Els pares opinen: «Si l'esport és salut, ara és més necessari que mai»

«En uns dies passem de la il·lusió que el Iago s’havia d’enfrontar a l’Espanyol a quedar-nos sense futbol». Sergio Hernández és el pare del Iago i l’Iván, dues simpàtiques criatures que juguen a la UE Cornellà i a qui resulta difícil veure sense una pilota sota el braç. Com a tantes llars amb nens, la suspensió de la competició i, pocs dies després, també dels entrenaments pel repunt de positius de coronavirus de la segona onada va ser un autèntic cop que els pares miren de gestionar com poden, en l’emocional, el físic, l’econòmic i fins i tot el laboral. «Es van emportar una gran desil·lusió. El Iago sobretot estava molt indignat, deia que per què la gent no es posa la mascareta i compleix les normes, que ells les compleixen totes,» explica el Sergio. No li falta raó. Els més petits accepten sense queixar-se passar fins i tot 7 i 8 hores a l’escola amb la mascareta posada. Quedar-se, malgrat l’esforç, sense el premi del futbol resulta frustrant i injust. Víctor Luque milita al prebenjamí de l’UD Viladecans. Als seus 7 anys, malgasta una vitalitat que el futbol ajudava a canalitzar. «Ha assumit resignat la situació, però notem que està més nerviós −explica el seu pare, Sergio−. Quan té entrenament, les tardes van millor. Fa activitat física, es desfoga, està amb els seus amics, té una rutina. Li han tret i és un pal». No és estrany veure’ls aquests dies a la porta de casa seva amb una porteria i uns cons. «De vegades també ho fem a casa i, clar, la fem grossa», reconeix mirant de reüll a la seva dona, la Sheila. Sessions de Zoom i reptes online Les videotrucades grupals amb els seus entrenadors i companys i els reptes que els plantegen a tall d’entrenament (tirar bitlles amb una pilota, encistellar en una paperera) són una manera de no perdre el vincle amb el club i amb els seus companys. «Li agrada participar i sentir que està amb l’equip. S’alegra de veure els seus companys. La gran majoria no són de la seva escola, així que només els veu al futbol. Té ganes de tornar», explica el Sergio. «No em preocupa gaire perquè seran només uns mesos i el menor sacrifici que podem fer és aquest −opina l’Ariadna, la mare del Víctor Minga, infantil del Vilanova−. Però amb una Play a casa costa desenganxar-lo de la màquina». Un problema a què s’enfronten molts pares. «A casa meva no hi ha Play. ¡Les odio! −explica la Nuria, la mare del David Rodríguez, de la UE Sitges−. Tenim molts jocs a casa, però em fa molta pena la situació, s’està perdent uns anys molt importants». Per a ella, tenir el seu fill a casa totes les tardes a casa «és tot un repte», però confessa: «A mi m’encanta, ¡més estona junts!». En alguns casos el maldecap és encara més gran, ja que aquella hora d’entrenament era la que necessitaven els pares per completar la jornada laboral. El pare de l’Hugo Recio, infantil de l’Escola de Futbol Gavà, no arriba a tenir aquest problema, però sí que reconeix que s’ha hagut d’«adaptar». «Les estones d’entrenament els aprofitàvem per fer encàrrecs i coses», admet José Antonio. La decisió de prohibir els entrenaments també va tenir efectes econòmics. Alguns clubs han deixat de cobrar (o han tornat el pagament) mentre no hi hagi activitat, però d’altres no. «El nostre club [UD Viladecans] ens va explicar que estava en joc la seva sostenibilitat, i ho entenc. Confiem a tornar a la normalitat. Si per no pagar ara unes quotes tancarà el club i després el meu fill no hi podrà anar, serà pitjor encara», reflexiona Sergio Luque. «Cal ser flexibles i entendre que no és una mala gestió del club. És una situació d’urgència i extrema i fan el que poden. Continuen tenint unes despeses, i com vull que quan això acabi els meus fills continuïn jugant, no em sap greu pagar», raona Sergio Hernández. La comprensió cap als clubs és més o menys unànime. Més crítiques ha rebut la Federació Catalana de Futbol per haver apressat les famílies a pagar l’import de les fitxes i l’assegurança obligatòria per disputar algun amistós i que de seguida s’anunciés la cancel·lació de les lligues. «Va caldre pagar corrent i a les dues setmanes es va parar tot. Es podien haver esperat una mica», protesta Loli Muñoz, mare de la Yaiza, una de les jugadores del cadet del Cervelló, que aquesta temporada estrena equip femení. Per a elles, la frustració ha sigut doble. El debut haurà d’esperar, no se sap quant. El doble pal a les noies del Cervelló «Havien començat un nou projecte amb moltíssima il·lusió i ganes. ¡Tant de bo fos així per a tot!», explica la Loli. «Anàvem als entrenaments amb molta il·lusió de disfrutar, conèixer gent. I que et diguin de sobte que ja no pots entrenar és una desil·lusió», relata la mateixa Yaiza, de 14 anys, que té clar que s’haurien de reprendre, com a mínim, els entrenaments. «Seguíem unes mesures de prevenció: distància, presa de temperatura a l’entrar, fitxar per poder fer un seguiment si surt un positiu... Al parc estan jugant a futbol i no hi ha cap control, veig més segur fer-ho en un club». Elda García reconeix que el seu fill Bruno està «ansiós» per tornar a entrenar-se amb l’Atlètic Vilafranca i el Tecnificació Gavà, i que nota en ell un «desgast mental» natural en qualsevol persona, i més en un nen. El Bruno «està conscienciat i entén les mesures, però troba a faltar els seus companys, compartir rialles i experiències», explica. Però no s’atreveix a ser taxatiu pel que fa a la tornada: «Potser podrien tornar a entrenar sense disputar partits, sembla que els contagis en el futbol base eren molt pocs, però ningú pot saber com estaríem ara si no haguéssim parat». «Si paren totes les activitats no essencials, és correcte que també pari el futbol», opina Julio Bonillo, malgrat prendre’s molt seriosament l’activitat dels seus fills, l’Ariel i el Julio, que juga al Tecnifutbol Tarragona: «A casa fan exercicis de cardio i bicicleta estàtica i els regulem una mica l’alimentació, perquè ja no cremen el mateix». La Marisol, sanitària que té el seu fill confinat per un positiu a la seva classe, creu que l’aturada era innecessària. «La probabilitat de contagi a l’aire lliure és molt menor i, en canvi, mentalment per a un nen és necessari fer algun esport i socialitzar amb nens diferents dels de l’escola». La vida social dels pares ’La salut és el primer’ és un dels axiomes més repetits en aquests mesos de pandèmia. José Antonio Recio l’uneix a un altre per filar un argument: «Si l’esport és salut, ara és més necessari que mai». I no només per als nens. «A ells els han tret el seu oci i als pares també −admet Sergio Hernández−. Ens han tret la poca vida social que fèiem en aquests moments. Quan tens un fill que juga a futbol, la teva vida gira entorn d’això».

Els pares opinen: «Si l'esport és salut, ara és més necessari que mai»

Les famílies noten els nens desil·lusionats, frustrats i més nerviosos amb el veto als entrenaments

Videotrucades grupals i exercicis online miren de mantenir el vincle amb el club i entre les criatures

El més llegit