L' altre dia, mentre llegia a la plaça Nova de Terrassa com de costum, va acostar-se tot d'una un noi estranger que acabava la seva jornada laboral amb els seus companys. Pertany a un grup de manters que malviuen a moltes ciutats del nostre país. De seguida el vaig reconèixer. Era un exalumne meu de Guinea Conakry, de 23 anys ja. Com han passat els anys. El vaig tenir com a alumne a una aula d'acollida quan només tenia 15 anys. Recordo quan en va arribar. No havia estat escolaritzat i no parlava gens d’anglès que és la llengua d'ensenyament al seu país, però parlava i dominava un bon grapat de llengües i altres dialectes amb què va fer amistat amb un altre company del Senegal veí.

Gràcies a la seva facilitat pels idiomes que domina, el català el va aprendre de seguida com també -és clar- el castellà que va aprendre al pati i al carrer de la ciutat. Després de la seva estada a l'institut, va deixar els estudis i va començar a treballar amb la família fins que el vaig retrobar a Terrassa fent camí cap a un futur millor amb altres nois que treballen i somnien en un futur en pau i seguretat.

Com a professor seu, em va emocionar que conservés aquest català tan fluït i sobretot, el seu semblant clar, alegre d' un xicot de 23 anys que reflecteix l'ajut del nostre sistema educatiu català.

Va ser, però, una conversa fugissera, breu i que continuarà de segur i en català quan ens tornem a fer un petó a la galta després de tants anys d' amistat per tu...

Records de vivències increïbles. Aprenentatges d'alumnes que et fan bellugar i t'obren l'horitzó com no ens podem ni imaginar i que t' esperonen a treballar encara més amb il·lusió i esperança.