No li van bé les coses a Rafael Benítez ni de bon tros. El Nàpols que va deixar per anar al Ma-drid viu els seus millors dies des dels temps de Maradona, i això són 25 anys. Aquesta setmana s'ha posat líder de la Lliga italiana per primera vegada des de l'abril del 1990 després de guanyar l'Inter amb dos gols de Gonzalo Higuaín, a qui els napolitans veuen com la reencarnació d'aquell Diego que els va portar al cel dels títols. La volcànica ciutat del sud es bressola en un núvol d'eufòria. L'expressió vincere lo Scudetto comença a no ser un tabú i la frase non é vero ma ci credo encarna el gran somni. Per a tot Nàpols, Higuaín és el nou déu, però l'home amb els peus a terra que està tirant endavant el miracle és l'entrenador, Maurizio Sarri, un personatge acabat d'arribar a les rodes de premsa massives que mereix ser escoltat.
Sarri, home de cigarret i xandall, és un tècnic amb recorregut -té 56 anys- tot i que sempre s'havia mogut en el vol curt. Fins fa tot just 15 anys era directiu bancari. Gestionava inversions a diversos països i entrenava equips aficionats per pur vici futbolístic. Minuciós en extrem, li deien Míster 33 perquè aquest era el nombre de faltes a pilota parada que tenia assajades. Tot i passar-se els dies entre xifres, també es considera de lletres i cita entre les seves lectures Bukowski, John Fante i Vargas Llosa. Això del tabac és seriós. «A la banqueta està prohibit fumar i quan estava a l'Empoli m'acostava a la tanca perquè algun espectador em donés una calada», va explicar a La Repubblica.
L'Empoli, entre el 2012 i el juny passat, havia sigut el seu sostre. El va agafar a Segona i el va dur fins a la Sèrie A. Fins que el va contractar el Nàpols, Sarri havia deambulat per 17 clubs de diferents divisions, quasi totes baixes. Tot i que va passar part de la infància a la Toscana, és napolità de naixement i seguidor del Nàpols, així que la trucada d'Aurelio de Laurentiis, productor de cine i propietari del club, per reemplaçar Benítez va suposar fer un cim. Les coses, no obstant, van començar molt malament. Una derrota i dos empats en els tres primers partits de Lliga. De seguida va aflorar el dubte. ¿Era l'home adequat? Fins i tot Maradona, deïtat indiscutible en aquelles terres, va treure la llengua feridora a passejar i el va perjudicar amb les seves crítiques. Avui ja s'ha disculpat i està als peus d'aquest home tranquil que té Nàpols carregat d'il·lusió. Tothom parla de l'scudetto amb aquella tan napolitana vehemència. Menys ell. «Amb 31 punts encara no estem salvats», va dir després de guanyar l'Inter.
Sarri, a més, està obtenint un gran resultat no merament comptable. El seu equip va líder d'una lliga matussera, acomplexada per la lletjor del seu futbol, i mostra als italians que es pot arribar al mateix lloc per un camí bonic. Resulta que el Nàpols juga bé i Sarri comença a ser conegut com a Sarri Potter, tanta és la seva màgia. Es declara sacchià i, cas estrany, mai va ser futbolista, ni tan sols aficionat. Fa servir drons per tenir més bona perspectiva en l'entrenament i treballa 13 hores diàries, tot i que es resta importància: «¿Cansat? Cansat és llevar-se a les sis per anar a la fàbrica». Del vestidor es filtra que sap aplicar carícia o esperó al llom del jugador, segons convingui.
Sacchi, Higuaín i Reina
Tot va com un coet i Arrigo Sacchi, n'és l'inspirador, ha advertit a La Gazzetta dello Sport als que ja entreveuen el nou campió: «No li demanin l'impossible», escrivia l'extècnic del Milan. «És un fenomen, però que ningú oblidi que no compta amb la plantilla de l'Inter, la Juve o el Roma». Certament, Sarri extreu un rendiment òptim dels seus recursos. Higuaín ja era un golejador acreditat, però hi ha qui s'atreveix a veure-hi avui el nou Maradona que empenyerà el club cap a noves corones. L'argentí atura el carro: «És evident que he millorat les meves prestacions amb Sarri, ho veu un cec, però encara estem lluny dels objectius».
Higuaín va marcar dos golassos a l'Inter (és el capocannoniere, amb 12) i Pepe Reina, de tornada després d'un any al Bayern, va evitar l'empat amb un prodigi d'estirada sobre la botzina per desviar un cop de cap de l'exatlètic Miranda. Reina és un tità local, ídol a la grada i carisma pur al vestidor; una de les palanques del conjunt, on és molt apreciada la seva experiència i la d'Higuaín, Albiol i Callejón. També hi brilla l'eslovac Hamsik, mitjapunta de vistosa cresta i infatigables tasques. Per posar una pega a aquest Nàpols, a l'onze inicial contra l'Inter només hi havia un italià, el petit extrem Lorenzo Insigne, que almenys és napolità de soca-rel. No havia nascut quan Maradona era el rei d'aquelles terres i el Nàpols es va permetre el luxe de guanyar un parell de lligues.