Amber Mirambell: «Com més extremes són les condicions, millor per a mi»

A les portes de disputar el seu onzè Campionat Mundial de skeleton, que comença aquest divendres, Ander Mirambell (Barcelona, 1983) viu una segona joventut esportiva o una tercera, com ell diu entre rialles. Amb 37 anys i després de tres lustres donant batalla, el primer pilot europeu a conquistar dues Copes Amèrica segueix posant el seu trineu a més de 130 km/h i freqüentant els 15-20 primers llocs de la classificació. «El meu nivell mental ha millorat molt», afirma Mirambell, després de completar la seva carrera número 90 a la Copa del Món, una gesta que expliquen molt pocs. Pendent sempre del que fa l’Espanyol i immers en projectes diversos (va presentar el programa de televisió ‘Insólitos’ i ara està al capdavant de ‘Zumbados’), el català conversa amb EL PERIÓDICO sobre aquesta temporada en què, a més, intenta conciliar la competició amb la criança del seu fill Kai. ¿Està vivint una segona joventut? ¡Segona o tercera! (Rialles) Estic vivint una cosa que ni havia somiat. El meu objectiu, al començar la temporada, era ser entre els 20 millors. Però l’altre dia, a Saint-Moritz, vaig ser l’únic pilot a fer les dues baixades a 134 km/h. Una carrera així és per al·lucinar. Suposo que és fruit de la necessitat, de la gana, del voler competir sempre. Un ja no assumeix les carreres com quan tenia 23 anys, el físic no és el mateix, però es compensa amb el pilotatge i l’experiència. Com més extremes són les condicions, millor per a mi. Ho està fent des del 2005. Pocs pilots tenen tanta corda. És cert que som molt pocs els que fa tant temps que competim a aquest nivell. El que ens diferencia els pilots de la generació del 82-83-84 dels actuals és que dominem més el pilotatge. Ells són més velocistes, van més ràpid, però no tenen tanta tècnica de pilotatge. ¿A què atribueix aquest nou pic en la seva carrera? És una combinació de pilotatge, qüestió mental i de tenir un material competitiu. ¿Què ha canviat en el mental? El meu nivell mental ha millorat molt. Faig hipnosi, visualització, preparació mental per anar tranquil al trineu. És un tema de coco, d’estar relaxat i, així, quan hi ha una nevada com la de l’altre dia, en lloc de posar-me nerviós, m’ho prenc com un repte, com si fos un nen petit; és màgic. ¿Què ha fet per aconseguir aquesta millora? Aplicar a l’skeleton tècniques de relaxació i de visualització; treballar els ulls per percebre cada vegada més estímuls i, per tant, tenir més informació. ¿Com ho ha aconseguit? A través de la hipnosi, que he treballat amb el mentalista Luis Pardo. Vam fer un pla, un protocol per treballar el subconscient. A les carreres, hem de prendre decisions en dècimes de segon sobre coses imprevistes. Poder fer-ho sense por és molt important. ¿Podria posar-ne un exemple? Quan baixes a 140 quilòmetres per hora i el trineu rellisca o la pista és massa ràpida, pots acabar a l’hospital. Si prens la decisió correcta, la cosa pot canviar. La capacitat de decisió es pot treballar amb la hipnosi i les lesions, també. ¿Continua treballant amb aquesta tècnica? Per una qüestió econòmica, ara intento fer autohipnosi amb tot el que he après. Sempre mirp d’invertir en mi mateix, afegir eines a la meva motxilla: quantes més eines, més capacitat per solucionar problemes i més capacitat de gestió davant imprevistos o quan la situació es complica. Parlava de material competitiu, ¿té més mitjans que en temporades anteriors? El trineu que tinc ara és de gamma mitjana; amb els recursos que té la Federació, és el màxim a què podem aspirar. Però el que ens està funcionant és que hem simplificat les coses: pel coronavirus, ens han reduït els entrenaments i només en tenim dos. Si provo moltes coses, em pot dificultar les eleccions. Aquesta temporada no és per provar: tenim un dia menys d’entrenament, grups bombolla, som 20 per grup i no veus els altres. S’ha de simplificar. És a dir, que continua tenint menys mitjans que la majoria dels seus rivals. Sí i el