Judit Polgár, la dama dels escacs

Molt abans que ‘Gambito de dama’, la sèrie que parla d’una noia que triomfa en els escacs, es convertís en un fenomen de masses gràcies a Netflix, hi va haver una adolescent hongaresa que va arribar on ningú imaginava una dona, a la selecta i gairebé inaccessible elit dels escacs mundials.‘ Judit Polgár va ser el producte d’un experiment pedagògic que els seus pares van posar en marxa els anys 70. Tot va resultar excepcional a casa seva. Fins i tot la manera de conèixer-se els seus pares. En Laszlo i la Klara eren dos professors –ell, hongarès; ella, ucraïnesa– que van mantenir durant anys una relació purament epistolar. Tenien en comú la seva tasca pedagògica i l’ànsia per conèixer, per innovar, per descobrir. En aquelles cartes setmanals descrivien les seves experiències i inquietuds, els problemes que es trobaven diàriament, i debatien sobre la manera de resoldre’ls. L’interès professional va començar a convergir amb el personal. En Laszlo desenvolupava en els seus correus una idea que li rondava des de feia temps: la possibilitat de convertir un nen absolutament normal, sense cap qualitat especial, en un geni. Segons ell només feia falta generar les condicions ideals, contradient d’aquesta manera l’opinió majoritària dels qui creien imprescindible una predisposició natural. La petita de tres germanes En Laszlo i la Klara van decidir llavors experimentar junts aquest camí. Es van casar mentre l’hongarès realitzava el servei militar i, després de superar no poques dificultats, es van instal·lar a Budapest. Ja estaven preparats. Ara es tractava de començar a tenir fills i posar en pràctica les seves teories. Van tenir tres nenes (la Susan, la Sofia i la Judit) entre el 1969 i el 1976, any del naixement de la petita. Els Polgár van prendre la decisió que les tres nenes serien educades per ells a casa seva i que només es presentarien als exàmens al final de cada curs. No trepitjarien l’escola. Estaven legalment autoritzats a triar aquest camí, tot i que les autoritats educatives hongareses no van tardar a mostrar la seva disconformitat amb la mesura. Van ser moltes les reunions que hi va haver a casa seva, on s’instava els Polgár a corregir aquesta decisió. Però res els va fer moure’s de les seves idees. Les nenes continuarien a casa seguint un estricte programa educatiu,en el qual els escacs tenien un paper fonamental, perquè en Laszlo ho considerava la pedra angular del seu pla. La Susan va ser la primera que va començar a sotmetre’s a durs entrenaments davant el tauler amb el seu pare. Al ser la més gran, passava més temps amb ell i allò no feia cap altra cosa que despertar la curiositat de les seves germanes petites. La resposta sempre era la mateixa: «No podreu estar amb ella o el vostre pare fins que sapigueu jugar com ells». La Judit va evolucionar més ràpid que cap. Els Polgár no van tardar a adonar-se’n. En Laszlo va començar a portar a casa grans mestres que donessin a la Susan el coneixement que ell ja no podia. A tots ells els impressionava la precocitat de la petita, la seva curiositat, les seves preguntes... El model començava a ser un èxit. Les seves notes eren immillorables, i la seva evolució com a jugadores d’escacs, imparables. L’Olimpíada de Tessalònica el 1988 Tot va esclatar en l’Olimpíada d’Escacs de Tessalònica el 1988. Hongria va arribar a la cita amb un equip format per les tres germanes Polgár i una suplent. Els rivals van començar a anomenar l’equip ‘Polgària’. La seva participació va ser un espectacle. Van arrasar els seus rivals i per primera vegada les russes es van quedar sense un títol que semblava ser de la seva propietat. Però l’actuació de la Judit, amb només 12 anys, va ser un absolut esdeveniment. Va aconseguir 12,5 punts del 13 possibles (se li van escapar unes taules en 13 partides) i va ser amb diferència la millor jugadora del torneig. Kaspàrov, que jugava el torneig masculí, va assistir en viu a algunes de les seves victòries. L’encisava aquella criatura que aparentava tanta fragilitat però que després es movia al tauler amb una audàcia semblant. En Laszlo va prendre llavors la decisió que la Judit no tornés a jugar contra dones. Només ho va fer per tornar a guanyar l’Olimpíada del 1990 per a Hongria a Novi Sad. El seu pare considerava que els escacs menyspreaven el talent de les dones i que la millor manera de pressionar-les era prendre el camí contrari. A partir d’aquell moment ja només acudiria a tornejos per asseure’s davant dels grans jugadors del món. I molt més quan poc després, amb només 15 anys, aconseguiria convertir-se en el gran mestre més jove de la història (ja fos home o dona). Judit Polgár trencava en aquell moment un rècord de precocitat que estava en possessió del nord-americà Bobby Fisher, que havia aconseguit aquest reconeixement el 1959. Suposava un altre assoliment impensable que una dona arribés abans a aquesta conquesta que