L'edat és el que menys importa: campions més enllà dels 30

És evident que estem parlant d’esportistes, d’atletes privilegiats. No hi ha dubte que una cosa és rendir, guanyar, ser campió, assolir el cim de la teva especialitat, ser un mestre als 20, 22 o 24 anys i, una altra de molt diferent, mantenir-te en aquesta mateixa posició més allà dels 30 com Roger Federer i Rafa Nadal, com Lewis Hamilton, com Toni Bou, com Eliud Kipchoge, com Cristiano Ronaldo, Leo Messi i Robert Lewandowski, per no parlar de LeBron James. Sense oblidar-nos (bé, ens n’oblidarem un munt en aquesta llista) de la portentosa Serena Williams, 39 anys i els seus 23 grans, ni la futbolista nord-americana Megan Anna Rapinoe, autèntica referència mundial. I ja no parlem si pensem en gairebé els 40 anys d’Alejandro Valverde i dels que van més enllà dels 40, com Valentino Rossi i Kimi Raikkonen, Gianluigi Buffon, el ‘quarterback’ Tom Brady, el boxejador Floyd Mayweather, el senyorial Tiger Woods, i el velocíssim Sébastien Loeb. I si ho voleu, arribem als 58 de Carlos Sainz, pare, i el futbolista japonès Kazuyoshi Miura, que l’agost passat va batre el rècord, amb 53 anys, com a futbolista professional més veterà. I és que, en una mateixa setmana, Nadal, als seus 34 anys, va tornar a donar una lliçó de com mantenir-se no en forma, sinó al vèrtex de la cúspide d’un dels esports més durs, exigents i amb més competència del món; Hamilton, als 35 anys, en el seu temps absurdament criticat per la seva vida tan publicitada a les xarxes socials, va assolir les 91 victòries del ‘Kàiser’ Schumacher en el competitiu món de la F-1 i, a la mateixa edat, el gegant LeBron James no només va guanyar liderant Los Angeles Lakers el seu quart anell de l’NBA, sinó que va ser nomenat millor jugador de la final. Avenços bàsics, no definitius És evident que l’esport d’alta competició, el denominat esport d’elit, s’ha beneficiat en les últimes dècades de tot tipus d’avenços, que han fet possible allargar les carreres professionals dels millors uns quants anys més, però això no significa que guanyar, el que es diu guanyar, ser al cim, sigui fàcil superats els 30. És molt difícil i sacrificat. Per descomptat que l’arribada de grans patrocinadors, l’eclosió de la televisió, l’organització de competicions superprofessionalitzades, els avenços de la ciència, la presència, al voltant d’aquests atletes, d’equips molt professionals, que cuiden que tot estigui programat des de la dieta fins a la preparació física, passant pel descans (vital, segons tots) i la millora de la tècnica han permès que aquests esportistes, gairebé únics, continuïn guanyant o competint al més alt nivell, com li passa al ‘Doctor’ Rossi en MotoGP, que fa més de tres anys que no guanya, però sempre està a punt d’aconseguir-ho. I, a més, es produeix un fet, es genera una virtut, fabriquen una defensa o motivació afegida que consisteix a conèixer el seu cos, saber què els va bé i què els perjudica. Els esportistes ¿grans? ¿veterans? ¿no tan joves? Bé, els atletes experts, més que adults, poden fins i tot entrenar-se més perquè es beneficien d’una millor tècnica i coneixement del seu esport, de la seva especialitat, el que els experts denominen «efectes residuals de l’entrenament acumulat». El poder de la ment Aquesta mateixa setmana, sense anar més lluny, i arran d’aquesta coincidència gairebé astral al sumar-se les gestes, les proeses, les victòries emblemàtiques i més enllà dels trenta de Nadal, Hamilton i LeBron, totes elles, com podeu comprovar, en tres dels esports més vistosos, importants, multitudinaris, impactants i exigents que existeixen, el diari ‘La Gazzetta dello Sport’ va preguntar als seus lectors, a la seva web, quina gesta consideraven que era més rellevant i/o tenia més mèrit, si els 13 Roland Garros del noi de Manacor, les 91 victòries del noi de Stevenage (Regne