Avui fa 25 anys,Pedro Delgado es va vestir de groc aAlpe d'Huez després d'una històrica etapa marcada per la baixada d'un jove Miguel Induráin a La Madeleine. Perico no va guanyar aquella etapa, però sí que va encarrilar la victòria final, la tercera d'un espanyol a París. L'exciclista escriu per a EL PERIÓDICO el relat d'aquell dia.

Escriu així els seus records.

El vent em picava a la cara per la gran velocitat en un descens vertiginós. Es barrejaven el perill i la concentració màxima per traçar perfectament els revolts. Era el 14 de juliol del 1988. Ja han passat 25 anys. Va ser el principi d'un gran viatge cap a París del qual es van posar els fonaments d'èxit en la baixada de La Madeleine, camí d'Alpe d'Huez.

La 12a etapa, la reina, del Tour de 1988 tenia quatre ports. A la sortida de Morzine jo tenia molt bones sensacions. M'esperaven 227 quilòmetres, una invitació a l'optimisme i una jornada idònia per a les meves característiques de fondista. Tot just va ser baixada la bandera de sortida, es va desencadenar una bogeria d'atacs. A mil per hora des del quilòmetre zero. De seguida diversos favorits es van quedar tallats; el francès Jean-François Bernard i el suís Urs Zimmermann. Charly Mottet va posar a treballar el seu equip, el Système U, perquè no els poguessin caçar.

Va ser increïble fins a Albertville. Un gran xivarri es va produir en el pilot. «¡No més atacs! ¡No més atacs!». La gent estava espremuda i quedava el pitjor: La Madeleine, el Glandon i Alpe d'Huez.

>> Llegiu l'article completde Pedro Delgado a e-Periódico.