El mític atleta nord-americà Bobby Joe Morrow ha mort als 84 anys per causes naturals a casa seva, a San Benito (Texas). Morrow, que va ser plusmarquista mundial dels 100 i els 200 metres llisos, és recordat per conquistar l’or olímpic en les tres proves que va disputar als Jocs Olímpics de Melbourne de 1956 (100, 200 i 4x100), una gesta que ningú havia aconseguit des que ho va fer Jesse Owens als Jocs de Berlín de 1936.
Morrow, homenatjat a l’estadi que porta el seu nom a San Benito el 2006, en el 50è aniversari de la seva gesta. /
La Federació Internacional (World Athletics) ha lamentat la pèrdua d’un atleta que va marcar una època i que va triomfar en els Jocs Olímpics de Melbourne quan encara era un estudiant de l’Abilene Christian University. Morrow es va convertir en una autèntica referència i personalitat. De fet l’estadi de la ciutat porta el seu nom i va ser inclòs al saló de la fama de l’atletisme nord-americà el 1989.
Morrow rep el testimoni de Thane Baker en la disputa del 4x100 dels Jocs de Melbourne-1956. /
La seva mort, aquest dissabte, ha causat nombroses reaccions de condolença, entre aquestes la de la Federació Internacional, que també recorda els seus onze rècords mundials i amb els seus tres ors a Melbourne l’uneix a altres mites com Jesse Owens (1936), Carl Lewis (1984) i Usain Bolt (2012 i 2016).
Nascut a Harlingen el 1935, es va criar i va viure a San Benito, on va començar a jugar al futbol americà, però posteriorment va passar a l’atletisme i va captar l’atenció de nombroses i poderoses universitats, però va decidir quedar-se a la del seu estat de Texas, l’Abilene Christian University.
Morrow mostra a la seva dona una de les medalles d’or conquistades a Melbourne a la seva arribada a Los Angeles. /
El seu èxit a Melbourne, amb només 20 anys, va arribar fins i tot després d’haver contret un virus dies abans que va fer que perdés pes. En els dos anys següents va acumular més triomfs i més rècords mundials i després de retirar-se el 1958 va provar de tornar el 1960 i classificar-se per als Jocs, però una lesió muscular li va impedir competir en les proves de selecció i finalment, malgrat que hi volia acudir com a reserva, no va entrar a l’equip per a Roma.
Dolgut per aquella decisió final va optar per retirar-se definitivament de l’esport. Fins i tot va arribar a parlar amb Robert Kennedy i en el Senat sobre aquestes frustracions. Va tornar a la seva ciutat de San Benito, on va treballar com a granger i fuster.