Entrevista a Jana Fernàndez, futbolista internacional del Barça: «M’he tornat a enamorar del futbol»

Treure les coses bones fins i tot dels pitjors moments és difícil. Sona a mantra barat, costa moltíssim convertir-ho en realitat. Però Jana Fernàndez (Sant Esteve Sesrovies, 2002) no només s’ha recuperat d’una greu lesió de genoll (ruptura del lligament encreuat del genoll dret), sinó que a més ha aconseguit fer-ho amb un somriure a la cara. Ella és alegria i rialles. Llum. I ara arriba a la final de la Champions de Lisboa davant l’Arsenal (dissabte a les 18.00 hores) amb la confiança renovada i la il·lusió intacta. Queda ja molt poc per a la final. ¿Augmenten els nervis? Es nota que ja s’acosta. Estic una mica nerviosa, potser per l’escenari. És una final de la Champions, estem de nou aquí per quart any consecutiu. És una bogeria pensar-ho, i es nota la tensió de la setmana prèvia: en els entrenaments la gent està molt més concentrada del normal. Hi ha moltíssima il·lusió, com sempre. És una final més, però no és una final qualsevol. Proclamar-se campiones d’Europa una altra vegada és molt important, i aquest és l’objectiu. Ha viscut totes les finals des de la del 2021 a Göteborg. L’Arsenal és un rival a qui no ens havíem enfrontat encara en una final de Champions. Això sempre és una cosa nova i pot generar una mica més de tensió. Tindrem davant la Mariona [Caldentey] i la Laia [Codina], que són bones amigues. Això genera una mica d’expectació, suposo. Aquest any ha estat molt especial per a vostè. Estic molt contenta. He sigut convocada per a tots els partits de la temporada, que era un dels principals objectius abans de començar-la. Pot semblar una tonteria, però per a mi no ho és. I acabar-la amb dues últimes victòries per rematar els dos títols que queden [a més de la final de la Champions, la final de la Copa de la Reina davant l’Atlètic el 7 de juny a Osca] seria la cirereta. ¿S’ha tornat a sentir futbolista? El dia a dia es viu d’una manera molt professional, correcta. Tot i que evidentment amb il·lusió i alegria, com soc jo. No sé viure el futbol d’una altra manera. No soc una persona seriosa i no sé transmetre això a ningú. Vaig molt al dia, amb petits objectius, sense pensar en el demà, sinó en l’avui: en l’entrenament d’avui, en què faré avui per poder aportar a l’equip, per poder millorar com a jugadora i com a persona. I crec que ha sortit molt bé. M’ha permès estar preparada per als moments en què ho havia d’estar. I, evidentment, continuo preparada per a tot el que pugui passar. ¿La greu lesió de genoll que va patir li ha fet veure tot diferent? Ho valores tot diferent. No sé exactament per què, però suposo que pel que he viscut. Comences a relativitzar-ho molt tot. Pot ser que una altra persona ara mateix no pensaria: ‘Que bé, he estat convocada tots els partits de la temporada’. Però per a mi és una cosa molt especial i que feia anys que no ho podia viure. Era un objectiu per a mi i ara només queden dos partits. Em sento molt realitzada en aquest sentit. Em fa estar satisfeta. Són coses que vas aprenent amb el que t’ha tocat viure. A mi m’ha tocat, per sort o per desgràcia viure-ho d’aquesta manera. Cal aprofitar el moment al màxim perquè mai saps quan es podrà repetir. «Pot ser que una altra persona ara mateix no pensaria: ‘Que bé, he estat convocada tots els partits de la temporada’. Però per a mi és molt especial i que feia anys que no ho podia viure» ¿Com recorda aquests moments difícils? Recordo moments molt durs, tant per a mi com per a la meva família i les meves companyes. Ens va tocar viure a quatre de nosaltres la mateixa lesió. Són moments complicats. A més, la temporada següent no em