El futbol espanyol remata amb la dreta

La pandèmia del coronavirus sembla haver deixat instal·lada una rutina extraesportiva amb ressonàncies polítiques en l’ecosistema futbolístic espanyol. Consisteix en què, de tant en tant, algun jugador –en actiu o retirat, però sempre amb gran capacitat d’impacte mediàtic– es despatxi a gust contra el Govern per la gestió de la crisi sanitària. Els últims a fer-ho han sigut Pepe Reina, que la setmana passada va criticar a la cadena Cope que Espanya no sigui «un país especialment exemplar en la lluita contra la pandèmia», i Luis Figo, que va recórrer a les seves xarxes socials per titllar el Govern de «mentider» pels dubtes mostrats sobre el comitè d’experts. Els dos jugadors van generar nombrosos comentaris en les setmanes del confinament per les crítiques que van llançar contra l’executiu de Pedro Sánchez, sobre el qual Reina va arribar a dir que estava «fent el ridícul», o les lloances que van dedicar als postulats més ultradretans. No van ser els únics. Altres figures, com Roberto Soldado, reconegut simpatitzant de Vox, va dir en el seu perfil de Twitter sobre un missatge del PSOE: «És més fàcil enganyar la gent que convèncer-los que els han enganyat». O Álvaro Negredo, futbolista de confessa ideologia conservadora, que en una entrevista va titllar el Govern de «poc seriós» per haver «colat mascaretes ‘fake’». Per la seva banda, Iván Campo va qualificar el president de «mentider compulsiu» i l’exdefensa de l’Atlètic de Madrid Álvaro Domínguez va arribar a demanar «mesures» contra el líder del PSOE i Pablo Iglesias. Des del seu compte d’Instagram, el també exjugador blanc-i-vermell José Antonio García Calvo va etzibar al líder de Podem al principi del confinament: «Ets escòria, Pablito. Puto demagog i mentider. Besa la bandera i no t’hi netegis, tros de merda». La crisi del coronavirus sembla haver fet aflorar un biaix conservador, o directament ultradretà, en el món futbolístic espanyol. No obstant, el periodista Josep Martí creu que aquests missatges aporten una foto distorsionada del sentiment polític dels vestidors. «Els que parlen són una minoria, però fan molt soroll», destaca. Segons la seva opinió, aquesta efervescència declarativa està lligada a l’agenda de la vida pública. «La política espanyola s’ha polaritzat i això ha fet sortir de l’armari molts ciutadans enfadats, entre els quals alguns futbolistes, que ara se senten obligats a expressar-ho. El que passa ara amb la ultradreta va passar abans a Catalunya amb el procés», afirma l’autor del llibre ‘Ets de dretes i no ho saps’. La veritat és que la llista d’estrelles i mandataris del futbol espanyol que en els últims temps han expressat simpaties per idees o formacions conservadores guanya per golejada a la del signe contrari. Als que han parlat ara, s’hi afegeixen els que en el passat van fer declaracions de similar orientació. Com Salva Ballesta, que mai ha amagat la seva identificació amb la ultradreta, Dani Carvajal, que fa dos anys va protagonitzar una polèmica a les xarxes socials per la seva defensa de l’acte celebrat a la plaça de Colón de Madrid contra el govern socialista, o el mateix president de LaLiga, Javier Tebas, que ha reconegut públicament que vota Vox. Trobar futbolistes d’esquerres és possible, tot i que cal furgar, perquè o bé es prodiguen menys, o bé són més discrets en les seves declaracions públiques. Probablement, el jugador en actiu que més obertament recolza els postulats progressistes és el central de l’Athletic Mikel San José, habitual defensor de causes socials i per la igualtat de gènere, que va arribar a enfrontar-se a Twitter amb Cayetana Álvarez de Toledo a causa del feminisme. Per trobar més jugadors que es declarin «d’esquerres» cal viatjar al vestidor del Rayo –el seu lateral esquerre Antonio Luna sol implicar-se en campanyes de perfil social–, o del Betis, amb el davanter Borja Iglesias, que sovint s’ha implicat en mobilitzacions similars. El 2014, en el llibre ‘Futbolistas de izquierdas’, el locutor Quique Peinado va explicar la història de diversos jugadors que en el passat van mostrar un marcat perfil progressista. L’autor reconeix que avui li costaria escriure un llibre igual amb estrelles en actiu. «No perquè n’hi hagi, perquè em consta que n’hi ha, però es manifesten menys. Per la feina que fan i l’entorn en què es mouen, declarar-se d’esquerres els penalitza. Avui és molt més fàcil ser de dretes si et dediques al futbol d’elit», analitza el periodista. Segons la seva opinió, hi ha una motivació econòmica rere aquest biaix polític: «Quan ets milionari, és habitual que et tornis conservador», afirma. Trident amb Bolsonaro No es tracta d’una raresa espanyola. Al Brasil, il·lustres figures de la pilota, com Ronaldinho, Rivaldo o Cafú, van recolzar Jair Bolsonaro a les últimes eleccions. «Ja no hi ha jugadors com Sòcrates, que va saber enfrontar-se a la dictadura brasilera amb un discurs ben armat. Els futbolistes que avui parlen de política, només van a llocs comuns. El nivell cultural del futbol mundial és ínfim», compara Miguel Fernández Ubiría, autor del llibre ‘Futbol y anarquismo’, en què analitza l’origen popular de diversos equips. Segons el seu punt de vista, els tics ideològics que mostren els jugadors d’avui coincideixen amb els temps que corren. «Són un reflex més de la societat capitalista en què vivim», afirma.

El futbol espanyol remata amb la dreta

Figo, Reina, Soldado, Negredo..., des que va començar la crisi del coronavirus no han parat d'aflorar missatges de jugadors atacant el Govern o lloant la ultradreta.

Els analistes creuen que l'alt nivell econòmic de què disfruta la majoria dels futbolistes d'elit els acosta als postulats més conservadors

El més llegit