible amb el cotxe, un Volga al qual havia tingut accés com a heroi que era del país. La seva dona, que anava al volant, va perdre el control per culpa del gel que hi havia a la carretera que va de Moscou a Sant Petersburg. La parella va morir gairebé a l’instant a l’estavellar-se contra un camió. Cop mortal La dramàtica notícia va ser un cop mortal per a l’esport rus, que perdia de manera inesperada un dels seus grans mites als 33 anys. El CSKA de Moscou i la selecció van retirar per sempre la samarreta amb el dorsal 17, que Kharlamov havia convertit en llegendari. Van acordar que només podria tornar a vestir-la el seu fill, que havia començat a jugar a l’hoquei, si es feia creditor d’aquest privilegi. Carmen Orive, ‘Begoñita’, havia assistit orgullosa a la transformació del seu fill Valeri en llegenda del país que la va acollir quan era una nena. No va poder suportar el dolor de perdre tan aviat el seu fill gran. Només uns mesos després de l’accident va morir a casa seva a Moscou. Diuen que de pena.

El més llegit