Unit) o el quart anell de l’estrella dels Lakers (un amb Los Angeles, un altre amb Miami i un altre amb Cleveland). Amb més de 17.000 vots en només 20 hores, Nadal va obtenir el 53% dels vots, mentre que LeBron James va acaparar el 35% dels clics i el veloç Hamilton, només el 12%. «És evident que el primer punt d’arrencada de tots aquests esportistes, bé, no només dels que triomfen i arriben a l’elit mundial, sinó també dels que allarguen la seva carrera esportiva durant molts anys en llocs d’honor, és la seva precocitat, el seu talent innat, que, si no va acompanyat de preparació física, psíquica i bones decisions, no serveix de res», comenta el psicòleg esportiu Xavi Lucas. «En aquest sentit, és importantíssim l’autoconeixement a nivell psicològic per saber quines són les teves virtuts i on és el teu propi límit». És molt clar, assenyala Lucas, que cuidar-se, però cuidar-se assessorat per un equip d’experts i especialistes professionals, és la clau d’aquesta longevitat. «Quan veiem el rendiment, l’estat físic, la imatge, el mètode i rigor de Leo Messi [33 anys], el primer que pensem és què hauria sigut, fins on hagués arribat, Diego Armando Maradona si s’hagués cuidat, si hagués tingut una disciplina sana en el tema de nutrició, descans, entrenament, recuperació... i si hagués sabut explotar l’aprenentatge acumulat de què parlem quan pensem en aquests extraordinaris esportistes». I Lucas exposa, per exemple, l’equiparació entre Buffon i Ter Stegen, dos portents de porters, un amb 42 anys l’un i amb 28 el blaugrana. «Quan un és jove no té de la gestió emocional en moments decisius del joc, del partit i, fins i tot, de la preparació prèvia a aquest partit important. En aquest sentit, Buffon avantatja Ter Stegen i és evident que l’experiència de l’italià, el rigor, l’hàbit, la rutina li permet congelar el desgast més que al porter alemany. ¿Què vol dir això? Que cada atleta, quan arriba a certa edat, genera la seva pròpia rutina fruit del coneixement, no només del seu cos, sinó també de les pautes que es marca en la seva vida diària. I, sí, en aquest sentit, aconsegueix congelar el seu desgast». Tot això i a més, assenyala Lucas, «ells, tots ells, són uns autèntics genis en la gestió emocional dels reptes a què s’enfronten, cosa que els avantatja respecte als més joves». Veterans il·lustres en el futbol Juan Torrijo, preparador físic de l’equip tècnic de Jordi Cruyff, mai podrà oblidar alguns dels casos de més longevitat que ha viscut en la seva carrera. «Per exemple, l’italià Amadeo Carboni, que va arribar al València amb 35 anys i ja molts van creure que venia a jubilar-se. Amadeo era un exemple de tot el que et permet allargar la teva vida esportiva durant anys amb intel·ligència, però, sobretot, amb una alimentació perfecta i adequada, unes rutines estudiades, una vida familiar d’acord amb els teus objectius. Dormir, dormir, el descans. Quan et fas gran, és cada vegada més important. Carboni complia les tres regles per durar: nutrició, descans i optimització de l’entrenament, més intens però, sobretot l’adequat». O, insisteix, per exemple, amb Aritz Aduriz, que va deixar el València, el 2012, i, explica Torrijo, «ja em deia això de ‘ningú em voldrà, ja tinc 31 anys’. I mira, s’ha acabat retirant als 39». ¿Més? David Villa, que va saber envoltar-se i fer cas d’un bon equip. «Els atletes veterans porten molt millor l’estrès de la competició, no els costa competir, tenen les seves capacitats molt ben entrenades i, en aquest sentit, no pateixen el desgast dels joves, que, en alguns casos, és tremend i els afecta en el seu rendiment».

L'edat és el que menys importa: campions més enllà dels 30

Nadal, Hamilton i LeBron han demostrat que, superada la trentena, la maduresa és un valor afegit

L'assessorament professional en camps com la nutrició i el descans és part de l'èxit

El més llegit