Dels italians deia Winston Churchill que perden les guerres com si fossin partits de futbol i els partits de futbol com si fossin guerres. L’Inter de Milà va caure al Camp Nou en un partit que el Barça només va començar a dominar quan es va aplicar en l’aspecte bèl·lic de l’assumpte, una vegada constatat que amb el joc no hi arribaria. A punt van estar els blaugranes de fer-se molt mal, tal com havia vaticinat Gerard Piqué en una mena de profecia autocomplerta, però un rampell d’amor propi i dos gols de ‘killer’ de Luis Suárez van permetre als de Valverde remuntar el matiner gol de Lautaro Martínez i tancar amb victòria el primer partit a casa de la Champions 2019-2020.

Porta el quadro barcelonista des del maig del 2013 sense perdre en el seu feu en la màxima competició europea, una estadística bastant impressionant que durant molts minuts va semblar a punt de saltar pels aires. L’aspecte entre moix i deslluït d’Antoine Griezmann en la trobada amb la premsa prèvia al partit ja ens havia posat sobre avís, perquè aquesta pinta d’estar travessant una separació especialment dolorosa no augurava res de bo. I aquesta mateixa va ser la imatge que va transmetre el Barça durant gairebé tota la primera part, com si el divorci entre jugadors i directiva pesés en l’ànim de l’equip i no els deixés pensar amb claredat en el futbol.

Per fortuna per a la culerada, la segona meitat va ser tota altra cosa, amb un Barça disposat a marcar jerarquia i imposar la seva personalitat davant del competitiu però una mica espantadís conjunt que dirigeix Antonio Conte.

Messi, la bona notícia

El primer gran cop d’efecte va arribar una hora abans del partit, quan es va donar a conèixer l’onze inicial del Barcelona i allà hi havia el nom de Messi, a qui (gairebé) tothom esperava veure de sortida a la banqueta. La titularitat del capità, que es va quedar fora de la convocatòria per al partit de Getafe per una elongació a l’adductor de la cama esquerra, va ser probablement una qüestió de «sensacions», com passa amb tantes altres coses en el funcionament del club en els últims temps.

La mala notícia, al contrari, va ser la baixa d’última hora de Junior Firpo, amb problemes en els isquiotibials de la cama dreta, una absència que, amb Jordi Alba a la infermeria, va deixar Valverde sense laterals esquerrans i el va obligar a alinear Semedo a la banda esquerra i a tornar Sergi Roberto a aquest lateral dret en el qual se suposava que no el tornaríem a veure.

Eren els futbolistes encara prenent-li les mesures al camp quan una infortunada situació entre Piqué i Sergio Busquets va deixar Lautaro Martínez sol davant de Ter Stegen i l’ariet argentí va creuar la pilota a l’esquerra del porter alemany. Corria el minut 2 i al Barça li tocava remar, una vegada més, a contracorrent. En aquesta ocasió, davant d’un equip italià i entrenat per Conte. Mal assumpte.

Després del gol, el conjunt ‘nerazurro’ va fer un pas enrere i va deixar tota la iniciativa del joc als locals, que movien la pilota amb cert criteri però pecaven d’acumular homes en el centre de l’atac, la qual cosa facilitava la feina als experimentats centrals interistes. Amb el Barça bolcat en atac, els milanesos es van dedicar a aprofitar les cada vegada més freqüents imprecisions dels blaugranes per explotar els desmarcatges a l’espai del rapidíssim Lautaro Martínez i van inclinar així del seu costat, de manera notòria, l’estadística d’ocasions de gol.

El jove davanter argentí va tenir l’oportunitat més clara en el minut 36, amb una formidable rematada de cap que va obligar Ter Stegen a treure la seva mà salvadora. Aleshores, els de Valverde semblaven haver abdicat del rigor tàctic i començaven a mostrar una alarmant falta d’idees, com si juguessin amb un teclat predictiu que permetia als rivals endevinar totes les accions i avançar-se a aquestes accions. Veient el panorama, el públic va dedicar al seu equip els primers xiulets i Valverde va fer sortir a escalfar Arturo Vidal. La cosa es posava fosca.

Canvis efectius

Va entrar el xilè en el camp en el minut 53 per Busquets i el joc barcelonista va guanyar en intensitat, ja que no en ordre. La injecció d’adrenalina va servir als locals per anar-se’n a dalt i plantar-se amb molts efectius en l’últim terç de camp davant de la passivitat de l’Inter, que va pagar el seu conformisme quan Suárez, espès com la melassa fins aquell moment, va veure arribar en la frontal de l’àrea una pilota servida per Vidal i la va rematar a la xarxa amb una volea formidable.

Va reincidir l’ariet uruguaià a sis minuts per al final, exquisidament assistit per un Messi que només va donar senyals de veritable recuperació en l’últim tram del partit, amb el Barça ja convertit en amo i senyor de la trobada. No va ser el dels blaugranes un partit brillant, però la seva manera de reaccionar davant de l’adversitat i de capgirar un duel complicadíssim obre un horitzó d’expectatives. Amb Messi de tornada, s’obre una nova etapa. Ara toca oblidar les picabaralles i començar de nou. ‘Dimenticare i ricominciare’, com cantava aquest milanès i interista acèrrim anomenat Adriano Celentano.