Com a expacient que ha patit ansietat i agorafòbia, sé de primera mà com aquestes condicions poden limitar-te la vida quotidiana i aïllar-te de la societat. Durant molts anys, el més frustrant va ser adonar-me que cap institució pública va ser realment capaç d’ajudar-me.

Les visites es limitaven a augmentar la medicació i a preguntes superficials sobre com m' havia anat la setmana, sense oferir-me eines reals per gestionar el meu malestar físic i psíquic. Ni en cinc anys com a pacient vaig aconseguir accés a teràpia psicològica de qualitat.

Aquesta experiència, per desgràcia, no és una excepció. Segons dades recents, gairebé una de cada quatre persones a Espanya pateix ansietat i el col·lectiu jove és especialment vulnerable. Tot i això, el sistema públic de salut mental segueix estant saturat, amb llistes d’espera interminables i una atenció que sovint es limita a la medicació. El suport psicològic, quan arriba, sol ser insuficient i poc personalitzat.

Finalment, vaig aconseguir sortir endavant gràcies a la lectura de llibres d’autoajuda i, sobretot, al suport incondicional de la meva família. Però penso sovint en totes aquelles persones que no tenen aquests recursos o aquest entorn i es veuen abocades a conviure amb el patiment en silenci.

És urgent que les institucions públiques facin una aposta real per la salut mental: més inversió, més professionals, més accés a teràpia i més educació emocional a les escoles. Cal trencar l’estigma i garantir que ningú es quedi enrere per falta de recursos o d’atenció adequada.

La salut mental no pot ser un luxe ni una qüestió secundària. Visibilitzar aquestes realitats i exigir solucions és una responsabilitat de tota la societat.