vaig trobar bé i vaig tenir un parell de lesions musculars que em van fer estar lluny dels terrenys de joc molt temps. Són moments molt durs, no li mentiré. Però treus coses positives de cada un d’ells i segurament aquells anys m’han fet arribar a aquesta temporada de la manera en què ho he fet. Estic preparada per al que toqui i amb il·lusió, com si fos el primer dia. ¿Ho té present en el dia a dia? Malauradament, crec que ho vaig deixant de banda i no ho recordo tant com ho hauria de fer, perquè crec que m’ha aportat moltíssim. I de vegades estàs en el dia a dia, entres a la bombolla que cada tres dies hi ha partit i crec que se t’oblida valorar un entrenament qualsevol. Però dins del que hi ha sempre intento recordar pel que he passat. Recordar com m’ha costat arribar fins aquí. L’alegria que sento jugant i el que em fa feliç, que és estar amb les meves companyes passant-ho bé. ¿S’ha tornat a enamorar del futbol aquest any? Totalment. M’havia desenamorat una mica del futbol. En algun moment vaig pensar: ‘Potser no soc una jugadora per jugar molts anys. Pot ser que m’hagi de retirar aviat’. És una bogeria pensar-ho ara, i més veient com està anant tot. Però de vegades pensava: ‘Potser no torno a ser jo’. Hi va haver molts moments de dubtes. Però aquest any m’he trobat molt a mi mateixa, tant personalment com futbolísticament. Estic trobant la versió de la Jana que vull ser, que és molt important per a mi. Estic feliç i contenta, en un moment vital molt bo i espero que duri. El fet de crear-se una mateixa, construir-se a partir del que una vol ser davant el que passa. Forma part d’una mateixa. La lesió m’ha fet com a jugadora i com a persona. Et canvia moltíssim la manera de relativitzar la vida. Una lesió en comparació amb altres coses és una petita tonteria de la vida. Per nosaltres és la nostra professió i el que més estimem al món, però també cal relativitzar-ho molt en la vida. M’ha ensenyat moltes coses. Futbolísticament aquest any m’ha ensenyat a no llançar la tovallola. Les oportunitats es donen, l’alegria de poder tornar a disfrutar. Feia temps que patia i ho trobava a faltar, i ara ha sigut brutal tornar d’aquesta manera. «La lesió m’ha fet com a jugadora i com a persona. Et canvia moltíssim la manera de relativitzar la vida. Una lesió en comparació amb altres coses és una petita tonteria de la vida» Aquesta temporada ha tingut un rol secundari a l’equip. ¿Es fa dur no poder aportar tant com voldria? És difícil. Per a qualsevol jugadora que sigui a la banqueta, és complicat de gestionar. Són moltes emocions, però bé, jo he tingut una filosofia aquest any que m’ha ajudat a afrontar el que m’ha tocat jugar de la millor manera: esperar l’oportunitat, treballar molt per a mi, perquè això em farà ser millor jugadora. A cada entrenament he intentat millorar petites coses, nodrir-me molt de les companyes que tinc al costat. És molt especial el que es viu aquí al vestidor. He viscut molt el dia a dia, treballant molt per a mi, intentant aportar el màxim a l’equip des del rol que em toqui tenir. Són moments difícils, evidentment. A ningú li agrada ser a la banqueta. A totes ens agradaria estar jugant. Però al final només juguen onze i sempre cal estar preparada perquè mai saps quan et tocarà a tu. El vestidor s’ha unit molt aquest any. Passen juntes també els dies lliures fent plans. ¿No arriba a un punt de saturació? Crec que ja havíem arribat a aquest punt en altres anys [riu]. Massa temps juntes, a més, la gent que va a les seleccions també es torna a veure allà una altra vegada. Crec que és bonic perquè hem trobat l’equilibri perfecte entre gent jove i jugadores més veteranes. Crec que l’experiència d’aquestes