La diferència de cinc hores entre l'Espanya peninsular i la costa est del Brasil no em permet escriure una prèvia amb Bolt com a finalista en els 200 metres. I no hi ha res més menyspreable que el periodisme dels supòsits.

No és possible assegurar al cent per cent que Usain Bolt disputarà la final de 200 perquè abans ha de superar la semifinal, que correrà, com Bruno Hortelano, a les deu de la nit brasilera, dijous a les tres de la matinada a les pantalles espanyoles.

A aquesta hora, el diari de paper, com el pa, estarà calent i a punt per ser distribuït. Impossible rectificar si passa res imprevist, molt imprevist en aquest cas.

Dubtar de la capacitat de Bolt a aquestes altures sona fins i tot una mica ofensiu. Però com prou bé sap el lector, ningú està lliure de cometre errors. El jamaicà, encara que no ho sembli, també és humà.

Sense anar més lluny, en el Mundial de Taegu 2011, Bolt va fer una sortida nul·la en els 100 metres i no va poder disputar la final. Així de senzill. En tan sols unes centèsimes de més o de menys, segons com es miri, tota l'alquímia dels nou segons i escaig que condueixen a l'or, en el seu cas, van desaparèixer. El jamaicà es va aprendre bé la lliçó i ara sol sortir l'últim, per afegir una mica de suspens a la seva aclaparadora superioritat.

Imaginem-nos que després d'una dura  jornada sèlfica a la Vila, i com que va tan relaxat, el Llamp es queda adormit, mentre a l'Engenhao es disputen les semifinals i el seu carrer està buit. Ja ha passat una cosa semblant. Als Jocs de Munic-72, els nord-americans Eddie Hart i Rey Robinson eren els favorits en la final de 100 però, segons sembla, es van embolicar amb l'horari i quan es van despertar i van encendre la tele, van contemplar bocabadats i incrèduls com l'aleshores soviètic i ara ucraïnès Valeri Borzov, que dilluns passat va entregar la medalla d'or en els 100 metres a Usain Bolt, aconseguia la victòria en l'hectòmetre.

Apostaria que aquest improbable i inimaginable incident, o un altre qualsevol que li impedís sumar el vuitè títol olímpic, no provocarien res més que admiració a l'imbatible. L'humanitzaria. Bolt, l'estratosfèric, la llegenda, l'immortal, també és un dels nostres, pensaríem. I també l'espfia de tant en tant.

Als periodistes no els agrada triar els adjectius més altisonants per vendre una figura que suporta bé els termes de gran calibre. A vegades ens sobra picardia, sabem que el protagonista d'aquesta història cau bé a tothom, no només als friquis del pobre atletisme, tan castigat últimament pels escàndols.

Afortunadament, Bolt, amb cadascuna de les seves aparicions, fa ressuscitar aquest esport moribund pel dopatge, l'apoltronament o la corrupció sense límits d'alguns dels seus dirigents.

Mai, crec, en cap especialitat esportiva, 10 segons escassos, o 20 si corre el 200, han donat per a tant. La qualitat de Bolt com a atleta és equivalent a la seva enorme empatia i a la facilitat que té per caure bé, digui el que digui, faci el que faci, encara que a vegades es comporti com un nen gran. És un transmissor- receptor global de felicitat, que fa disfrutar el públic tant com en rep. Mai deixis de córrer, almenys durant aquesta matinada passada.