qui era considerat poc menys que un déu dels escacs. Una nena entre homes La petita de les Polgár passa a ser una nena envoltada d’homes a qui s’atreveix a desafiar. En un món que al llarg de la història ha sigut aclaparadorament masculí la seva presència constitueix una revolució en tots els sentits, perquè fins aquell instant no hi havia dones en les grans cites del calendari internacional. No hi havia ni lavabo per a elles. Però des d’aquell moment el món dels escacs es veu obligat a acostumar-se a la presència d’una adolescent hongaresa al costat dels cognoms més il·lustres del tauler com Kaspàrov, Karpov, Anand, Kortxnoi, Kramnik... Aquesta circumstància va augmentar també la pressió per a ella, perquè totes les seves actuacions eren analitzades amb especial cura. I es va enfrontar a l’inevitable masclisme dels qui veien la seva presència com una molesta intromissió. Les seves victòries es menyspreaven, els seus errors es magnificaven. Ella fins i tot portava a l’extrem la classe de roba que triava per jugar. Pantalons, jerseis amples, res de faldilles o escots, perquè a ningú se li ocorregués esgrimir la idea que mirava de descentrar els seus rivals. En la seva adaptació al nou medi tampoc no la van ajudar gaires dels seus rivals, instal·lats en els vells dogmes. Precisament un dels més hostils va ser qui més podria haver-li facilitat el seu aterratge en l’elit: Garry Kaspàrov. El campió del món, quan se li va preguntar per la presència de Polgár entre els millors del món, va arribar a dir que «les dones són dèbils jugadores que no estan preparades per als escacs». El més trist de l’afirmació és que segurament l’‘ogre de Bakú’ no feia res més que manifestar el sentiment majoritari dels seus companys de professió i de molts dels responsables dels escacs mundials. El problema per sostenir aquest argumentari és que Judit Polgár era un tro davant del tauler que sorprenia tots els analistes per la seva agressivitat. La curiositat del principi va donar pas a un veritable interès, perquè l’hongaresa era la protagonista de moltes de les partides més atractives dels grans tornejos. Jugava bé i guanyava. Tant que va acabar per entrar el 1994 en el Torneig de Linares (el Wimbledon dels escacs), en què es veuria les cares directament amb els millors del món i també amb Kaspàrov. La trampa de Kaspàrov Durant el duel amb el campió del món es va produir un incident que va condicionar la relació entre tots dos. Després de 35 moviments el de Bakú tenia un lleuger avantatge sobre el tauler tot i que tots dos estaven apressats pel temps. Llavors Kaspàrov va agafar un cavall, el va moure, els seus dits van deixar anar la peça i van tornar a agafar-la immediatament per corregir el que seria un clar error i posaria en perill la partida. Polgár, de només 17 anys, va moure el cap buscant l’àrbitre o qualsevol que hagués advertit la maniobra del campió del món. Kaspàrov no es va immutar. La partida va continuar i la victòria va caure del costat del favorit. Polgár va ser incapaç d’aixecar la veu o de presentar una queixa. L’àrbitre va fer com si res no hagués passat. La seva inexperiència la va trair en aquell instant. Només les càmeres de televisió van gravar l’escena i van ser testimonis de la trampa, tot i que l’organització del torneig es va preocupar que no veiessin la llum perquè suposaria una humiliació per al mite. L’episodi va bloquejar Polgár, que només va firmar unes taules en les següents sis partides, mentre Kaspàrov va intensificar les crítiques cap a les Polgár, que va arribar a anomenar «gosses ensinistrades per jugar als escacs». Tres anys va estar sense dirigir la paraula a l’hongaresa. Meitat superba, meitat vergonya pel que va passar a Linares. Però l’hongaresa no es va aturar allà i poc després va aconseguir arribar al vuitè lloc en la classificació mundial. Ningú no havia imaginat mai una dona entre els 10 millors del planeta. Tots els campions del món que van coincidir en el seu temps van arribar a perdre en algun moment amb l’hongaresa. Només li faltava Kaspàrov, però ella va tenir la paciència d’esperar per aquell moment. La revenja i l’adeu Va succeir anys després, el 2002, després que el de l’Azerbaidjan es disculpés personalment i públicament per moltes de les barbaritats que havia dit en el passat. Aquell any, durant el torneig ‘Rússia contra la resta del món’, Judit Polgár, després d’una ferotge baralla, va fer inclinar el seu rei. El cercle ja estava tancat. A partir d’aquell moment va començar a donar prioritat a altres aspectes de la seva vida, com casar-se i ser mare. Mai no s’ha apartat dels escacs, que ensenya i fomenta, a la recerca d’altres noies que siguin capaces d’arribar on un dia va estar ella.

Judit Polgár, la dama dels escacs

La jugadora hongaresa, fruit d'un experiment pedagògic posat en marxa pels seus pares, va ser la primera dona a arribar als deu primers llocs del rànquing mundial

El més llegit