La llibertat d’expressió ens permet expressar els nostres sentiments, idees i opinions i contrastar-les amb les dels altres. Això és positiu i ens enriqueix. El que no ens permet però és insultar, difamar i menysprear els que no pensen com nosaltres i per desgràcia, cada dia que passa escoltem i llegim autèntiques barbaritats que tot ho empastifen i que retraten molt negativament la moralitat de qui les expressa, així com la de qui les expandeix i ens fa ingenus a tothom que ens les creiem, així sense més.

I si a això hi afegim la molta informació que rebem sobretot per les xarxes en gran part superficial, partidista i viciada ja tenim el còctel servit del que no ha de ser. Pel que fa a la democràcia actual aquesta no ha avançat gaire respecte a la que practicaven els inventors de la mateixa, els grecs, ara fa més de 20 segles, que mentre discutien de filosofia, art o teatre tenien esclaus al seu servei i consideraven aquesta circumstància com un fet natural. Era una democràcia molt particular, elitista, alhora que aberrant.

Actualment, parlem molt de democràcia i dels valors democràtics, però no puc deixar de preguntar-me si som demòcrates de veritat o només ho aparentem. No serà que el que realment ens interessa és veure complerts els nostres ideals i interessos i no tant la manera com ho aconseguirem? És allò de què el fi justifica els mitjans, i això és ser demòcrata de conveniències.