Hi ha veus que no criden, que no s'enfilen als balcons amb pancartes, que només volen fer-se sentir. Els meus escrits no tenen un to ofensiu ni agresiu, al contrari, intento expressar-me amb claredat, tot i la duresa de les experiències que relato.

No obtenir una resposta em fa invisible y vulnera el fet de poder ser escoltat i rebre una explicació.Tothom mereix ser escoltat, i encara més quan s´ha vist involucrat en situacions de violència i discriminació dels drets humans. Pero el silenci ha estat la resposta. Silenci, com una porta tancada. Silenci, com una paret que no ressona.

Per què? Perquè s'ha dit massa veritat i es pot implicar tant a autoritats com ajuntaments, perquè soc discapacitada, per la pèrdua d´un fill, i aixó fa que m´hagin posat una etiqueta i que alguns, automàticament, em situïn fora del mapa de la credibilitat.

Només volia que algu que llegís em digués: "Ho hem rebut, et sentim". En canvi, silenci institucional que pesa més que qualsevol injuria. Encara que el món calli, jo encara tinc veu.