El Barça de Pep Guardiola ja té una fulla del trèvol. La va guanyar ahir a la nit de manera espectacular. Com un campió. La Copa ja és seva i la Lliga está a punt de caure. El Barça és el rei. De Copes (25) i de joc. Ningú està a la seva altura i només queda lluitar amb el Manchester United per la Champions. Però passi el que passi a Roma res ni ningú podrà robar-li a aquest equip un any gloriós, que ahir va destrossar l'Athletic (4-1) sense apartar-se del camí que l'ha portat a l'èxit. Jugar i atacar.
El primer títol va arribar enmig d'una altra exhibició, un altre anunci de bon futbol, que va tenir un inici inquietant i que va acabar amb un plàcid rondo davant un Athletic entregat i al qual no li va quedar cap més remei que agenollar-se, en una escena similar a la que es va donar al Bernabéu. Com el Madrid, l'Athletic també va marcar primer, però els dos gols van tenir un efecte devastador. Lluny de rendir-se, el Barça es va refer i es va fer escoltar. Al Madrid n'hi van caure sis; a l'Athletic, quatre, i Gorka va ser el millor, traient una mà darrere d'una altra, flipant com Casillas davant una exhibició tan descomunal.
XIULETS A L'HIMNE I
això que aquesta nova obra del Barça de Guardiola, que al final va assumir un paper secundari a l'estil Rijkaard, va tenir un pròleg alterat. Abans de començar, l'Athletic golejava a la grada, amb una sospitosa superioritat. Potser també era obra del villarato. Mestalla va viure la continuïtat d'una festa que va inundar els carrers de Va- lència. Catalans i bascos, agermanats en un ambient de complicitat i bon rotllo, cridant sovint contra un enemic comú, Madrid.
La unió va viure el moment àlgid així que va entrar a la llotja el rei Joan Carles i va començar a sonar l'himne d'Espanya. I es va sentir, enterrat per una xiulada interminable, que deixarà seqüeles, mentre centenars d'ikurriñes i estelades onejaven al regne del Partit Popular. En alguns fòrums, el ressò d'aquesta revolta farà parlar més del que va passar després a la gespa. Curiosament, a la llotja, vora el monarca, un Ló- pez era la cara d'Euskadi i Montilla, un cordovès, la de Catalunya.
Al camp no hi va haver abraçades, i l'enemic era just al davant. L'Athletic va tenir una sortida desbocada, sota l'efecte del missatge guerrer de Caparrós, decidit a explotar la via més passional. I la va trobar molt més ràpid del que marcava el millor dels seus guions. El minut 9, el mateix del gol a Londres i que va posar costa amunt el camí cap a Roma. D'Essien a Toquero, aquesta és la diferència. Del Chelsea a l'Athletic. Així que el Barça es va centrar i es va posar mans a l'obra, la roca basca va quedar feta trossos.
UN GRAN GOL DE YAYA
Tot va començar amb un gran gol de Yaya, una senyora jugada que quedarà per sempre en la història de la Copa, seguida d'un gest indigne d'un equip que ha fet bandera del respecte al rival. Una botifarra, a l'estil Schuster, després mitigada per una actuació plena de bon gust, i que l'afició basca, tot un exemple d'il.lusió, va acabar reconeixent en un final espectacular. Tot Mestalla, sense distinció, va aplaudir i va corejar els uns i els altres, mentre els jugadors anaven d'un costat a un altre de l'estadi, en una gran lliçó de fair play. Tots van acabar com a reis en una d'aquelles nits que el futbol mereixeria viure més sovint.
FINAL EMOTIU El gol de Touré va alliberar el Barça, víctima un altre cop del pes de l'ansietat. I a partir de llavors, va començar un vendaval contra el qual l'Athletic no va tenir resposta. Era impossible. Les forces van quedar a la vista i el desequilibri era enorme. El gol de Messi va ser el retrat d'aquesta desigualtat. Uns lluitaven, els altres jugaven, i precisament, l'1-2 es va forjar enmig d'una infinitat de passades d'àrea a àrea. Aquí va morir l'esperança basca. Bojan va tenir la glòria que es mereix i, sobretot, Xavi, que va deixar el camp entre una ovació unànime. Era un reconeixement a qui representa més bé l'essència del Barça.
Haurien pogut caure uns quants gols més, però cap culer els va trobar a faltar. L'Athletic mereix respecte. No és el Madrid. I molt més els que ahir a la nit van estar al seu costat des del principi fins al final, una afició envejable. Tot un poble que, lluny de plorar, va acabar dret aplaudint als seus. Puyol va aixecar la Copa. Finalment. Es va acabar l'espera. L'himne blaugrana va ressonar a Mestalla i milers de culers van llançar un crit que ara cobra més força que mai: ¡Copa, Lliga i Champions!.