L'Espanya més bonica: de la fúria al toc

L’11 de juliol del 2010 es va confirmar definitivament la defunció de la fúria, aquell tòpic associat a la selecció espanyola que té el seu origen en els Jocs Olímpics d’Anvers celebrats fa just un segle. Aquesta etiqueta només havia servit per col·leccionar desgràcies. El seu enterrament va tenir lloc en una nit inoblidable a Johannesburg, coronada amb el gol d’Iniesta que va servir per lluir la primera estrella de la història. Enrere quedaven imatges icòniques de durs fracassos: el penal d’Eloy Olaya el 1986, l’error de Julio Salinas i la cara ensagonada de Luis Enrique el 1994, la desfeta contra de Corea del 2002... La selecció de Vicente del Bosque, amb el segell evident del Barça, es va convertir en un model per a tot el món. Va ser l’èxit de l’Espanya més bonica. Luis Aragonés, el pioner Una part del camí ja estava fet. El torneig de Sud-àfrica no va suposar cap ruptura, sinó més aviat una continuïtat de l’Eurocopa 2008. Sent justos, cal reconèixer que va ser Luis Aragonés el pioner en aquest gir que va canviar la mentalitat de la selecció. Els quarts de final de Viena resolts als penals contra Itàlia van suposar el final de la maledicció espanyola i el començament del cicle més gloriós amb el títol segellat contra Alemanya. Aquell bloc, amb Xavi com a indiscutible mestre, va aconseguir les més grans quotes de plasticitat en la semifinal contra Rússia. Dos anys després tocava corroborar les sensacions per certificar una sèrie que només havia aconseguit abans el combinat germànic (1972 i 1974): Eurocopa i Mundial. Espanya encara aniria més lluny, afegint-hi el trofeu continental del 2012, el colofó a una trilogia sense precedents. La pilota del Barça «¿Amb qui vaig?», es preguntava Johan Cruyff a les pàgines d’EL PERIÓDICO durant el Mundial. «Soc holandès, però defenso el futbol que juga Espanya», es responia a si mateix fa una dècada. És cert que l’èxit de ‘la Roja’ es va consolidar també en l’àngel de Casillas i la fortalesa defensiva (l’1-0 va ser el resultat de totes les eliminatòries), però l’essència del joc es va vincular al futbol encapçalat pel Profeta als anys 70 i en la seva etapa com a tècnic del Dream Ream. Al costat oposat, aquella Holanda de Van Marwijk s’acostava més als valors associats en el passat a ‘la Roja’. El coratge, la intensitat, el valor, la fúria. Del Bosque es va plantar a la final amb sis blaugranes a l’equip titular (Piqué, Puyol, Busquets, Xavi, Iniesta i Pedro). Set si s’hi inclou Villa, que ja tenia tancat el traspàs al Camp Nou. La pilota era del Barça. La campiona va adoptar un estil amb l’estètica reconeixible de l’equip català, dirigit en aquells temps per Pep Guardiola. Sense egos A aquella fantàstica combinació es va afegir el gen competitiu del Madrid, representat per Xabi Alonso, Sergio Ramos i Casillas, i la solvència inqüestionable del màxim golejador de la història de la selecció. Entre tots es va configurar un manual atractiu i admirat, una filosofia sense complexos enfortida per la unitat d’un vestidor sense egos desmesurats que va saber anar de menys a més durant el torneig, de la derrota inicial contra Suïssa a l’èxit final contra Holanda, superant esculls de tot tipus. Eren temps en què només es parlava de la pilota sense importar massa el color de la samarreta o l’origen del jugador. Era igual si jugaven bascos, catalans o madrilenys, perquè eren els millors i creien en ells. Aquesta unió, tan enyorada en èpoques anteriors, va acabar portant Espanya fins al cel. Xavi i Casillas Només Mourinho va ser capaç de trencar l’harmonia d’uns referents que van arribar a aconseguir el premi Príncep d’Astúries. Xavi i Casillas es van emportar el guardó el 2012 com a emblemes d’una generació que va enganxar tot el país. La selecció podia marcar de córner, com Puyol contra Alemanya, o amb una jugada eterna atapeïda de tocs. L’important era la base, la idea de ser protagonistes a través de la possessió, sense oblidar conceptes clau com la tensió defensiva, l’agilitat en la circulació i el moviment dels puntes. Era el còctel perfecte per instal·lar-se al cim. «Va guanyar Espanya, va golejar Iniesta i va triomfar l’estil Barça». Així va resumir Cruyff, novament en aquest diari, l’èxit de ‘la Roja’. L’astre, mort el 2016, disfrutava amb aquest futbol, com ho feien molts culers, alguns sense excessiva estima a la rojigualda. Aquella selecció enamorava a tots els racons. «¡Visca Espanya!», va arribar a titular el diari ‘As’. «¿Era Espanya qui va marcar contra Alemanya o era potser el Barça contra el Bayern?», es va preguntar el prestigiós ‘The New York Times’ després de la semifinal. Era ‘la Roja’ més blaugrana. La més bonica.

L'Espanya més bonica: de la fúria al toc

'La Roja' va triomfar a Sud-àfrica amb una barreja de toc i eficàcia que va enterrar definitivament el tòpic de la fúria

Sis blaugranes, set si s'hi inclou Villa, van ser titulars a la final que va suposar la primera estrella per a 'la Roja'

El més llegit