En algun lloc he vist l'efemèrides del centenari del metro de Barcelona i, no ho he pogut evitar, m'he emocionat. La meva memòria ha fet marxa enrere, més de 65 anys, i he recordat al nen que amb els seus pares pujava al vagó per a anar a la plaza Catalunya i recórrer les Rambles. Al jove que baixava a les andanes fugint de les càrregues de la policia franquista, o a l'adult que, aquesta vegada amb la seva esposa i filla petita, l'usava per a anar a un cinema cèntric -ja desaparegut- a veure la saga fílmica de 'Harry Potter'.

Avui, una persona amb una salut delicada i a punt de complir els 70, encara la mal anomenada "tercera edat" i deixa escapar unes llàgrimes -sempre he estat un incorregible sentimental- i com al protagonista de 'Cinema Paradiso', li passen febrilment per la pantalla de la seva ment les millors escenes de la seva vida i, en moltes, el metro havia tingut un paper fonamental.