María Antonia Horrach era la viva representació de Luis Salom als circuits i va ser la imatge colpidora del multitudinari funeralLuis Salom viscut ahir dimecres a Palma davant de milers i milers de persones, davant de centenars i centenars de ‘motards’, que va acomiadar amb llàgrimes des del balcó de la Seu amb vistes al Parc de la Mar. María Antonia va aparèixer amb els cabells tallats a raspall, gairebé totalment rapats, perquè se'ls havia tallat el dia abans per col·locar els seus frondosos, brillants i arrissats flocs entre els dits de les mans del seu fill, ja difunt.
Aquest gest, segons els pocs que ho sabien, "representa, no només l'amor sense límits que sentia pel seu fill, sinó el dolor sense fi que va sentir al perdre'l". "Jo sé el que representaven per a Luis aquests rínxols, aquests flocs", va explicar ahir Jordi, un dels primers mecànics que va tenir Luis al Mundial de motociclisme, el 2009, quan va debutar a l'equip Jack&Jones. "Luis no pujava mai, ¡mai!, a la moto sense acariciar la melena de la seva mare".
LA FORÇA DE LA FAMÍLIA
María Antonia va ser ahir, a la Seu, la viva imatge de la força, però també de la desolació. Al seu costat, rebent els constants carinyos, mostres d'afecte, petons, carícies, abraçades, galta amb espatlla, hi havia el seu marit, José Luis Salom, ferm, contínuament en posició militar, ben dret, immòbil. A prop també hi havia familiars, amics íntims i els pilots, com Jorge Lorenzo, Marc Márquez i Dani Pedrosa, i fins i tot Rafa Nadal i la seva nòvia, Xisca. I tots aquests caps, ulls i cors pensaven i miraven María Antonia quan el bisbe de Palma, Javier Salinas, deia: “Quan us falta l'esperança, penseu en Maria, que és la nostra font de vida”.
Tres llocs a la seva esquerra, l'avi Toni Salom, tota una institució a l'illa. Va ser l'avi qui va anar, íntegre, però destrossat per dins, desolat, a rebre Carmelo Ezpeleta, màxim responsable del Mundial. “Moltes gràcies per la seva presència aquí, senyor Ezpeleta, però tinc l'ànima destrossada ja que vaig ser jo qui li va encomanar a Luis la passió per córrer i ara em sento culpable”.
“Sàpiga -li va dir, amb llàgrimes als ulls, Ezpeleta- que ningú ha viscut amb tanta passió i plaer com Luis la professió que havia escollit. No hi ha ningú que hagi viscut 24 anys tan apassionats com Luis, que, si tornés a néixer, tornaria a escollir el que va ser”.
AGRAÏMENT INFINIT
Va ser Maria Antonia qui, a l'arribar a la catedral i en una de les múltiples salutacions que va viure gairebé sense saber a qui saludava, va abraçar Carlos, fill d'Ezpeleta i un dels pilots dels cotxes de seguretat dels grans premis, un dels primers a arribar al fatídic revolt 12 de MontmelóMontmeló, per donar-li les gràcies "per l'immens esforç, treball i dedicació de tots vosaltres i tots els metges per salvar la vida de Luis”.
I, junts, van recordar la volta que Carlos va donar, l'any passat al circuit de Sachsenring (Alemanya), a Jaume, el seu fill de 16 anys amb paràlisi cerebral, en el velocíssim BMW, amb el seu germà Luis al seient del darrere. Va ser, diuen, a partir d'aquest dia quan Carlos va començar a conèixer millor Luis i a saber, també, sí, la seva debilitat pels rínxols de la mare.
LA QUE MÉS PATIA
María Antonia Horrach no s'ho passava bé als circuits. Al contrari. Però hi era perquè el seu fill la volia amb ell, perquè la necessitava, perquè volia saber que la tenia al costat. “Potser Luis sentia per la seva mare, el mateix que el Marc i l'Àlex senten pel Julià, el seu pare. El volen allà, amb ells, encara que, potser, no els serveixi de gaire. Els serveix només veure'l, tenir-lo al costat, tocar-lo. I ho entenc. Jo prefereixo amagar-me, i ells ho saben, com també saben que, ser-hi o no, no té res a veure amb el carinyo, ni tan sols amb el patiment. ¡És clar que patim!", m'explicava ahir, a la Seu, Roser Alentá, mare dels Márquez, que només va a quatre o cinc carreres a l'any i gairebé no es mou del camió vivenda dels seus nois.
"Ells van triar aquesta professió, el seu pare es desviu per ells i nosaltres intentem portar-ho tan bé com podem. Sabem que és la seva passió i, sí, encara que patim, és el que han triat”, em diu Laura Ramón, dona del bicampió de 250cc Sito Pons, mare de l'Axel, que va pujar a la seva primera moto als cinc anys, i l'Edgar, que ho va fer als tres.
IMPOSSIBLE VEURE LES CARRERES
María Antonia li treia feina a Luis, problemes, es feia càrrec de tot, des de concertar-li una entrevista fins a cosir-li un botó, anar a buscar el casc o cuidar-se que li repassessin el mono. Es passava la carrera entrant i sortint del box perquè, com totes les mares, no podia suportar veure la carrera a la televisió. “Jo veig, intueixo, la carrera a través dels mecànics de Luis -em va explicar fa uns anys a Jerez. Si els veig somriure, sé que la cosa va bé; si estan preocupats, gesticulen i parlen molt entre ells, m'adono que la cosa no va com ells desitjarien”.
Fa uns anys, en una entrevista amb Kiko Mestre del ‘Diario de Mallorca’, María Antonia reconeixia que “hi ha més pares que mares als circuits, és veritat, però Luis em vol al seu costat i, mentre això duri, jo estaré amb ell i faré els sacrificis que facin falta”. No els que facin falta, tots. I, sobretot, patir.
“Luis sap, perquè jo no em canso de repetir-l'hi, que és un noi privilegiat perquè no tothom pot dedicar-se, al més alt nivell, al que li agrada, al que és la seva passió”. I, evidentment, María Antonia, ja llavors (Jerez-2012, abril, primer podi a Espanya, segon darrere de l'italià Romano Fenati), confessava que “el més dur per a un pilot i també per a mi que sóc la seva mare, són les caigudes, la incertesa del que li deu haver passat. Però aquest és el risc que té aquest esport”.