Aquesta vegada ningú la va empènyer, ni la va invitar a marxar, que se n'anés a casa, que córrer era cosa d'homes. Ningú li va cridar allò de “surt de la meva carrera i torna'm el dorsal”, la trista frase atribuïda a Jock Semple, codirector de la Marató de Boston fa 50 anys. En la seva defensa va al·legar que les dones tenien prohibit córrer la marató i que el dorsal al ventre d'una noia podia provocar-li problemes i perdre la llicència.
Fa 50 anys Katherine Switzer tenia 20 anys i el seu nòvio i un grup d'amics la van invitar a apuntar-se a la marató de Boston sense descobrir la seva identitat femenina. A la fitxa d'inscripció va posar les sigles K. V. i el seu cognom i li van atribuir el dorsal 261, un número que va quedar per sempre unit a la lluita de les dones –al que Switzer ha dedicat part de la seva vida—per defensar els seus drets.
Fa 50 anys van voler expulsar-la de la marató de Boston per ser una noia. El dilluns 13.698 dones van córrer la prova
PERIODISTA, ESCRIPTORA I SOBRETOT ATLETA
Switzer va arribar a la meta de Boston, envoltada d'homes, amb un temps de 4.21.95 hores i amb el cabreig monumental de l'organitzador. “Aquell home enfadat –ha declarat Switzer—va canviar la meva vida i la de milions de dones”.
Amb 70 anys, periodista, escriptora, comentarista de televisió, i sempre atleta, Switzer va tornar a ser l'heroïna de Boston, però aquesta vegada ningú la va perseguir, ni a ella ni a les 13.698 dones que es van apuntar a un dels monuments dels 42.195 metres.
Katherine Switzer
atleta i escriptora
Estem a anys llum del que va passar el 1967 però encara tenim un llarg camí per recórrer"
Aquesta vegada Katherine Switzer es va col·locar el dorsal, el 261, i va recórrer Boston amb l'aplaudiment del públic, l'atenció de les càmeres i sobretot el reconeixement i l'homenatge de l'organització de la prova. Va arribar a la meta i ho va fer en 4 hores 44 minuts i 31 segons. Feliç, la vuitena en el seu cercle d'edat, i recordant vells temps, perquè ella, a més de pionera, lluitadora, escriptora i periodista,va ser una notable atleta, guanyadora de la marató de Nova York el 1974 i de la de Boston, un any més tard, quan les dones ja podien córrer, guanyar i disfrutar com aquest dilluns a la ciutat nord-americana.
LES MEMÒRIES
Com a atleta d'elit va arribar a córrer 39 maratons, va preparar el camí perquè les dones participessin per primera vegada en una marató olímpica (Los Angeles, 1984), va crear el club ‘261 sense por’ i va invitar dones de tot el planeta a córrer, a córrer en llibertat. I va escriure les seves memòries on va relatar l'escena que va canviar la seva vida: “Un gran home amb les dents al descobert es va llançar sobre mi cridant-me: ‘surt de la meva carrera i torna'm el dorsal’”.
Va guanyar el 1974 la marató de Nova Yorl i un any després la de Boston
El dilluns només tenia l'admiració del públic, l'organització disposada a ajudar-la al creuar la meta. “La carrera no ha sigut una celebració d'aquests últims 50 anys, sinó dels pròxims 50 que vindran”, va dir feliç. I va afegir: “Estem a anys llum del que va passar el 1967 però encara tenim un llarg camí per recórrer”. El 45% dels inscrits a la marató de Boston 2017 van ser dones.