Jo li vaig parar una falta a Maradona

Una anècdota em persegueix, i no m’importa en absolut; l’aprecio com a un amic a qui fa temps que no veus: jo li vaig parar una falta a Diego Armando Maradona. Va ser en una patxanga, un ‘picadito’ com diuen els argentins, a l’Havana, el juny de l’any 2000. Deurien ser gairebé les nou de la nit, perquè segur que a Maradona no li agradava matinar i el partit va començar cap a les set de la tarda. No era un dia gaire lluminós, el cel tenia el color gris de la temporada de pluges caribenya i la llum del sol s’anava apagant. Maradona m’havia fet ja un parell de gols i l’àrbitre, un mulat panxut entrat a la seixantena que havia sigut internacional en el seu temps, havia xiulat una falta a favor de l’equip de Maradona i els seus amics a la frontal de l’àrea. Maradona va plantar la pilota en el punt en què li va venir de gust. Jo vaig col·locar la barrera, en la qual destacava el meu amic Emile, un holandès murcià i pèl-roig de gairebé dos metres, al costat del pal llarg i em vaig disposar a protegir l’altre. Va sonar el xiulet i la pilota es va dirigir a mitja altura cap a mi, va botar abans d’arribar a la porteria i, amb una visibilitat pèssima, vaig aconseguir rebutjar-la, però no vaig seguir els manuals i la pilota va quedar solta. Va aparèixer el seu representant d’aquell moment, Guillermo Coppola, i, estant jo vençut, va anotar el gol que menys em va doldre rebre. Li acabava de parar una falta al Déu del futbol. De l’agressió a l’‘asado’ En aquella època jo estudiava al Col·legi Espanyol de l’Havana. Vivíem a Cuba perquè el meu pare treballava al Consolat d’Espanya i aquell mes de juny estava en plens exàmens de juny de tercer de BUP. Era un estudiant molt aplicat, però quan va sorgir l’oportunitat de jugar amb Maradona, vaig guardar els apunts sense pensar-m’ho. Un curs per sota del meu estudiava la filla del camarògraf argentí de l’agència Reuters a qui Maradona va agredir en les seves primeres setmanes a l’illa, quan el va sorprendre sortint del supermercat del carrer 70, l’únic decent en aquells dies de període especial, com anomenaven els cubans a la crisi econòmica posterior a la caiguda de la Unió Soviètica. Després de la baralla, Maradona i ell es van fer íntims. L’astre passava literalment tot el dia a casa seva, banyant-se a la piscina, endrapant ‘asados’ interminables o mirant partits per cable (veure foto). Patxanga amb la premsa Un dia, Maradona, que tenia una relació d’amor odi amb la premsa, va decidir que, aprofitant la visita d’alguns amics seus argentins (entre els quals hi havia Rodrigo Bueno, el cèlebre autor del ‘hit’ ‘La mano de Dios’), tenia ganes de jugar un partit. I com que tenia totes les portes del règim obertes i una alfombra als seus peus es va organitzar al Pedro Marrero, l’històric estadi de futbol d’una illa en la qual abunden els camps de beisbol, un partit entre l’equip de Maradona i els seus amics i l’equip de la premsa. La fortuna va voler que l’equip de la premsa no tingués prou jugadors, i Jorge, un company de classe costa-riqueny el pare del qual era periodista i a qui mai estaré prou agraït, ens va trucar per completar l’equip. Jo, que havia sigut porter en la meva infància, vaig buscar els guants al bagul dels records i vaig preparar la motxilla amb el nerviosisme d’una nòvia el dia abans del ball de graduació. El dia del partit vam anar al camp una hora abans com a mínim, i ens vam canviar molt ràpid per trepitjar la gespa al més aviat possible i veure el Diego pilotejar. Però al sortir del vestidor ens van avisar que la divinitat venia amb retard. L’espera va ser llarga, digna d’una estrella del rock al festival estiuenc de torn, però va valer la pena. Una hora després, a la llunyania, baixant per una escala llarguíssima, es reconeixia la figura d’un jugador baixet i una mica rabassut acompanyat de tres o quatre amics. Al passar, ens va anar saludant un a un, i recordaré tota la vida que va jugar tot el partit amb les seves mítiques botes Puma descordades. Tenia els peus i els turmells tan inflats i deformats que no podia calçar-se’ls del tot. «Al Diego no se’l defensa» Del partit en recordo alguns detalls: Maradona no jugava per jugar. No en sabia. Ho protestava tot, i celebrava els gols com si allò fos una eliminatòria a partit únic. Emile, el meu amic holandès i murcià, un jugador impecable i un portent físic, també era competitiu i, després d’un parell de jugades en les quals va pressionar a Maradona i el va pressionar una mica, Coppola se li va acostar i li va dir: «Papá, al Diego no se’l defensa». Es va passar la resta de partit jugant com a lateral. A l’acabar el partit, tots els jugadors ens vam reunir a la grada al voltant de l’astre, i mai oblidaré el que em va dir, fent-me l’ullet: «Molt bé flac, molt bé». Uns minuts més tard el vaig deixar petrificat quan vaig treure una foto seva dels seus dies com a barcelonista i li vaig demanar un autògraf. Em va mirar com si hagués vist un fantasma. Guardo la foto com un tresor. Uns mesos després de la patxanga, el meu millor amic, un madridista empedreït que s’ho va perdre per l’enèsim càstig patern, em va trucar després de l’institut per dir-me que Mercedes, la filla del camarògraf, l’havia convidat a veure la final de la Copa Intercontinental entre el Reial Madrid i Boca Juniors a casa seva, abans de classe, i que Maradona hi seria. La seva cara a l’arribar amb les ulleres de matinar a la primera hora de llatí era un poema: Riquelme i Palerm els havien donat un bany. I em va explicar amb cert menyspreu, que Maradona, que ja li queia malament pel seu passat culer, havia celebrat el triomf a la seva cara com un barra brava. Pur Maradona.

Jo li vaig parar una falta a Maradona

Crònica d'un partit amistós amb l'astre argentí jugat a l'Havana l'any 2000

El més llegit