Esther Guerrero: «No volia emular ningú, només donar espectacle»

És l’atleta de moda, l’estrella d’aquest 2020 atlètic a qui el coronavirus va robar grans competicions i entrenaments segons l’ús; però no el somriure perenne d’Esther Guerrero (Banyoles, 1990) ni la seva tremenda competitivitat: en els recents Campionats d’Espanya, va igualar el vell doblet de Carmen Valero (800 i 1.500 metres), a qui abans ja havia arrabassat el rècord nacional dels 2.000. «El meu objectiu era ser competitiva internacionalment i ho he aconseguit», explica, per telèfon, des de Doha. -Aquest divendres, en la Diamond de Doha, va tancar la millor temporada de la seva carrera i va baixar de dos minuts en els 800. ¿Volia acabar ja o més aviat prolongar la ratxa? -D’una banda, és una llàstima que s’acabi aquesta temporada tan bona, però, de l’altra, és cert que, des del Campionat d’Espanya, ja tenia ganes de descansar. Han sigut moltíssimes competicions en dos mesos. La setmana passada ja em va costar molt. Tinc ganes d’estar-me a casa amb els meus i començar a preparar-me per al 2021. -¿Ja pensa en el 2021? Necessitarà agafar-se almenys unes setmanes de descans. El que vull és tenir 10 dies per estar-me a casa, desconnectar i recuperar la meva vida social, que és el més trobo a faltar. Començar a entrenar-me després no em fa res perquè l’octubre i el novembre sempre són més suaus. -Els seus grans resultats d’aquesta temporada li hauran donat energia extra. -L’any passat ja vaig afrontar aquesta temporada amb molta il·lusió i moltes ganes. Ha sigut la de la meva veritable professionalització; vaig deixar de treballar i vaig començar a dedicar-me exclusivament a l’atletisme, que és el que m’agrada i m’il·lusiona. I va ser una bona aposta, les coses aquest any han sortit bé. També tinc un any més d’experiència i tot això m’ha permès pujar un esglaó. -¿En quins objectius s’ha traduït aquest esglaó? -En cap objectiu, però he corregut en 4.03 (el 1.500) i he sigut competitiva internacionalment, que era el meu objectiu. El meu repte no era guanyar campionats d’Espanya, sinó arribar a fites més reconegudes. L’any passat, em vaig ficar a les semifinals del Mundial de Doha i això ja era un progrés, però les noies que van córrer la final em superaven en cinc segons. Aquest any, en canvi, ja no em superen tant, hi he pogut competir i fins i tot guanyar-ne alguna. Ara, ja estic amb elles. -Les semifinals del Mundial de l’any passat, no obstant, ja van ser un gran avenç respecte a la seva actuació en el Mundial del 2017, on es va quedar a les sèries. -Sí. De fet, el 2017 va ser un any decisiu. Va ser quan em vaig adonar que, en el 800, internacionalment, em costava molt. Malgrat que vaig arribar molt bé a aquest Mundial, em costava col·locar-me, no era tan ràpida com les meves rivals i no vaig poder passar ronda. Aquesta experiència em va servir per fer el canvi. -¿Es refereix a fer el salt al 1.500? -Exacte. Em vaig replantejar el que el meu entrenador ja em deia des de feia un temps: que el 800 no era la meva prova, que en el 1.500 tenia més marge de millora. Em va costar perquè a mi sempre m’havia agradat el 800 i era la distància que sempre havia corregut. Però s’ha vist que ell tenia raó. -¿Quins canvis va implicar aquest salt de distància? -Fer una preparació totalment enfocada en la resistència, en la part aeròbica, que era el que jo portava pitjor. He millorat moltíssim i m’està agradant més que no pensava. L’evolució en els entrenaments ha sigut brutal. -¿I en l’enfocament de les carreres? -En el 800, s’ha de sortir al màxim i aguantar, és molt agònic. El 1.500, en canvi, és una qüestió de ritme i d’estratègia. No vas tan al màxim, has de controlar la carrera, utilitzar el cap, traçar una estratègia i trobar el ritme adequat. I això m’agrada molt. Visc les carreres d’una altra forma i, a més, aquesta temporada, les he acabat molt fort. M’ha costat dos anys adaptar-m’hi, però ara ja soc al bon camí. -Durant el confinament, ¿què la va motivar per continuar entrenant-se? -Entrenar-me no és cap sofriment per a mi, és la meva feina i m’agrada aquest estil de vida. I si alguna cosa no volia, és que hi hagués una aturada que suposés un tall en la meva carrera perquè després mai saps si pots continuar. -¿Va témer que una aturada llarga pogués suposar el final de la seva carrera? -No era temor, però sí el que més em preocupava; que hi hagués un tall, perdre la forma, una lesió. Fa anys que treballo per ser on soc ara i no volia que una cosa externa ho parés. -No només no la va parar, sinó que es va atrevir amb el 800 i el 1.500 al Campionat d’Espanya, un repte que ningú havia afrontat des de Carmen Valero el 1976. ¿De qui va ser la idea? -Del company que em fa de llebre en els entrenaments. El meu entrenador i jo vam dir que no per lògica, però després li vam donar voltes a la idea i, al cap d’uns dies, vaig pensar: ‘¿i si ho fem?’. El meu representant em va dir que seria una cosa històrica i jo vaig pensar que l’atletisme necessita repercussió, espectacle. El que no es fa, no es veu. Així que ens hi vam atrevir, malgrat que no vam poder canviar l’horari de les proves perquè ja estàvem fora de termini. No teníem res a perdre. La meva motivació era més gran que el risc que podia implicar i tenia molta confiança en mi mateixa. -¿Quina estratègia va seguir perquè el físic li aguantés les dues proves? -Vaig intentar controlar el ritme del 800 per desgastar-me el menys possible, ho vaig aconseguir i els 100 últims ja els vaig poder fer més relaxada. -¿Què va fer en aquells 10 minuts escassos que va tenir entre prova i prova? -Me’ls vaig agafar com quan faig sèries perquè és el temps que normalment tinc de descans entre una i una altra: vaig caminar, vaig beure aigua, em vaig canviar el dorsal, vaig fer una recta i me’n vaig anar a la sortida del 1.500. No vaig tenir temps ni de pensar. -¿Vostè tenia referències de Carmen Valero, sabia què havia fet? -No. No és veritat, com s’ha dit en algun mitjà, que jo m’havia proposat emular-la; jo ni la coneixia, ni tan sols n’havia sentit a parlar. A mi m’agrada córrer, però no segueixo aquestes dades. Ara sí sé qui és i, en el cas del rècord d’Espanya dels 2.000 metres que li vaig batre, crec que el seu té més mèrit perquè ella ho va aconseguir en el pas d’un 3.000 i jo, en un 2.000 directe. -¿Ja ha dimensionat el que ha fet? -No. Ho valoraré quan passi un temps. Jo no volia emular ningú, sinó fer-ho per mi, per donar espectacle, que és el que necessita el nostre esport. -¿Què ambiciona per als Jocs del 2021? -Un lloc a la final del 1.500 i ser competitiva internacionalment. Són paraules importants, però, si surto de les semifinals pensant que tinc opcions a la final, ja estaré satisfeta.

Esther Guerrero: «No volia emular ningú, només donar espectacle»

L'atleta catalana tanca la temporada després de baixar a Doha dels dos minuts en el 800

El més llegit