¿On és el mur? Perquè el mur no és una tàpia de totxos situada enmig dels carrers de Barcelona per on corren els maratonians. «El mur apareix en el moment més insospitat, però difícilment sorgeix abans del quilòmetre 30». Parla Cristian Llorens, director de la marató. A Jonah Chesum, el sorprenent guanyador de l’any passat, el que es va comprar una vaca amb els diners del premi, li va sorgir abans del quilòmetre 27 i tot i així va acabar 11è en un temps pel qual molts fondistes de pro donarien part del seu regne.

Al José, atleta popular, el mur, més que un mur un edifici sencer, se li va aparèixer de cara a 100 metres de l’Arc del Triomf. De sobte, gairebé sense avisar, li van pujar els bessons, com si tingués dues cames de fusta i no va tenir cap més remei que parar en sec, estirar-se a la vorera i esperar, amb l’ajuda de dos amics que l’acompanyaven, que els músculs de les cames recuperessin certa solvència, com a mínim, per poder-se moure. «Tranquil, portem mòbil i no necessitem assistència», van respondre els amics a la pregunta d’una persona que volia prestar-los ajuda. «José, si no pots córrer, continuem tots tres caminant però arribem fins al final».

El Paral·lel, interminable

«El Paral·lel és tan llarg, tant, que a vegades la plaça d’Espanya és com aquella riba que veus a l’horitzó quan vas nedant i no hi arribes mai», explica Xavi Llobet, que va ser triatleta olímpic però que sap l’esforç que significa acabar una marató. Almenys, al Paral·lel, ja no hi ha mur en el qual lamentar-se. Si s’arriba al Paral·lel ja és per acabar la cursa.

Però no tots els participants acaben. Alguns, uns quants, els que han vist el mur, els que no s’han atrevit a escalar-lo, han preferit escapar per les profunditats de Barcelona. Sorprèn, pels volts de les 11 del matí, la quantitat d’atletes que han renunciat, que han dit no puc més i aquí em quedo, i que han tingut la precaució de guardar un bitllet de cinc euros o un abonament de metro per buscar la salvació a l’estació de Selva de Mar (quilòmetre 30) i deixar la carrera al veure’s incapaços d’arribar al final.

El metro és el transport que serveix per descobrir l’esperit maratonià de Barcelona. En un dels vagons hi viatgen dues noies –una es diu Montse, segons indica la seva samarreta—i un noi que també baixen a Selva de Mar per córrer des d’allà els 12 quilòmetres finals de la marató. No hi ha cap norma, si s’ha pagat la inscripció, que obligui a fer el recorregut sencer.

El metro salvador

O un parell d’amigues estrangeres, que van amb un plànol de la marató a les mans, les bosses que donen als participants per guardar-hi la roba, i que fan com molts acompanyants. Agafen el metro i van seguint el recorregut per animar els seus en llocs concrets de la prova. O la parella de l’Eduardo –tots els participants es poden identificar perquè porten inscrit el nom al dorsal– que l’espera just sota del cartell que indica que es transita pel quilòmetre 31, a Diagonal Mar. El petó que rep l’Eduardo li dona ànims per poder continuar.

Una miqueta més lluny, i mitja hora més tard, a la Ciutadella, on el mur ja és insalvable, una família francesa espera el Pierre, a qui veuen arribar amb aire cansat. «¡Allez, Pierre!», l’animen.

Si un s’omple de paciència i espera al mateix lloc els que corren (o caminen) per sobre de les 5 hores podrà observar que aquests ja s’han entregat a la tirania del mur. Fins i tot hi ha temps de trucar pel mòbil a algun conegut, com fa un participant que es diu Juan. Més val que el seu interlocutor, com passa en un famós espot d’una marca de cervesa, no li digui que està en un bar prenent unes canyes. Si així passa, el millor és enviar el mur a fer punyetes, buscar l’entrada de metro de Ciutadella i preguntar-li a l’amic en quin bar està reclòs.