Aquesta no és una exposició més, sinó que d’alguna manera ens l’hem trobat, per dir-ho així, sense haver sigut objecte de cap planificació. Quan va ser decretat l’estat d’alarma i el consegüent confinament, tots els museus van haver de posar en marxa propostes virtuals per suplir la seva falta d’activitat presencial. La pandèmia havia aconseguit clausurar, de la nit al dia, totes les exposicions del país, però tant els museus i les galeries com els centres d’art i les institucions culturals es van afanyar a crear nous continguts que serien transmesos exclusivament a través d’una pantalla.

Davant l’excepcionalitat d’aquesta situació, des de la Fundació Vila Casas es va impulsar un projecte col·lectiu a fi de mostrar com estaven vivint els artistes l’experiència del confinament, en alguns casos la del contagi del coronavirus i, a més, quins efectes estava provocant tot això en els seus processos creatius. El van batejar com a Càpsules de Confinament: un artefacte dual format per un text tan lliure com un voldria sobre el confinament i una imatge que per a l’artista tingués sentit, donant per descomptat que podia tractar-se bé d’una obra pròpia o bé d’una obra aliena, i fins i tot d’una foto al·lusiva al moment.

Interpretació artística

La intenció era anar recollint, un després de l’altre, un conjunt de testimonis escrits i visuals durant els dies que durés el confinament: un període incert que es va prolongar durant dos mesos i mig. No obstant, en el cas de molts museus, el confinament es va traduir en tres mesos d’inactivitat, des del tancament fins a la seva reobertura, això va ser, del 13 de març fins al 12 de juny del 2020, com va passar en el cas dels quatre museus de la Fundació Vila Casas. Així va ser com un projecte reactiu al confinament va anar creixent fins a arribar al centenar d’artistes i a les corresponents cent càpsules.

La fundació va anar proposant a diferents artistes la seva participació i, en funció de la major o menor rapidesa en respondre, anaven arribant les seves càpsules, que es difonien regularment a través de la newsletter #LaVilaCasasAcasa. L’ordre d’aparició dels artistes va dependre tant de la fundació com de l’atzar: hi va haver artistes que van reaccionar immediatament, altres que van necessitar el seu temps i alguns que no van arribar a respondre. D’altra banda, en alguns casos van ser els mateixos artistes els que es van oferir a participar-hi.

Des del principi l’entitat va tenir molt clar que la selecció d’artistes havia de ser tan oberta, heterogènia i eclèctica com fos possible, i per això es van convidar a artistes de totes les generacions, disciplines i plantejaments estètics, sense centrar-se únicament en els que ja tenien una relació amb la fundació i que formaven part de la seva col·lecció permanent. Només d’aquesta manera podria el projecte aconseguir totalment el seu propòsit: mostrar la reacció d’un centenar de creadors catalans a l’experiència de la pandèmia i de quina manera aquesta va afectar els seus processos creatius des d’on es trobessin confinats. Les càpsules van anar arribant, per correu electrònic, des de ciutats, poblacions i remots pobles de Catalunya, però també des dels Estats Units, Itàlia, Espanya, França i el Regne Unit, entre altres països.

Després de la reobertura dels museus i l’acabament del projecte, l’entitat es va adonar del seu potencial i per aquesta raó va decidir organitzar una exposició, que reunís les cent càpsules originals publicades durant aquells tres mesos i que inclogués així mateix una obra de cadascun d’ells, ja fos la mateixa de la càpsula original o una altra de nova, més elaborada i madurada. Una que, en definitiva, reflectís, traspués o encapsulés l’experiència del confinament.

Exposició d’urgència

En qualsevol cas, les cent càpsules ofereixen una singular radiografia del panorama de l’art que s’està fent al nostre país. A més, aquest projecte va més enllà de l’interès merament artístic. Algunes obres són simptomàtiques d’alguna cosa l’abast del qual i conseqüències encara no es poden percebre. D’altres podrien ser qualificades de provocadores, líriques, lúdiques, càustiques, inacabades, germinals i, fins i tot, premonitòries. El ventall de registres no podria ser més desconcertant i aquest és, sens dubte, un dels principals actius d’aquesta iniciativa.

Quan algú vulgui saber com va impactar en els artistes de Catalunya l’experiència del confinament, haurà de recórrer a aquestes càpsules, i aquesta certesa ha empès la fundació a fer un pas més: convertir-les en una exposició d’‘urgència’ i reunir-les en un catàleg, tot i que això no fos en absolut la intenció inicial. 

Les càpsules es mostraran des del 6 d’octubre fins al 24 de gener del 2021 al museu Can Framis, situat a Barcelona. El que es presentarà en l’exposició és únicament el primer impacte, la reacció en fred: aquí rau el seu interès i, alhora, la seva mateixa limitació. Caldrà deixar passar més temps per poder avaluar l’impacte de fons en tots aquests artistes i en l’art en general. De moment, serveixi aquest projecte per posar de manifest que, en situacions crítiques, l’art es converteix tant en refugi com en caixa de ressonància on poder retrobar-se i reconèixer-se.