jugadores ens pot ajudar moltíssim i que l’alegria que aportem nosaltres a l’equip també és molt necessària per a elles. Aquest punt de calma en tanta rigidesa. És una manera de treure-li aquesta serietat al dia a dia. Fer les coses amb alegria, amb felicitat, passar-t’ho bé... És el més important o el que et fa voler venir aquí a entrenar i continuar jugant. Evidentment, el grup de les joves és molt bonic, tenim gent molt sana, molt bones persones, i crec que això després, sens dubte, es nota d’una manera o una altra al camp. El vestidor que hem creat, la família que hem format, fa que les coses siguin molt més fàcils, que tot sigui molt sa. Intentem ajudar-nos totes des del rol que ens toqui. Ha sigut una temporada, sobretot al principi, en la qual han rebut algunes crítiques. Els comentaris i tot el que hem hagut d’escoltar ha fet que ens unim més. Acabes un partit amb golejada, ens marquen una mica en contra, i la gent només es fixa en això. Ens ha unit molt. Mai és suficient, tot i que ho guanyis tot. Hem malacostumat la gent. A nosaltres ens encantaria malacostumar moltes temporades més, però és una cosa difícil de valorar des de fora. Des de dins, de vegades dubtes també. Estem dubtant una altra vegada pels quatre títols i ningú s’atura a pensar en el que estem fent. Sempre hi ha alguna crítica, algun demèrit, sobretot al principi de temporada, que no estàvem trobant la millor versió. Aquests comentaris ens van unir més. De dir-nos: ‘Aquesta gent no en té ni idea, no viuen el dia a dia, el que vivim nosaltres’. I aquesta unió ha fet que puguem transmetre el futbol d’una altra manera. ¿Els va fer enfadar? Per a nosaltres va ser una gasolina molt ‘heavy’. Va ser frustrant. Portem molts anys i sembla que no n’hi ha prou. Què més hem de fer? Doneu-nos una mica de marge de poder equivocar-nos, millorar i valorar el que estem fent, que és molt important. Va viure la final de Bilbao. Ara arriba Lisboa i els aficionats tornaran a seguir-los. ¿És conscient realment de tot el que mouen? ¿De quant els segueix la gent? Crec que de vegades no en som conscients. Ara mateix tampoc soc conscient del que vam viure a Bilbao l’any passat. De vegades la família o els amics t’ho recorden. Crec que això de Bilbao serà irrepetible, tot i que ¡tant de bo! Lisboa queda a prop, la gent s’ha animat, la gent que ens espera és molta. Nosaltres volem fer-los gaudir. Encara no som conscients de tota la gent que movem al voltant. «D’aquí a uns anys mirarem enrere i fliparem» ¿El que més costa a les futbolistes és viure el present? Totalment. Tenir cada tres dies un partit no et deixa pensar, viure i veure’t reflectida en el que has viscut. És cada dia una cosa nova, un entrenament nou... És difícil d’assimilar. D’aquí a uns anys mirarem enrere i fliparem. Serà dir: ‘¡Uau, que heavy que hàgim tingut la sort de poder viure tot això!’. Físicament també és complicat aguantar aquest calendari. Molt. Físicament ho vas notant. Potser nosaltres, que som més joves, no ho notem tant, però ja escoltes la gent més gran que fa broma amb això, i crec que tenen raó. Al final, es notarà molt. Tot el que suposa aquesta pressió, aquest desgast físic que comporta jugar cada tres dies, estar competint, no tenir descans... Crec que és una cosa que les institucions s’haurien de replantejar No és sa jugar tant, tan seguit, amb tantes convocatòries i partits... Sense poder descansar. No és saludable i físicament passa factura. No és la manera més adequada de cuidar les jugadores.

Entrevista a Jana Fernàndez, futbolista internacional del Barça: «M’he tornat a enamorar del futbol»

MULTIMÈDIA | La gran era del Barça: sis finals de Champions en set anys

El més llegit