més fàcil és queixar-se, però jo prefereixo utilitzar aquesta energia a fixar-me en el que fan els altres i intentar evolucionar. La Gran Bretanya, per exemple, té 1.400.000 euros de pressupost. Aquí, en tenim per cobrir viatges, fisioterapeuta i material. No tenim recursos per a un entrenador; jo soc el meu propi entrenador. Altres equips tenen cinc o sis persones en el seu ‘staff’. La queixa no em farà evolucionar. A part del nombre d’entrenaments, ¿quines altres coses ha canviat el coronavirus? Ara no anem a hotels, sinó que tenim apartaments, seguim un protocol i viatgem en furgoneta per poder-nos canviar allà i mantenir la nostra bombolla. L’altra setmana va ser la primera, de totes les que portem, que no hi va haver cap positiu entre les 120-30 persones que mou la Copa del Món; passem tres tests per setmana. ¿I en el terreny personal? Ha sigut bastant complicat i dur perquè tinc un petit de poc més d’un any i hem estat bastant aïllats, veient la família al carrer. Anava a entrenar-me, tornava a casa i anava a comprar, poc més. ¿Com concilia la paternitat amb la competició? No és fàcil. Al desembre, quan vaig marxar, el Kai encara no caminava; ara sí i m’he perdut tot això. La nostra societat encara no està preparada per afrontar com ho hauria de fer moltes de les coses que implica la maternitat i la paternitat. En el nostre cas, la Irina, la meva parella, és qui s’ha ocupat principalment de la criança del Kai fins ara. Ella és entrenadora de sincronitzada i, ara, pel coronavirus, té més complicat treballar perquè alguns dels seus projectes eren a Sud-amèrica. Més endavant, em tocarà a mi. ¿I l’experiència de la paternitat per si mateix? És brutal i complexa. Al·lucino amb la interacció que el Kai té amb mi: intenta tocar-me a través de la pantalla de la televisió. Quan em trec el casc, em saluda. I quan surt el següent pilot, es posa a plorar perquè em vol continuar veient. La part complexa és que, aquest primer any, els llaços que el nen té amb la mare no els té el pare, tu has de trobar el teu lloc i és difícil. S’ha d’aprendre a saber quan s’ha d’estar darrere, al costat o a davant. Vostè no viu de l’skeleton. ¿En quin punt està laboralment? Sobrevisc. Ja no estic a la Lliga Sports, el projecte on vaig ser del 2014 al 2020. Són moments complicats i, econòmicament, estic en mode reserva perquè no tinc una feina estable, si bé he tingut ofertes diverses que, per un motiu o altre, no s’han doproduït, com ser director general d’un club de Segona Divisió. Malgrat això, ¿li queda corda per a estona a l’skeleton? Seguir dependrà de les lesions, que tingui motivació i que sigui competitiu. Si m’arrossego físicament, no estic motivat o no soc competitiu, pararé. El més difícil són les lesions, perquè no depenen d’un, i és el que porto pitjor. ¿Es planteja treballar per a la Federació quan deixi la competició? Si hi ha un projecte que, econòmicament, sigui conforme amb el mercat, m’agradaria. He tingut ofertes de països que poden aspirar a medalles i això és motivador i temptador. La Federació Internacional també vol que estigui dins de l’organització de les competicions l’any que ve. L’objectiu és aconseguir una competició més justa i espectacular. No tot són els diners, el projecte m’ha de motivar també. Ja lidera un projecte per trobar joves que el puguin succeir. ¿Com està funcionant? És un projecte que em feia molta il·lusió i n’estic molt content. A l’octubre va començar la nova promoció. Es van presentar 35 persones, unes 10 o 12 van competir a la Copa d’Espanya a Innsbruck, i tenim tres noies i tres nois prometedors. Algun ha aconseguit ficar-se en el top 20 a la Copa d’Europa. Digui’m per acabar, ¿està patint molt amb l’Espanyol aquesta temporada? Amb l’Espanyol pateixo bastant, si bé vaig patir més l’any passat. Però la Segona és una divisió molt dura, amb molts partits i, si entres en una mala dinàmica, les coses es poden complicar. Espero que no sigui així i que la temporada vinent estiguem de nou a Primera.

El més llegit