La taca d’oli de les misèries polítiques s’escampa inexorablement i els catalans i les catalanes que fins no fa gaire ens vantàvem de la integritat, la honestedat i l’exemplaritat dels nostres representants al Parlament, ara no sabem ni cap a on mirar.

Que des d’Espanya ens hagin llençat malintencionadament durant dècades tanta porqueria al damunt, ha posat aquests nostres polítics tan correctes, tan decents, tan intel·lectuals i exemplars en una mena de pedestal amb el pensament romàntic que aquí ho podem fer millor.

Penso que teníem l’esperança que l’esperit reivindicatiu de la voluntat del poble, a través dels seus interlocutors, esdevingués -com temps enrere- el moviment veraç que reflecteix una línia de pensament crític; una línia que, per bé que desdibuixada, no havia perdut mai la seva continuïtat ni el seu criteri.

Però el fangar en el què uns i altres s’estan embardissant no deixa gaire espai a conjectures. La percepció de la ciutadania és que el carro va pel pedregar i que, en comptes d’eixamplar la base, el que s’eixampla és el sentiment de desencís.

Mala peça al teler per la política catalana ara que aquells que tant s’han estimat s’aboquen al malvoler...